LA TRAMPA DELS INDULTS

Pensar, com fan alguns, que un conflicte polític es pot solucionar per la via del perdó és un greu error tant polític com històric i, tenint present que l’enfrontament entre l’Estat i un sector majoritari de Catalunya no és cap altra cosa que un conflicte polític, apostar per una solució que només depèn de la concessió d’uns determinats indults no sembla que sigui la millor via per donar resposta a un problema que desborda l’àmbit personal, individual.

No hi ha dubte que els presos del procés no mereixen estar a la presó, això ho tinc molt clar, però també tinc molt clar el greu error que és intentar solucionar un afer col·lectiu des d’un punt de vista individual, així com el cost que això tindrà per a tots els que han apostat per aquesta solució.

Pel que se sent, pel que es llegeix i pel que s’intueix, sembla que el govern central ha apostat, com a mal menor, per la via dels indults per apaivagar –no pas per solucionar– el conflicte; el problema no és concedir-los, sinó l’efectivitat d’aquests indults, l’amplitud que tinguin i els costos que comportaran.

La concessió d’indults és una matèria reglada, hi ha una norma reguladora i és fàcil establir quin n’és el recorregut que, per cert, ja comença a ser bastant llarg, com si es tractés d’una sèrie per capítols. Ara s’ha culminat la fase judicial del procés, aquella en què el Tribunal sentenciador va emetre el seu informe i que, des d’ara mateix, aconsello llegir amb molt deteniment perquè és en aquest informe en què es poden trobar les bases i les trampes de cara a l’última fase que, en el cas del procés, sembla que també serà judicial.

Si les coses acaben succeint com crec que alguns les han previst –i espero equivocar-me–, veurem com aquests indults seran bastant menys efectius del que alguns esperen. La sala tercera del Suprem serà l’encarregada de, sobre la base de l’informe del tribunal sentenciador (la sala segona del Suprem), revocar allò que el govern central hagi aprovat i, finalment, veurem com aquesta graciosa concessió no haurà estat res més que una flamarada.

Un altre dels problemes que veig en la sortida a través dels indults és que es tracta d’un camí excessivament estret que només resol uns problemes concrets i individuals, però que no serveix com a solució per a un conflicte que requereix una resposta política integral, d’envergadura i d’una valentia i visió d’estat que avui ni s’entreveu.

Dit més clarament, per solucionar el conflicte es necessita una mirada àmplia, seguir uns camins concrets i donar resposta a les legítimes aspiracions d’una majoria de la societat catalana; treure de la presó unes persones concretes, que no mereixen ser-hi, no soluciona res i sí que obre el camí a nous conflictes, potser fins i tot de més abast.

La concessió dels indults, mesura de gràcia de caràcter polític, comporta, necessàriament, un cost polític tant per a qui el concedeix com per a qui se’n beneficia. Tots, absolutament tots, han de saber el preu que en pagaran i, a partir d’aquí, valorar si els surten els comptes.

El govern central pagarà un preu elevat per la concessió dels indults i, segurament, l’assumirà en funció del convenciment que aquesta és la via més barata per solucionar el conflicte amb Catalunya.

La dreta, que ja no es distingeix entre dreta i ultradreta, afila els seus ganivets per aconseguir el rèdit que una operació així li generarà, i d’això ja en podem estar segurs, perquè la sala tercera, la que en última instància haurà de decidir si aquests indults són o no efectius, és la mateixa que segueix afirmant que Puigdemont, Comín i Ponsatí no són eurodiputats perquè no han anat a Madrid a jurar la Constitució.

De la garrotada que l’esmentat tribunal donarà al govern central, la dreta se n’aprofitarà per intentar tombar el govern de Sánchez i, segurament, en un estat en què molts veuen amb bons ulls el compliment íntegre d’aquestes injustes condemnes, ho aconseguiran.

I no només l’executiu central en pagarà un preu elevat, també l’autonòmic, que es veurà enfrontat a un escenari complex com el de la concessió/revocació dels anhelats indults, la qual cosa serà considerada, per molts, com un altre engany per part de Madrid. En realitat, no serà un engany, sinó més del mateix: voler estirar més el braç que la màniga per acabar constatant que els que manen són els de sempre.

El cost, o el preu a pagar, no només serà per als governs central i autonòmic, també per als beneficiaris d’aquesta mesura perquè, a part del patiment personal de continuar complint injustes penes, veuran com tot un projecte polític queda condicionat i retorna als temps d’un autonomisme més autònom, per una mesura que ni tan sols els haurà acabat beneficiant a ells.

En definitiva, el que s’hauria hagut de valorar amb objectivitat, eren l’efectivitat, l’amplitud i el cost que una mesura d’aquestes característiques tindria en un conflicte que dista molt d’anar pel camí de la solució. Les legítimes aspiracions d’una majoria dels catalans no depenen de solucions individuals sinó col·lectives i, com dic, els indults són, per definició, mesures eminentment personals; diria més, personalíssimes.