AIXÒ SORTIRÀ MALAMENT O PITJOR

Arribats a aquest punt de la negociació per formar govern ja es pot afirmar que totes les solucions impossibles continuen sent impossibles i que totes les solucions possibles són dolentes. És impossible qualsevol sortida que impliqui el PSC. És possible un govern d’Esquerra en minoria absoluta que converteixi la legislatura en un Vietnam per a Pere Aragonès. És possible un pacte entre Esquerra i Junts que condemni la legislatura a la coneguda dinàmica segons la qual el principal obstacle del govern és la rivalitat entre els seus propis integrants. És possible anar a unes altres eleccions que només serviran per empitjorar les coses. La terra està tan cremada que ara mateix no hi ha cap via bona, ni ampla ni estreta, que no sigui provar de revertir alguna de les sortides dolentes.

En aquestes circumstàncies, l’únic objectiu plausible dels negociadors hauria de ser determinar quina és la menys perjudicial de totes les males decisions possibles. És complicat encertar-la quan saps que has rebregat tant el pacient que tens a la taula d’operacions que, o bé perdrà una cama, o un braç, o bé perdrà la vida.

Per arribar a la mala solució menys intrusiva per a la salut del sofert poble català hi ha un primer pas important que afecta la imprescindible conservació de la temprança no pas de l’electorat, sinó dels mateixos negociadors. Si em trobés en el lloc d’ells, el primer acord al qual intentaria arribar consistiria que tots els implicats en la negociació desactivessin l’aplicació de Twitter dels seus aparells electrònics, del mòbil a l’ordinador passant pels mòbils i els ordinadors dels seus assessors, responsables de premsa, etcètera. De Twitter i, posats a fer, de qualsevol altra xarxa social, que en aquest cas val més pecar per excés que per defecte. Hi havia un temps en què per decidir coses enrevessades els polítics s’aïllaven per exemple a Núria, a Sau o a Miravet, i no en sortien fins que tenien alguna cosa si més no embastada. Avui no cal anar enlloc, sinó que n’hi hauria prou amb evitar aquest femer vomitiu en què s’han convertit les xarxes socials. Que consti que no proposo fer cap Colau. Soc tan defensor de les xarxes socials com de saber-ne dosificar bé l’ús.

Queden pocs dies, però hi ha temps de trobar l’esperit constructiu necessari per imposar la raó sobre la follia, si més no en base a aquella dita de Petrarca que tants segles després ja hauríem de saber recitar de cor: “Dels enfrontaments amb els enemics sovint se’n treu profit, però quan es combat contra els amics tan llastimós és vèncer com ser vençut.”