El voraviu

Així ho deia l’àvia Neus. “Com més vell, més boig.” Sopa de Cabra, a L’Empordà, ho canta semblant. “Com més vell, més tocat de l’ala.” Cada dia m’hi sento més. Em trobo a gust més boig i em trobo a gust més tocat de l’ala. Sobretot si parlem de futur, que és el que importa. Posem per cas les energies renovables. Com que es veu que anem tard (???) ara volen carta blanca i troben massa cupaire la rebel·lió del territori. Doncs no, mirin. Si volen fer-me cupaire, m’hi facin. Als 62 anys no vindrà d’aquí que m’adjudiquin un carnet més. Me’ls han adjudicat tots en un moment o altre de la meva vida periodística. Poden tirar milles. He fet pell morta. Trobo molt assenyat el que diu el territori i defensa la CUP. No discuteixo les renovables! Discuteixo com les implantem! Hi ha comarques del país que aquesta primavera tot era colza, encara n’hi ha vessanes i vessanes per recol·lectar. Directrius i subvencions europees. Les hem de veure transformades en vessanes i vessanes de plaques i de noves MAT per transportar l’energia on la necessitin? Qui farà aquestes inversions? En què es convertiran pagesos i petits propietaris de terres? Rendistes d’un monocultiu que els collarà i collarà com colla els assalariats la indústria turística low cost, el mal o ben dit turisme de borratxera? De veritat hem d’anar desvirgant territori en nom del progrés? Anem tard, és cert. Però anem amb seny. I si voleu digueu-me boig!

Dijous Sabrià deia que s’havia avançat, que desafectaven l’ultimàtum del dia 1 i el posava al 20. L’endemà Vilalta ho escurçava de dues setmanes a una. Si en una no embastaven un acord es plantejarien govern en solitari. Jordi Sànchez deia que en uns dies es podria tancar. Penso que només proven, uns i altres, de rebaixar-nos expectatives. Que trempem poc. Que no ens motivi gens el primer govern independentista amb més del 50% dels vots. Ens vacunen. Ho veig clar. Arriben quatre anys de dura repressió (de dreta o d’esquerra) contra la qual només tenen previst quatre anys de neoautonomisme pudent i ens vacunen. Grillats, esteu ben grillats. Avui Junqueras diu que la negociació se li fa “tediosa” i que cal un govern capaç de pensar a deu i a vint anys vista. Àpali! La via, a més d’àmplia, serà llarga, molt llarga. Salta Aragonès i diu que ni el dia 20 de Sabrià, ni la setmana de Vilalta. A prendre pel sac! Que va per fer un govern en solitari si la CUP i comuns el voten. Jordi Sànchez diu que, si és el cas, Junts ja li deixarà els quatre diputats que li falten per ser investit. Grillats, esteu ben grillats. Tots. Com les patates. Quan grillaven, grillaven totes. Era final de temporada i a l’hort les noves ja estaven per arrancar. L’àvia Neus les havia guardat amorosament feia nou mesos entre fulles de falguera i n’havíem menjat tot l’hivern. Però al final sempre es grillaven. Deu ser això. Una collita se sent al final i s’ha grillat.

On anem, amb els temps que venen i l’aigua que baixa, a investir president amb cinquanta diputats i quatre de prestats per a la cerimònia? Ho sap tothom i és profecia, on anem. Anem a uns quants episodis més de la baralla per l’hegemonia dins de l’independentisme. Ja podem xiular, que la mula no vol beure. Ni 52%. Ni setanta-quatre diputats. Ni res. No se suporten. Uns i altres prefereixen continuar pouant aigua amb un cistell de vímet que compartir la galleda de zinc que el 14-F va deixar al brocal del pou. ERC havia de posar remei al tedi que vivia el seu líder i que els devia transmetre a ells i que dissabte ja va expressar en públic. Si Junqueras s’ha permès viure en el tedi vuitanta-tres dies no ha estat perquè sí. Com tampoc ha estat perquè sí que Puigdemont l’hagi provocat durant vuitanta-tres dies, aquesta tediosa negociació que vivia Junqueras. Si ERC ha decidit treure el seu líder del tedi amb la proposta d’un govern en solitari tampoc no ha estat perquè sí. Només han d’aconseguir la complicitat de Junts i que cedeixin els diputats per investir. Després, un cop format el govern, ja trobaran majories per tirar endavant i mantenir poltrones dos anys, mentre Espanya no implosioni. El que no s’aprovi amb els trenta de Junts s’aprovarà amb els trenta-tres del PSC, i aquí pau i després glòria, que govern amb govern es paga. Ens aguanteu a Madrid i us aguantem a la plaça de Sant Jaume. Com i quan petarà? Ni ells ho saben. Venen continuats duels de titans protagonitzats per sargantanes.

