El voraviu

Els noms de Quim Cullell (director), Xavier Vinyoles (alcalde), Jordi Lladó (regidor d’Ensenyament) i Alma Peñarrubia (tutora) no estava previst que fossin avui en aquesta columna, que estava reservada per al darrer episodi de la formació d’un govern que ni l’obra de la seu. Ho he canviat a les onze de la nit, i els cito en representació dels milers de professors d’institut i representants públics que aquests dies acompanyen desenes de milers dels nostres fills en la seva graduació de batxillerat i els llancen “a volar la vida!”, com va dir l’alcalde Xavier Vinyoles. No escatimem aplaudiments. Aquesta sí que és obra de govern, i més en les condicions que han treballat els dos darrers cursos. Durant una horeta llarga, al capvespre m’he alliberat de pandèmia, d’investidura, de governs monocolors i de governs de coalició. L’institut La Miquela, de Bescanó, feia l’acte de graduació de la sisena promoció de batxillerat al teatre, amb totes les mesures covid. El director, Quim Cullell, n’ha dit “la promoció Fènix”, i el títol clava l’esforç que han hagut de fer tots, professors i alumnes. “Un any sense un punyeter cap de setmana”, com ha recordat el regidor Jordi Lladó. Graduats després de practicar “totes les modalitats imaginables d’ensenyament”, que ha citat la tutora Alma Peñarrubia. S’ha fet un esforç titànic a tot el país i s’ha de dir i felicitar. Portem un any de gossos, però l’ensenyament públic ha donat el to. Gràcies a tots!

El que em sembla més dantesc, per més que s’hagués fet a Euskadi, és això de nomenar ara un govern nou sabent que en dos mesos n’han de canviar, si fa no fot, la meitat dels consellers. Això és el que he entès que pretén ERC quan clama que Junts compleixi la paraula donada i que després ja parlaran del govern de coalició. La filigrana ja comença que entenem per paraula donada unes declaracions en una entrevista a un diari fa ja un grapat de dies. Que ara Junts investeixi, diuen. Que investeixi amb quatre, amb vuit o amb trenta-dos vots, això tant li fa. I que més endavant, si és el cas, ja entraran els consellers de Junts al govern. Ja me’n guardaran gra, diria l’àvia Neus. Quina enginyeria de la ximpleria més ximple és aquesta? Per a això hem estat una setmana aturats quan falten deu dies per a la data límit? També es veu que hi ha una altra possibilitat, que és fer ara la renovació de la part de govern que ha de nomenar ERC i fer més endavant la renovació de la part del govern que hagi de nomenar Junts. I la tercera hipòtesi que remenen els grans gurus és investir i fer un govern monocolor d’ERC que tiri fins allà on pugui amb suports parlamentaris de geometria variable. I així anem des de fa una setmana quan en vista que Junts s’entretenia i ho endarreria tot, ERC va decidir accelerar i per això va trobar la gran solució aixecant-se de la taula de negociació. Què us sembla si són trempats, aquests minyons?

En el penúltim engany som més que víctimes. Ens l’hem perpetrat, ens l’estem perpetrant, nosaltres mateixos a nosaltres mateixos. Mentir (sí, mentir) surt tan barat que no ho dissimulem ni ens n’amaguem. Encara més, es detecta una tendència a l’exhibició pública de l’engany com a demostració de valor, luxe i poder. Així viuen els polítics i així vivim tots, i així ens va i ens anirà. La ruleta russa a què ens hem llançat per combatre la fatiga pandèmica n’és una bona prova. Perquè és una autèntica ruleta russa que ja veurem com acabarà. Creem una il·lusió sobre els efectes de la vacunació i la immunitat de ramat a la qual arribarem, si no falla res, a final de setembre (i que si hi som serà un exitàs a celebrar sense pal·liatius) però ho celebrem ja, noranta o cent dies abans, i que sigui el que el virus vulgui. Convertim la il·lusió en ficció per entregues i beneïm la disbauxa a cent dies de merèixer-la. Si cola, cola. Amb vacunes com sembla que tindrem, és més fàcil la immunitat de ramat que la consciència de ramat. El pla de vacunació massiu resulta molt fiable, és cert. La consciència de ramat, no sembla que ens l’hagi obert la pandèmia. De consciència de ramat per a esforços puntuals, la que vulgueu. No sé si som els millors, però som bons. La Marató de TV3. El festival benèfic de dotzenes de fundacions. La remullada per l’esclerosi múltiple. El Dia contra el Càncer. Però que no ens facin esperar aquests cent dies, sense rebrot a la vista.

