EL PODER D’UNA ABRAÇADA

Fa pocs dies, el pre­si­dent Òmnium Jordi Cui­xart ens sor­pre­nia a tots amb un gest tan sim­ple, humà i ele­men­tal com una abraçada. La seva apro­xi­mació cor­dial al minis­tre Iceta i al dipu­tat Illa, va gene­rar un debat insòlit, tenint en compte que la força del lide­ratge de Cui­xart radica en la seva coherència, la seva constància i la seva defensa d’un exer­cici legítim dels drets fona­men­tals, del dret a l’auto­de­ter­mi­nació i de la justícia social.

Tenim pre­ce­dents de ges­tos trans­cen­dents que res­po­nen a con­tex­tos polítics i a atan­sa­ments amb els adver­sa­ris, amb l’abraçada de David Fernández al pre­si­dent Mas aquell 9 de novem­bre o, amb mol­tes distàncies, la invi­tació del pre­si­dent Puig­de­mont a Inés Arri­ma­das davant la Casa de la República. O el fair play en el debat de Jun­que­ras amb Mar­ga­llo. Són llen­guat­ges que tren­quen amb els con­tex­tos de bel·ligerància, de cris­pació i de duresa que encara alguns cre­uen que són ren­di­bles en política o que fan més valent l’hos­til. En defi­ni­tiva, subs­ti­tuir la tes­tos­te­rona per la força de la raó cor­dial, per molt allu­nya­des que siguin les posi­ci­ons.

Els con­flic­tes es reso­len amb parau­les, pro­xi­mi­tat i cor­di­a­li­tat. Els antics ori­en­tals tenien en la cerimònia del te l’esce­nari impres­cin­di­ble del ritual per tro­bar justícia o resol­dre liti­gis. Liam Yutang, en el lli­bre La impor­tan­cia de vivir, fa una pro­funda reflexió sobre el con­trast de la llarga con­versa sense límit de temps, acom­pa­nyada de te, que ha d’aca­bar sem­pre, com a impe­ra­tiu, amb una encai­xada de mans. A Pequín, al Museu del Te, exis­teix una escul­tura immensa que fa honor a aquest ritual, acom­pa­nyat de tota la bellesa, la sub­ti­li­tat i la sim­pli­ci­tat dels objec­tes que for­men part del ritual de la pau amb el te.

Con­nec­tar amb aquest espe­rit de bellesa, ens porta a rei­vin­di­car l’abraçada al Pati dels Taron­gers enmig d’un con­text lamen­ta­ble de falta d’huma­nit­zació de la política i la justícia en el con­flicte català.

L’abraçada de Cui­xart no pot ser sos­pi­tosa de ser­vi­lisme o de ser un gest de saló. Abraçar i no clau­di­car en prin­ci­pis i resistències. Aquesta abraçada trenca un esce­nari de distància i de revenja i, sense parau­les, està car­re­gada de gran sig­ni­fi­cació simbòlica, de neces­si­tat de diàleg, d’huma­nit­zació de la mas­cu­li­ni­tat del poder, de la capa­ci­tat física d’apro­xi­mació. I aquesta força simbòlica no és menor en la set­mana de l’informe con­tra els indults emès pel Tri­bu­nal Suprem. Un informe con­tun­dent, categòric i sig­ni­fi­ca­tiu que mereix una anàlisi deta­llada. L’abraçada de Cui­xart ver­sus la nega­tiva als indults del Tri­bu­nal Suprem: la radi­o­gra­fia del con­flicte.

D’entrada, el Tri­bu­nal Suprem ha menys­tin­gut el fet que les diver­ses peti­ci­ons d’indult han estat for­mu­la­des en nom dels con­dem­nats per diver­ses enti­tats, per­so­nes i col·lec­tius amb un gran con­tin­gut simbòlic. En el cas d’Oriol Jun­que­ras, més de qua­ranta com­panys pre­sos soci­als van sig­nar la petició. La de Jordi Turull va estar lide­rada per la Fun­dació Cata­lana de l’Esplai, fruit de la seva històrica impli­cació amb aquesta asso­ci­ació, jun­ta­ment amb mol­tes enti­tats. La petició de la pre­si­denta For­ca­dell va estar impul­sada pels pre­si­dents del Par­la­ment Benach, Rigol i De Gis­pert. La de Dolors Bassa, pel sin­di­cat UGT i l’ACDH. I així totes les peti­ci­ons, amb cen­te­nars d’adhe­si­ons de ciu­ta­dans par­ti­cu­lars, d’enti­tats de drets humans, de per­so­na­li­tats, de col·lec­tius catòlics, o ini­ci­a­ti­ves com la d’alguns exmem­bres de Ciu­ta­dans. Peti­ci­ons d’indult diver­ses amb argu­ments d’exer­ci­cis legítims de drets, de des­pro­porció de la pena, de neces­si­tat de superar la ven­jança, de tro­bar solu­ci­ons polítiques, fins i tot apel·lant a la com­passió... En defi­ni­tiva, amb la volun­tat d’atu­rar un càstig injust i inútil que només ha cau­sat pati­ment i des­pres­tigi democràtic.

La nega­tiva del Tri­bu­nal Suprem, fins i tot a un indult par­cial, és un menys­te­ni­ment a tot aquest esforç col·lec­tiu d’impli­cació huma­nitària molt més enllà de Cata­lu­nya. Les raons que esgri­meix el seu informe són molt simbòliques. Pena­litza el silenci dels que no s’han posi­ci­o­nat, i amb això demos­tra una nul·la capa­ci­tat de dis­cer­ni­ment sobre la poten­ci­a­li­tat del silenci i la dig­ni­tat dels penats, que hau­ria de ser objecte de res­pecte i de coherència. Uns líders polítics i soci­als que han aca­tat les sentències, que tor­nen a la presó, que sem­pre han rei­vin­di­cat la legi­ti­mat de la seva actu­ació, ara són objecte d’una demanda d’humi­li­ació. I en el cas de Cui­xart, que nega el delicte i demana l’amnis­tia, li neguen en ter­mes polítics qual­se­vol apel·lació a una sor­tida legis­la­tiva pos­si­ble. Un Tri­bu­nal Suprem que nega l’amnis­tia tot i que ve d’una llei d’amnis­tia post­fran­quista qüesti­o­nada encara per les Naci­ons Uni­des. No hi ha perdó si no t’age­no­lles. Lle­gint l’informe fins i tot l’espe­rit més mode­rat es pot veure tras­bal­sat quan el Tri­bu­nal Suprem exi­geix “una iden­ti­fi­cació amb els valors soci­als hegemònics”, tra­duint amb això la impos­si­bi­li­tat de qüesti­o­nar la uni­tat ter­ri­to­rial de l’Estat o la defensa ideològica dels plan­te­ja­ments polítics de par­tits repre­sen­tats al Congrés dels Dipu­tats. El Tri­bu­nal, en negar l’indult, exi­geix “un retro­ba­ment amb els valors jurídics afec­tats pel delicte”.

No cal afe­gir gaire cosa més. Més enllà de la duresa i del poc sen­tit del dret, aquest informe con­tra l’indult reflec­teix una justícia cega amb la huma­ni­tat més ele­men­tal.

Nosal­tres ens que­dem amb l’abraçada.