@KRLS

És cone­gut que l’acrònim del pre­si­dent Puig­de­mont a les xar­xes soci­als, @krls, està ins­pi­rat en un mono­grama del segle VIII de l’empe­ra­dor Car­le­many. Lla­vors no hi havia Twit­ter. I no hi havia Europa en el sen­tit polític del terme, però Car­le­many es podria con­si­de­rar l’actor prin­ci­pal d’alguna mena de moment fun­da­ci­o­nal euro­peu. Dotze segles després, el mono­grama caro­lingi, adop­tat pel líder inde­pen­den­tista quan ni s’ima­gi­nava poder arri­bar mai a haver d’exi­liar-se, pren una dimensió espe­cial.

El tor­ce­braç de l’exili amb l’Estat espa­nyol és un afer euro­peu sense mati­sos. M’atre­vi­ria a dir que, dis­sor­ta­da­ment, és sobre­tot un afer euro­peu. Perquè també cal ser cons­ci­ent que a Madrid, per més que el Con­sell d’Europa aquesta set­mana els hagi posat al mateix nivell que Tur­quia, o pot­ser pre­ci­sa­ment per això, tenen la pell dura dels dino­sau­res. Espa­nya com a estat és un dels xim­ples útils del con­cert de les naci­ons. El nivell de tolerància dels seus col·legues inter­na­ci­o­nals res­pon a aque­lla màxima que sosté que en política inter­na­ci­o­nal no hi ha ene­mics o ali­ats, sinó interes­sos. Pecaríem d’opti­misme si penséssim que els tri­omfs ina­pel·lables a Europa modi­fi­ca­ran el tarannà auto­ri­tari i radi­cal­ment anti­ca­talà del naci­o­na­lisme hispànic. La feina de Puig­de­mont i com­pa­nyia, per tant, és sobre­tot una tasca de cons­trucció euro­pea, de con­so­li­dació de prin­ci­pis fona­men­tals que iden­ti­fi­quen la europeïtat en relació amb altres cul­tu­res polítiques con­so­li­da­des o emer­gents, com la nord-ame­ri­cana o les asiàtiques. Una tasca de la qual Cata­lu­nya es pot bene­fi­ciar man­te­nint-se en el nucli d’aquesta manera d’enten­dre el món, avui en crisi, que és Europa.

Cata­lu­nya difícil­ment tor­narà a ser només un afer intern espa­nyol, però encara més difícil­ment el cas té una solució ni pro­pera ni favo­ra­ble als interes­sos de l’inde­pen­den­tisme. El braç judi­cial no dei­xarà anar el tema tan fàcil­ment, i el braç polític no té ni volun­tat, ni capa­ci­tat de resol­dre res, acom­ple­xat per l’uni­ta­risme trans­ver­sal malaltís i els fan­tas­mes reac­ci­o­na­ris. Aquesta set­mana Jordi Cui­xart i Jordi Sànchez ho han tor­nat a cons­ta­tar al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. Els indults són un pegat que veu­rem si té prou adherència per no que­dar arren­cat amb el pri­mer raig d’aigua freda. I els resul­tats de la taula de diàleg són tan pre­vi­si­bles que no seria gens estrany que nome­nes­sin com a rela­tor Sal­va­tore Garau, l’artista italià que ha venut per 15.000 euros una escul­tura invi­si­ble. No pre­tenc fer-ne broma, però hi ha situ­a­ci­ons en la vida en què val més riure una mica per no plo­rar. Con­fiem en una Europa tenint en compte que en la reso­lució dels nos­tres mals és necessària però no sufi­ci­ent.