EL PODER D’UNA ABRAÇADA

Fa pocs dies, el president Òmnium Jordi Cuixart ens sorprenia a tots amb un gest tan simple, humà i elemental com una abraçada. La seva aproximació cordial al ministre Iceta i al diputat Illa, va generar un debat insòlit, tenint en compte que la força del lideratge de Cuixart radica en la seva coherència, la seva constància i la seva defensa d’un exercici legítim dels drets fonamentals, del dret a l’autodeterminació i de la justícia social.

Tenim precedents de gestos transcendents que responen a contextos polítics i a atansaments amb els adversaris, amb l’abraçada de David Fernández al president Mas aquell 9 de novembre o, amb moltes distàncies, la invitació del president Puigdemont a Inés Arrimadas davant la Casa de la República. O el fair play en el debat de Junqueras amb Margallo. Són llenguatges que trenquen amb els contextos de bel·ligerància, de crispació i de duresa que encara alguns creuen que són rendibles en política o que fan més valent l’hostil. En definitiva, substituir la testosterona per la força de la raó cordial, per molt allunyades que siguin les posicions.

Els conflictes es resolen amb paraules, proximitat i cordialitat. Els antics orientals tenien en la cerimònia del te l’escenari imprescindible del ritual per trobar justícia o resoldre litigis. Liam Yutang, en el llibre La importancia de vivir, fa una profunda reflexió sobre el contrast de la llarga conversa sense límit de temps, acompanyada de te, que ha d’acabar sempre, com a imperatiu, amb una encaixada de mans. A Pequín, al Museu del Te, existeix una escultura immensa que fa honor a aquest ritual, acompanyat de tota la bellesa, la subtilitat i la simplicitat dels objectes que formen part del ritual de la pau amb el te.

Connectar amb aquest esperit de bellesa, ens porta a reivindicar l’abraçada al Pati dels Tarongers enmig d’un context lamentable de falta d’humanització de la política i la justícia en el conflicte català.

L’abraçada de Cuixart no pot ser sospitosa de servilisme o de ser un gest de saló. Abraçar i no claudicar en principis i resistències. Aquesta abraçada trenca un escenari de distància i de revenja i, sense paraules, està carregada de gran significació simbòlica, de necessitat de diàleg, d’humanització de la masculinitat del poder, de la capacitat física d’aproximació. I aquesta força simbòlica no és menor en la setmana de l’informe contra els indults emès pel Tribunal Suprem. Un informe contundent, categòric i significatiu que mereix una anàlisi detallada. L’abraçada de Cuixart versus la negativa als indults del Tribunal Suprem: la radiografia del conflicte.

D’entrada, el Tribunal Suprem ha menystingut el fet que les diverses peticions d’indult han estat formulades en nom dels condemnats per diverses entitats, persones i col·lectius amb un gran contingut simbòlic. En el cas d’Oriol Junqueras, més de quaranta companys presos socials van signar la petició. La de Jordi Turull va estar liderada per la Fundació Catalana de l’Esplai, fruit de la seva històrica implicació amb aquesta associació, juntament amb moltes entitats. La petició de la presidenta Forcadell va estar impulsada pels presidents del Parlament Benach, Rigol i De Gispert. La de Dolors Bassa, pel sindicat UGT i l’ACDH. I així totes les peticions, amb centenars d’adhesions de ciutadans particulars, d’entitats de drets humans, de personalitats, de col·lectius catòlics, o iniciatives com la d’alguns exmembres de Ciutadans. Peticions d’indult diverses amb arguments d’exercicis legítims de drets, de desproporció de la pena, de necessitat de superar la venjança, de trobar solucions polítiques, fins i tot apel·lant a la compassió... En definitiva, amb la voluntat d’aturar un càstig injust i inútil que només ha causat patiment i desprestigi democràtic.

La negativa del Tribunal Suprem, fins i tot a un indult parcial, és un menysteniment a tot aquest esforç col·lectiu d’implicació humanitària molt més enllà de Catalunya. Les raons que esgrimeix el seu informe són molt simbòliques. Penalitza el silenci dels que no s’han posicionat, i amb això demostra una nul·la capacitat de discerniment sobre la potencialitat del silenci i la dignitat dels penats, que hauria de ser objecte de respecte i de coherència. Uns líders polítics i socials que han acatat les sentències, que tornen a la presó, que sempre han reivindicat la legitimat de la seva actuació, ara són objecte d’una demanda d’humiliació. I en el cas de Cuixart, que nega el delicte i demana l’amnistia, li neguen en termes polítics qualsevol apel·lació a una sortida legislativa possible. Un Tribunal Suprem que nega l’amnistia tot i que ve d’una llei d’amnistia postfranquista qüestionada encara per les Nacions Unides. No hi ha perdó si no t’agenolles. Llegint l’informe fins i tot l’esperit més moderat es pot veure trasbalsat quan el Tribunal Suprem exigeix “una identificació amb els valors socials hegemònics”, traduint amb això la impossibilitat de qüestionar la unitat territorial de l’Estat o la defensa ideològica dels plantejaments polítics de partits representats al Congrés dels Diputats. El Tribunal, en negar l’indult, exigeix “un retrobament amb els valors jurídics afectats pel delicte”.

No cal afegir gaire cosa més. Més enllà de la duresa i del poc sentit del dret, aquest informe contra l’indult reflecteix una justícia cega amb la humanitat més elemental.

Nosaltres ens quedem amb l’abraçada.