CORREDORS DE FONS

Quan un conflicte es comença a veure com una espècie de semifinal de futbol, alguna cosa va malament, tant en la percepció que se’n té com en les possibilitats de resolució; no obstant això, és evident que no es pot privar ningú de sentir-se com ho fan els aficionats de qualsevol club de futbol cada cop que el seu equip supera una fase de classificació.

En el cas del conflicte català passa el mateix; són molts els que senten que en cada pas que es fa en l’àmbit jurídic s’està guanyant no una final, però sí l’accés a una fase classificatòria, i això fa que es visqui amb gran eufòria cadascun dels avenços i amb un profund malestar cada ensopegada.

Nosaltres sempre ens hem plantejat la resposta jurídica a la judicialització del conflicte polític que hi ha entre l’Estat i Catalunya no com una competició de futbol, sinó com una cursa d’obstacles i de llarg recorregut; guanyarà qui sigui capaç d’aconseguir arribar fins al final després de superar tots els obstacles previstos en el recorregut i, també, aquells que injustament es van col·locant a mesura que l’avantatge es va fent més i més gran.

L’autèntica fortalesa dels corredors de fons no és la física, sinó la mental; arribar a la meta depèn d’estar preparats psicològicament per superar el cansament, els obstacles, les inclemències, les trampes i, per què no dir-ho, també les travetes que els aniran fent al llarg del recorregut.

Ningú va dir, i encara menys els que ens encarreguem de portar la defensa de l’exili, que seria una cursa de velocitat; al contrari, sempre hem mantingut que es tracta d’una cursa de llarg recorregut i, sobretot, de resistència, en què les metes provisionals, o metes volants en l’argot ciclista, només són punts de referència que permeten recuperar forces per, amb aires renovats, continuar el recorregut fins a assolir l’objectiu establert.

El pas per aquestes metes volants, com succeeix en el ciclisme, serveix, igualment, per anar acumulant punts, segons o minuts que facin inviable ser atrapats pels perseguidors. Dit de manera més clara, són part d’un tot que permetrà arribar primers al final i aconseguir allò que se’ns va encomanar ja fa quasi quatre anys.

Pocs han entès la rellevància de la recent sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE); alguns, fins i tot, li han negat qualsevol virtualitat i d’altres, simplement i des d’una talaia construïda sobre la ignorància, li atribueixen el caràcter d’engany al que la mateixa sentència significa.

Construir una resposta jurídica a un problema polític judicialitzat no és senzill; hi ha un munt de normes per aplicar i, en molts casos, ni tan sols disposem d’un criteri uniforme per a la interpretació d’aquestes normes. La sentència del TJUE, no obstant això, dona una resposta que, analògicament interpretada, permet anar construint una solució integral a un problema de naturalesa política, però amb conseqüències penals.

La resolució és tan rellevant als efectes de la feina que estem fent, que Espanya va intentar que el TJUE no es pronunciés al·legant que com que el cas individual del qual sorgien les qüestions prejudicials ja s’havia resolt, no era necessari que el Tribunal s’hi pronunciés. Òbviament, la importància del tema era tan gran que el TJUE va acordar continuar fent la seva feina, culminada amb la sentència dictada dimecres passat, 12 de maig.

Si el plantejament de les prejudicials que han portat a la redacció de l’esmentada sentència s’hagués fet més lineal, és a dir més directament enganxada al cas dels exiliats, la resposta, amb gairebé tota seguretat, hauria estat diferent. En dret, moltes vegades cal fer voltes, ziga-zagues, per poder arribar al destí volgut.

El principi jurídic, i dret fonamental, sobre el qual bascula la resolució del TJUE és el de non bis in idem, és a dir, i dit molt sumàriament, la impossibilitat de sotmetre a procés una persona dues vegades pels mateixos fets; no obstant això, tot el que s’hi resol no fa res més que reforçar, aclarir i donar carta de naturalesa a una cosa que hem anat dient des de fa molts anys: els pronunciaments en matèria de drets fonamentals adoptats en un estat membre, i que siguin conformes amb la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, són vinculants per a tots els estats membres. Això i no cap altra cosa és el que s’ha obtingut d’una sentència tan rellevant.

Segurament, per als que no són capaços de veure la rellevància d’aquesta sentència, el problema és que la llegeixen linealment, sense conèixer la resta de documents i normes que la integren, la qual cosa no és un bon exercici ni permet tenir una visió global de la seva rellevància. Les claus de la sentència estan fora de la mateixa sentència i passen per diversos cossos normatius als quals sí que s’hi fa referència, però, també, per les mateixes conclusions de l’advocat general a què la resolució es remet constantment.

La sentència, i la resta de documents que la integren, aborden sistemàticament que és principi bàsic, és a dir dret fonamental i obligació de tots els estats membres, “protegir la llibertat de circulació dels ciutadans de la Unió” perquè “els estats membres s’han compromès a oferir als seus ciutadans un espai de llibertat, seguretat i justícia sense fronteres interiors, en què estigui garantida la lliure circulació de persones”; el famós ELSJ de què tant s’ha oblidat el Suprem en la persecució dels exiliats.

Si el non bis in idem, com a dret fonamental que és, es converteix en un límit a la persecució indefinida de qualsevol ciutadà de la Unió, també ho ha de ser el dret a la presumpció d’innocència o el dret al jutge natural; el que ha dit el TJUE no és cap altra cosa que això, però per no menysprear el que ha resolt, potser fa falta saber alguna cosa de dret… no gaire.