BAIX, DALT, ENFORA I ENDINS

Ja sé que s’ha dit fins a l’exte­nu­ació, ja sé que és fer-me pesat, però l’aspi­ració popu­lar a la inde­pendència, per bé que amb hono­ra­bles ante­ce­dents històrics de tota mena, com a expec­ta­tiva d’eman­ci­pació política, com a movi­ment social majo­ri­tari a la soci­e­tat cata­lana, va néixer de baix a dalt i va anar d’enfora cap endins. És a dir, va ser resul­tat de la res­posta popu­lar al fracàs dels par­tits polítics i els seus líders d’ofe­rir un horitzó rao­na­ble d’auto­go­vern amb allò que va aca­bar sent el raquític Esta­tut del 2006. I és des de fora que es va forçar els par­tits a un canvi de dis­curs i d’objec­tius. Per tant, va anar de baix a dalt i de fora endins: de la con­sulta d’Arenys a la del 9-N; del car­rer al Par­la­ment; de les orga­nit­za­ci­ons cíviques als par­tits; de la impro­vi­sació volun­ta­rista a l’estratègia cal­cu­lada; de les grans mani­fes­ta­ci­ons al referèndum de l’1-O.

Cal repe­tir-ho una altra vegada perquè la retòrica de l’anàlisi política actual, amb consciència o sense, amb mala intenció o no, torna a reduir aquests quinze anys d’inde­pen­den­tisme a la pers­pec­tiva de la política ins­ti­tu­ci­o­nal. De manera que, en pri­mer lloc, des­con­si­dera la importància de tota la fase de des­vet­lla­ment en què cal reconèixer la importància de la Pla­ta­forma pel Dret a Deci­dir des del 2005, i el paper revul­siu de les con­sul­tes deri­va­des de la d’Arenys de Munt del 2009. Dos fets abso­lu­ta­ment relle­vants. El pri­mer, per inven­tar la con­signa, o la jacu­latòria o el man­tra, com vul­gueu dir-ne, del “dret a deci­dir”. Qui podia no voler deci­dir? El segon, per cons­truir una eficaç ges­tu­a­li­tat de des­a­fi­a­ment i deso­bediència simbòlica que, d’una banda, espan­tava les pors i de l’altra va gene­rar un movi­ment de retro­ba­ments per­so­nals en els àmbits locals entre vells i nous llui­ta­dors per la dig­ni­tat naci­o­nal. És d’aquí que, més tard, va ser pos­si­ble arti­cu­lar l’ANC.

La des­con­si­de­ració d’aquest període té dues con­seqüències greus més. Una, que perd de vista que un dels clics des­en­ca­de­na­dors va ser l’intent d’humi­li­ació que des de l’Estat es volia infli­gir als cata­lans fent fra­cas­sar l’Esta­tut del 2006. I segon, que redu­eix la durada del movi­ment en qua­tre o cinc anys, com si tot hagués començat amb la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, un ori­gen que vol fer pen­sar que són les ins­ti­tu­ci­ons les que van tenir el pro­ta­go­nisme. I no: el des­vet­lla­ment neix en con­tra de les ins­ti­tu­ci­ons d’allà, però també de les d’aquí. Recordi’s que en les elec­ci­ons de finals de novem­bre del 2010, ja en plena efer­vescència inde­pen­den­tista, ERC, l’únic par­tit que n’era, perd la mei­tat de vots i escons. És a dir, no es bene­fi­cia del nou movi­ment social. I són pre­ci­sa­ment aques­tes ins­ti­tu­ci­ons –del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal a la mateixa Con­vergència o el PSC– les que que­den tras­bal­sa­des per la pressió popu­lar.

Fer per­dre de vista aquesta lògica de l’emergència d’un inde­pen­den­tisme popu­lar –de baix a dalt, de fora endins– té, en l’actu­a­li­tat, un objec­tiu ben clar. D’una banda, legi­ti­mar la domes­ti­cació des de dalt –governs i par­tits– de tot allò que va néixer des de baix. I de l’altra, inha­bi­li­tar allò que és fora des les ins­ti­tu­ci­ons per tal que tota la ini­ci­a­tiva es deci­deixi des de dins. I, en aquest sen­tit, no és estrany que el nus de tot el debat actual, ara mateix, con­sis­teixi a poder-se apro­piar del “què va ser” l’1-O del 2017. I, cal dir-ho, l’1-O no va ser dels uns o dels altres. L’1-O va ser just el punt de màxima con­junció entre baix i dalt, i entre fora i dins. Sense el com­promís de la soci­e­tat civil no s’hau­ria pogut mate­ri­a­lit­zar el referèndum con­vo­cat pel Par­la­ment per falta d’urnes i acti­vis­tes. I sense el govern no hi hau­rien hagut esco­les ni recomp­tes. Si es vol, l’1-O es van des­di­bui­xar, per unes hores, per uns dies, les fron­te­res entre baix i dalt, entre fora i dins. I és a par­tir del 27 d’octu­bre, amb la pro­cla­mació avor­tada de la inde­pendència, una mena de nas­ci­tu­rus –és a dir, con­ce­buda i no nas­cuda–, que es desfà l’encant, o l’encan­teri si es vol, d’aque­lla dis­so­lució de fron­te­res.

Des de lla­vors, tot ha tor­nat al seu lloc, ara sense capa­ci­tat de con­di­ci­o­nar els uns als altres. El baix ha que­dat enso­tat, i el dalt, als núvols. L’enfora és a la intempèrie, i l’endins mira de sobre­viure com pot. El baix des­con­fia del dalt, i el dalt menys­prea el baix. L’enfora no sap on va i l’endins ha tor­nat a l’auto­no­misme on era al prin­cipi de tot. Caldrà tor­nar a començar des de baix i des de fora.