La cúpula de les tribus està escagarolinada, que deia l’àvia Neus. No tenen les coses allà on voldrien i no les hi aconsegueixen fer anar. Això explica moltes de les animalades que vivim. La cúpula és aquell petit estat major que tots tenen organitzat a l’entorn del líder i que formen tres grapats de ciutadans: alguns directius pota negra, alguns politòlegs comunicadors defensius i alguns politòlegs comunicadors de construcció del relat propi. En aquests moments, a totes les cúpules, i a totes les tribus, els tremolen les cames. Ningú sap amb quin rumb han de salpar i veuen com la turba disgustada continua rondant al port ullant vaixells per enfonsar i oficials per fotre en mar. Conec força l’actual generació que mana en els partits, entre deu i vint anys més jove que jo. De prop o de lluny, a molts els he vist i seguit créixer. Confiava en la seva joventut i en la seva preparació. No sé si és aquí el mal. Molt de savi i molt d’ego. Massa savi i massa ego. Quan han vingut mal dades s’han escagarolinat. I aquí estem. On és la jugada independentista de tornar a fer eleccions? Perquè, vistes les declaracions d’avui, això va a eleccions. A quina preclara ment ha nascut la primera idea del pollastre que han muntat quinze dies abans de la convocatòria automàtica? Vist com se succeeixen els fets des de dissabte, l’invent fracassat de Múrcia no serà res i les plantofades repartides per l’electorat a Madrid el 4 de maig, tampoc.

Promet, promet, promet. La crònica dels dies que venen serà esplendorosa. Ja veurem si millora la de Nadal del 2015 i Cap d’Any del 2016. Sorpreses, intensitat dramàtica, cops de timó i parides, sobretot parides, no en faltaran. Ja veurem si acaba aquest 26 de maig o a l’estiu, i tornem a recomptar. Si no els agrada perdre, no facin juguesques ni escoltin prediccions. Com es diu ara, agafin crispetes i gaudeixin. Avui al matí la situació a pista era que ERC i comuns ballaven el seu bolero. La via àmplia ha portat ERC al més estret dels governs i vol engegar sol. Albiach anuncia, com un dels cinc eixos bàsics de programa, la “sortida dialogada del conflicte amb l’Estat”, que ja dius: ui, ui, ui!, que això és més que abaixar-se els pantalons. S’ha de dir, en favor seu, que ho feien amb el que l’àvia Neus en diria una certa gràcia petanera. ERC s’ha d’oblidar de qualsevol relació amb Junts ara i durant el mandat, excepte l’acceptació dels quatre vots si són gratis. Elles sí que en saben! Si a la Colau li va aparèixer un Valls a la seva vida, per què ara no quatre? Però l’emoció del pacte d’esquerres escalfa el bec a Asens, i fa públiques confessions privades. “Per a ERC, la independència no és una prioritat immediata.” Quina una que li has dit a Rufián: “Menteix o no s’assabenta de res.” I a Vilalta. “Nosaltres no abaratim els somnis com heu fet vosaltres amb el 15-M.” Al Congrés, mentrestant, tornaven a dir que d’amnistia, ni parlar-ne. Ai, les esquerres!

Res clar, en el moment d’escriure aquests 1.420 caràcters (i ves a saber on som en el moment de llegir-los) sobre si el govern serà monocolor o de coalició. Uns han sortit de la reunió triangular dient naps (monocolor) i els altres n’han sortit dient nespres (hi ha temps per a la coalició). El que sí que queda clar és que han tornat a fer quatre llengots als comuns, que als paladins del tripartit d’esquerres els envien uns dies a fer la mà i que res d’eleccions, que ho pagaríem molt car (veurem que diu demà el CIS). Llàstima! Jo ja les ensalivava. Tenim estigmatitzat repetir eleccions, però ara que fa dies que hi penso com una possibilitat real, començava a trobar-hi coses bones, a tornar a anar a votar. Em deia a mi mateix que el PDeCAT potser entendria (o no) que s’ha de dissoldre i que si no es dissol el dissoldran. Em deia a mi mateix que Cs potser entendria (o no) que encara es pot caure per sota dels sis i que assolir un zero com a Madrid també era al seu abast. Em deia a mi mateix que el PSC potser entendria (o no) que allò que han volgut representar en aquest país té un sostre, perquè és molt postís, i que ja poden apostar per l’efecte Illa o per l’efecte Rocío Carrasco, però que aquí no farien pas un Ayuso. Em deia a mi mateix que els independentistes que ara són incapaços de lligar l’allioli que els han demanat, haurien de córrer a abraçar-se com Sánchez i Iglesias ho van haver de fer després de la seva repetició electoral.

Bon rotllo sobre que no podem anar a eleccions, però no gaire cosa més. I, per si érem pocs, ha parit el CIS. Continuen els llengots als Comuns i aquests s’han acomiadat de la negociació mentre no quedi clar el que no pot quedar-hi, que Junts en queda fora. Tant és així que, de quedar clar, no queda clar res. Només faltaven els del CIS dient a Aragonès que el que menys volen els catalans és el monocolor d’ERC. Aquí el que passa és que dues ànimes (o més de dues) les té tothom. Tinguin o no tinguin nom les ànimes i tinguin o no tinguin organització coneguda. Això és el que hi ha sota el guirigall. No és només que bruixots de Junts i bruixots d’ERC no se suporten entre ells, que també. És que dins d’ERC també hi ha agrupacions de bruixots que no recepten el mateix xarop, com hi són a Junts i com hi són a la CUP. Portin nom o no, ho repeteixo. I tinguin organització coneguda o no, també ho repeteixo. Cada tribu té diversos xarops i hi ha partidaris de tots. Per això quan ERC diu prou, ara us agafem la paraula que vau donar un dia i anem a un govern monocolor hi ha tota una gent d’ERC que al·lucina mandarines davant el que consideren una bertranada del sector tripartitero, es posen les mans al cap i accionen tot el que poden accionar. I quan els de la CUP s’autoinvesteixen i criden a concili, és el sector tripartitero d’Esquerra el que continua de gresca. També passa a Junts i passa a la CUP. Però d’aquí a dotze dies es calmaran.