Hi haurà govern i serà de coalició, i tindrà el suport parlamentari d’una majoria de setanta-quatre diputats. Quan cou, cura; i quan pica, madura, unionistes, us diria avui l’àvia Neus. Heu estat a punt, molt a punt, de desestabilitzar el vot popular, i algunes de les picardies que heu utilitzat han estat sublims, però us l’heu ben embeinat en el penúltim moment. Em fot per la respiració assistida que s’ha donat als sis diputats de Cs que al juliol s’haurien escolat per l’aigüera i dels quals no hauríem sentit més ni gall ni gallina. També és cert que no havia decidit quin d’ells em faria més feliç veure’l desaparèixer xuclador avall, i guanyo temps per rumiar-m’ho. Estic entre Carrizosa, Anna Grau i Nacho Martín Blanco. Vostès els tenen la mateixa tírria a tots o algun els motiva més? Deixem-ho, i tornem a la idea central. Hi haurà govern i serà de coalició, i tindrà el suport parlamentari d’una majoria de setanta-quatre diputats. Com el que hi havia fins ara, de coalició de dues tribus i potser acabarà de tres, si d’aquí a un parell d’anys passen la selectivitat a què la CUP els ha de sotmetre abans de decidir si s’hi incorpora o no. Ni sé, ni vull saber per què s’ha trigat tots aquests dies per arribar on hem arribat, que tampoc és res de l’altre món, encara que sigui el que van manar les urnes el dia 14 de febrer. M’intriga quants dies estarà en silenci el foc amic, qui dels tres investidors l’obrirà primer i qui serà el primer a registrar desperfectes considerables.

Avui fa un mes d’unes declaracions de Salvador Illa en què deia que dos mesos de negociacions no duien enlloc i reclamava a Aragonès que fes un pas al costat i obrís camí a algú com ell, amb idees clares. Vaig escriure que per idees clares no és, que és per vots de diputats electes, i també vaig escriure que, d’idees clares, no en falten i que a l’hort hi ha més regues que la seva. Amb l’anunci de dilluns, aquest home que es veia pujar en les enquestes ha tingut un trauma. Demà dirà a la presidenta del Parlament que està “permanentment disposat”, actitud que és la sublimació de l’absurd per partida doble: la plaça ja és coberta i ell no té atributs per cobrir-la. “Permanentment disposat” en aquesta circumstància serà estar permanentment fora de joc. Una altra és la fermesa amb què Gabriel Rufián s’ha mostrat fix en els seus ancoratges al Congrés dels Diputats. Diu que “no canviarà res” en la política d’ERC a Madrid, que “la via és la dialogada”. Confirma, així, visions com les de Torra, Ponsatí i exsecretaris de l’ANC, que veuen el pacte com molta aigua al vi de l’1-O. Ja veurem com de fix es pot quedar si, com diu la ministra Montero, estenen la mà a la taula de diàleg “per resoldre definitivament el conflicte de convivència a Catalunya”. Com de fix es pot quedar si l’efecte Ayuso ha fet que el PP retalli quatre punts al PSOE, segons el CIS. Com de fix es pot quedar si Casado ja amenaça que si hi ha indults sense penediment, els tornaran al Suprem.

A hores d’ara tots saben de quin mal han de morir, que diria l’àvia Neus. ERC, Junts i la CUP ja tenen fets els càlculs dels pans que deixaran a la fornada de la investidura i els llençols que deixaran a la bugada del nou govern. Els uns ja saben que el govern d’esquerres ha d’esperar, però que Esquerra governarà sí o sí, en companyia o sola. Els altres ja saben que per més llast convergent i pedecater que hagin deixat anar, pot ser molt dur prescindir de centenars de feines (potser milers) amb els seus corresponents sous i complements que ara deriven de la Generalitat cap a la gent de Junts. I els de més enllà ja han racionalitzat que segons com es posin de flamenques les assemblees de la CUP, seran ells qui, en una nova volta electoral, aniran a la paperera de la història abans de fer-ne (d’història). Què fa, doncs, que no tanquin tractes? Coses simples. Una primera raó és com una mica testosterònica: ens vau obligar a fer les eleccions (ens havíem entès per al 30 de maig), però el govern el farem quan ens roti, que si fa o no fot som els mateixos amb papers canviats. Una segona raó: les eleccions a Madrid. No hi ha eleccions abans del 4-M. La tercera: l’estat d’alarma. No hi ha govern nou abans del 9-M. Una quarta raó [...] tindria relació amb el pic de la quarta onada: que s’empassin el gripau els sortints. Ja veuen que això se’n va molt avall. Entre el divendres 22 i el dilluns 25. De maig. (Voraviu publicat el 14 d’abril)

L’àvia Neus els flairava i palpava un parell de vegades. Decidia quin estava a punt per a la menja pressionant-li suaument el cul, la punta contrària des de la qual el capoll uneix el fruit a la planta. Tenia una ràtio altíssima d’encerts en la tria, encara que aquells anys la paraula ràtio no era al vocabulari i en el benentès que ens sentíem més de Colonge que de Calonge i que tendíem més a menjar molons que melons. Digressions a banda sobre els orígens i la llengua dels ancestres, deixaré constància que just abans de triar la peça l’àvia sempre cantava la lletania de la prudència: “Un meló és una capsa tancada. No se sap què serà fins que s’enceta.” En el marasme d’interpretacions i suposicions que ha generat l’anunci d’Elsa Artadi de dimecres, vull pensar que l’Artadi ha decidit deixar de prosperar i obrir el meló en unes properes municipals. Perquè els polítics són com els melons. No se sap què de veritat fins que s’enfronten directament als ciutadans a les urnes i sotmeten la gestió al referendament. Fins llavors són una capsa tancada. De vegades tampoc és garantia de res i ja sabem que s’han proclamat guanyadors autèntics raves. Independentment del que hagi ocasionat la decisió, en veus la necessitat si et mires la trajectòria de la renunciada vicepresidenta. Sempre “designada”. Res lluitat amb el vot popular. El més a prop que ha estat d’obrir el meló és anar de dos de Forn. Ben triat, voler guanyar-s’ho a pols.