TOTS CONTRA LA XINA

El mateix cap de setmana que els líders de les principals potències econòmiques del món occidental (els Estats Units, el Canadà, la Gran Bretanya, el Japó, Alemanya, França i Itàlia) es reunien a Cornualla, en una ciutat de la regió de Shaanxi, al centre de la Xina, s’obria al públic un gran parc temàtic comunista. Amb una inversió de 1.500 milions d’euros per part del Wanda Group –el mateix grup xinès que controla cadenes de cinema i hotels de luxe a tot el món–, la inauguració va ser l’avantsala dels actes que es faran arreu del país asiàtic per commemorar el 100è aniversari del Partit Comunista, aquest mes de juliol. La ciutat on s’ha construït és Yan’an, on el 1935 va acabar la Gran Marxa que va portar Mao Zedong al poder. Així, l’escenari triomfal del gran sacrifici comunista s’ha convertit ara en un atractiu turístic on no falten com a reclam botigues amb tot tipus de marxandatge amb l’estrella vermella. És la mitificació del comunisme al més pur estil del consumisme occidental, una mostra de les estranyes contradiccions d’una potència que continua estenent la seva influència arreu del planeta. La Xina no és la fàbrica de somnis americana i, per tant, no domina el nostre imaginari col·lectiu, però és la fàbrica real de molts dels productes que consumim, i ja fa temps que els Estats Units veuen com el gegant asiàtic amenaça la seva hegemonia. A diferència del que fan els americans, els governants xinesos tenen una política d’interferir poc o gens en el que fan els altres països (excepte en les seves contínues disputes amb el Japó i Taiwan). No s’immisceixen en els afers interns dels altres i, per això, reclamen rebre el mateix tracte: la Xina no tolera que es critiquin des de fora les violacions dels drets humans en el seu territori, i la repressió a Hong Kong o contra els uigurs de Xinjiang són línies vermelles que no es poden traspassar. La seva influència cultural al món, llevat de tòpics, és escassa però, en canvi, la comercial i financera és enorme, especialment a l’Àfrica i l’Amèrica Llatina, on gràcies a les inversions xineses s’estan construint moltes grans infraestructures. A més, està impulsant el BRI (Belt and Road Iniciative), una estratègia multimilionària –la ruta de la seda del segle XXI, en diuen– per fer possibles connexions ferroviàries i marítimes amb Europa. També és un actor que cal tenir en compte en l’àmbit científic: només cal veure com estan augmentat les partides que destina a la recerca, i els avenços espectaculars que ha fet en biotecnologia i en exploració espacial. No és estrany, doncs, que el president nord-americà, John Biden, vulgui convèncer els seus col·legues de dur a terme un gran pla d’inversions en països empobrits per contrarestar l’ascendència xinesa. No ho tindrà fàcil més enllà dels discursos. Els països europeus no es poden permetre ser durs: el 2019, les inversions directes de la Xina en països de la UE van superar els 10.000 milions d’euros.