AIXÒ SORTIRÀ MALAMENT O PITJOR

Arri­bats a aquest punt de la nego­ci­ació per for­mar govern ja es pot afir­mar que totes les solu­ci­ons impos­si­bles con­ti­nuen sent impos­si­bles i que totes les solu­ci­ons pos­si­bles són dolen­tes. És impos­si­ble qual­se­vol sor­tida que impli­qui el PSC. És pos­si­ble un govern d’Esquerra en mino­ria abso­luta que con­ver­teixi la legis­la­tura en un Viet­nam per a Pere Ara­gonès. És pos­si­ble un pacte entre Esquerra i Junts que con­demni la legis­la­tura a la cone­guda dinàmica segons la qual el prin­ci­pal obs­ta­cle del govern és la riva­li­tat entre els seus pro­pis inte­grants. És pos­si­ble anar a unes altres elec­ci­ons que només ser­vi­ran per empit­jo­rar les coses. La terra està tan cre­mada que ara mateix no hi ha cap via bona, ni ampla ni estreta, que no sigui pro­var de rever­tir alguna de les sor­ti­des dolen­tes.

En aques­tes cir­cumstàncies, l’únic objec­tiu plau­si­ble dels nego­ci­a­dors hau­ria de ser deter­mi­nar quina és la menys per­ju­di­cial de totes les males deci­si­ons pos­si­bles. És com­pli­cat encer­tar-la quan saps que has rebre­gat tant el paci­ent que tens a la taula d’ope­ra­ci­ons que, o bé perdrà una cama, o un braç, o bé perdrà la vida.

Per arri­bar a la mala solució menys intru­siva per a la salut del sofert poble català hi ha un pri­mer pas impor­tant que afecta la impres­cin­di­ble con­ser­vació de la tem­prança no pas de l’elec­to­rat, sinó dels matei­xos nego­ci­a­dors. Si em trobés en el lloc d’ells, el pri­mer acord al qual inten­ta­ria arri­bar con­sis­ti­ria que tots els impli­cats en la nego­ci­ació desac­ti­ves­sin l’apli­cació de Twit­ter dels seus apa­rells electrònics, del mòbil a l’ordi­na­dor pas­sant pels mòbils i els ordi­na­dors dels seus asses­sors, res­pon­sa­bles de premsa, etcètera. De Twit­ter i, posats a fer, de qual­se­vol altra xarxa social, que en aquest cas val més pecar per excés que per defecte. Hi havia un temps en què per deci­dir coses enre­ves­sa­des els polítics s’aïlla­ven per exem­ple a Núria, a Sau o a Mira­vet, i no en sor­tien fins que tenien alguna cosa si més no embas­tada. Avui no cal anar enlloc, sinó que n’hi hau­ria prou amb evi­tar aquest femer vomi­tiu en què s’han con­ver­tit les xar­xes soci­als. Que consti que no pro­poso fer cap Colau. Soc tan defen­sor de les xar­xes soci­als com de saber-ne dosi­fi­car bé l’ús.

Que­den pocs dies, però hi ha temps de tro­bar l’espe­rit cons­truc­tiu neces­sari per impo­sar la raó sobre la follia, si més no en base a aque­lla dita de Petrarca que tants segles després ja hauríem de saber reci­tar de cor: “Dels enfron­ta­ments amb els ene­mics sovint se’n treu pro­fit, però quan es com­bat con­tra els amics tan llas­timós és vèncer com ser vençut.”