EL PROCÉS AVANÇA (ENCARA QUE NO HO SEMBLI)

De les tres males solu­ci­ons per resol­dre la crisi de l’inde­pen­den­tisme que parlàvem la set­mana pas­sada, al final s’ha optat per la més pràctica. Les altres dues, elec­ci­ons o Pere Ara­gonès gover­nant en mino­ria, eren molt més temeràries, incer­tes i impo­pu­lars dona­des les cir­cumstàncies.

No he vist cap inde­pen­den­tista ballar per un peu, ni mos­trar eufòria, ni exte­ri­o­rit­zar cap satis­facció indis­si­mu­lada després d’escol­tar les expli­ca­ci­ons dels dos artífex de l’acord. Podria ser que no m’hi hagi fixat bé, però crec que no hi ha ningú con­tent. Tam­poc, però, hi ha gaire gent prou empre­nyada per dis­cu­tir més enllà del posat de ron­di­naire. Segu­ra­ment en l’ambi­ent polític català ara mateix hi sura una sen­sació que tran­sita entre l’esgo­ta­ment dels diri­gents, la des­mo­bi­lit­zació de la ciu­ta­da­nia i l’escep­ti­cisme dels obser­va­dors.

Hi ha veus, no gai­res però auto­rit­za­des, que sos­te­nen que el pacte de govern és una renúncia a avançar en la defensa de l’1-O. Per­so­nal­ment, no trobo que hi hagi més ele­ments avui que ahir per pen­sar que l’inde­pen­den­tisme ha renun­ciat al seu objec­tiu. Pot­ser s’ha alen­tit la velo­ci­tat, però val a dir que, per lenta que sigui la marxa que sem­bla que impri­mirà el nou exe­cu­tiu, superarà de llarg la nave­gació en cer­cle dels últims tres anys. No hi ha hagut cap pas enrere, cer­ta­ment, però tam­poc cap pas enda­vant més enllà d’una retòrica que no ha tro­bat ni prou suport par­la­men­tari ni, allò que és més impor­tant, prou empenta popu­lar.

L’exe­cu­tiu d’Ara­gonès té com a repte prin­ci­pal con­ti­nuar posant en evidència la ino­perància i la falta de volun­tat de l’Estat espa­nyol per resol­dre el con­flicte català de manera no traumàtica. Sí, també hi ha el repte d’admi­nis­trar bé, però aquest se li suposa a qual­se­vol gover­nant. No es pot dir que la legis­la­tura hagi començat amb entu­si­asme. Per postres, amb l’estal­vi­a­ble inter­canvi de con­se­lle­ries que han fet ERC i Junts, pas­sa­ran dos o tres mesos més abans no esti­guin tots situ­ats. Que la cosa no hagi començat amb joia, tan­ma­teix, no sig­ni­fica que cal­gui aban­do­nar l’opti­misme res­pecte al procés d’alli­be­ra­ment naci­o­nal. Ja fa una tem­po­rada llarga que tenim assu­mit que no serà ni sen­zill ni ràpid. La part posi­tiva és que no hi ha res millor a fer, cap alter­na­tiva via­ble. La falta de volun­tat real de diàleg a Espa­nya és tan radi­cal que fins i tot les sire­nes han dei­xat de can­tar. Només resta con­ti­nuar picant pedra, com diuen uns. Per­se­ve­rar, com sos­te­nen els altres. En qual­se­vol cas, peda­lar en una altra etapa de mun­ta­nya de la mateixa cursa.