ENCARA NO ÉS L’HORA, SEGADORES

Els him­nes sem­pre m’han fet una mica d’angúnia, començant pel del meu país. Tan­tes vega­des que l’he can­tat i encara em costa encer­tar-la amb l’ordre de les estro­fes. Mai sé si va pri­mer “ara és hora sega­dors...” o “que tre­moli l’ene­mic...” Com veieu, si repar­tis­sin car­nets de patri­ota no només hau­ria per­dut tots els punts, sinó que en que­da­ria a deure. Això no em fa, crec, menys inde­pen­den­tista que ningú, a excepció de l’Oriol Jun­que­ras, que sem­pre diu que és més inde­pen­den­tista que ningú, i jo no soc ningú per con­tra­dir-lo.

Tot això us ho explico per la polèmica sor­gida arran de la inter­pre­tació d’Els sega­dors amb pers­pec­tiva de gènere que es va fer en l’acte de presa de pos­sessió del pre­si­dent Ara­gonès. Vis­tes les meves limi­ta­ci­ons, com­pren­dreu que no hi tin­gui res a dir, ni senti que s’han ultrat­jat les essències pàtries. Cata­lu­nya és un país molt ceri­moniós, però alhora deli­ci­o­sa­ment infor­mal.

Començant per la ban­dera. Som de les poques naci­ons on cada ciu­tadà es pot tune­jar l’ense­nya naci­o­nal al seu gust ideològic. Tenim la senyera ori­gi­nal amb les qua­tre bar­res. Tenim l’este­lada. Dins del grup de l’este­lada, hi ha la canònica, amb estel blanc sobre tri­an­gle blau i unes quan­tes ver­si­ons més en què can­via el color del tri­an­gle, de l’estel i fins i tot n’he vist amb les qua­tre bar­res mutant en els colors del movi­ment gai. Pel que fa a polítiques de gènere, devem ser dels pri­mers pobles que han apli­cat la dis­cri­mi­nació posi­tiva. Perquè, anant a un altre símbol naci­o­nal, fa anys que ens refe­rim a la More­neta per iden­ti­fi­car una imatge on clara­ment hi ha una senyora que sosté un home a la falda. No n’hem dit mai ni els More­nets, ni, amb el des­do­bla­ment de gènere política­ment cor­recte que per­to­ca­ria, la More­neta i el More­net.

Cen­trant-nos en l’himne, la inter­pre­tació de l’altre dia no n’és pas la pri­mera versió lliure. D’entrada, la lle­tra actual és l’evo­lució d’una cançó popu­lar força dife­rent. Pel que fa a la música, en recordo una revisió recent del grup nord-ame­ricà A Sound of Thun­der que no està mala­ment si t’agrada el heavy metal i una versió de jazz més recu­lada de Char­lie Haden que resulta infu­ma­ble per més que t’agra­din el gènere i aquest bai­xista.

Així doncs, no cal pas esve­rar-se per una altra rein­ter­pre­tació de la lle­tra de l’himne. Pen­seu que els espa­nyols, per exem­ple, no podrien ver­si­o­nar la del seu encara que vol­gues­sin. El que resulta més pre­o­cu­pant és que men­tre tots (i totes) que­dem mera­ve­llats per la versió femi­nista d’Els sega­dors, ens han endi­nyat un pre­si­dent, un vice­pre­si­dent i qua­tre mas­cles més a les prin­ci­pals con­se­lle­ries on es reme­nen les cire­res pres­su­postàries: Eco­no­mia, Salut, Inte­rior i Edu­cació. Can­tant, can­tant, ara que era l’hora, no hem estat prou alerta.