EL MUR NO CAURÀ, S’HAURÀ DE SALTAR

El mur polític, sentimental, històric, cultural, econòmic i social que separa Catalunya i Espanya, per voluntat expressa d’un estat que durant tres segles l’ha anat fent més robust, no caurà per una taula de diàleg en la qual, en realitat, ningú no confia. A hores d’ara, el PSOE només interpreta un paper davant la UE que no es creu de cap manera, però que li serveix per fer creure a la comunitat internacional que no existeix cap conflicte polític entre Espanya i Catalunya més enllà del que han creat quatre eixelebrats que ara han estat indultats per la gràcia del progressisme espanyol. Una taula de diàleg amb què els socialistes espanyols marejaran la perdiu en base a càlculs electoralistes, però que en cap cas, com certament han remarcat ells mateixos, servirà perquè Catalunya exerceixi el dret d’autodeterminació. Serà, en el millor dels casos, una més entre les diferents comissions bilaterals Estat-Generalitat que es reuneixen sense periodicitat sobre qüestions de gestió purament autonòmica.

Per la part catalana, la Generalitat de Pere Aragonès és totalment conscient que els indults són un gest que la dreta espanyola mai no hauria fet ni perdonarà, però no poden convertir-se en moneda de canvi de renúncies. Una cosa és acceptar que estem al davant d’una legislatura de transició i no de materialització del mandat de l’1-O i una altra seria acceptar la rendició. Sigui com sigui, l’independentisme ha triat jugar la pantalla de l’escenificació del diàleg com a mínim durant dos anys, un temps suficient –i marcat per l’acord amb la CUP– per demostrar, un altre cop, que Espanya no enderrocarà pacíficament el mur per deixar marxar lliurement els catalans. L’independentisme s’ha compromès a donar aquest marge a Madrid tot i conèixer per endavant el resultat de la suposada negociació amb l’Estat. El referèndum no estarà sobre la taula com a mínim a curt o mitjà termini, perquè Espanya no té res a perdre sostenint l’autoritarisme i la repressió que practica quotidianament contra l’independentisme, o el que és el mateix, a hores d’ara Catalunya no té res a oferir a Espanya a canvi de posar les urnes de manera democràtica i civilitzada.

Però justament perquè coneix per endavant que el 2023 els catalans no tindran un horitzó d’autodeterminació, l’independentisme no pot passar aquesta pantalla de la foto amb Pedro Sánchez sense bastir en paral·lel una estratègia unitària per quan arribi el moment de saltar el mur. Perquè el mur no caurà per si mateix amb una imaginària transformació republicana i federalista a Espanya. I una altra cosa que hauria de quedar clara per no enganyar ningú: en aquesta estratègia unitària, l’independentisme no aconseguirà sumar-hi l’espai dels comuns. És fal·laç fer creure que el partit lila defensa l’autodeterminació i l’amnistia i que el 80% dels catalans hi estan a favor. A les urnes va quedar clar que ho estan el 52%. Ni els votants del PSC ni els dels comuns volen un referèndum ni la plena llibertat dels milers de catalans encausats i represaliats per defensar unes urnes l’1-O. Si ho volguessin, no haurien votat aquestes sigles, que explícitament en campanya rebutjaven aquests dos eixos, que el candidat d’ERC defensava per aglutinar el sobiranisme en l’intent d’enderrocar el mur de l’autoritarisme espanyol.

Cal anar a Madrid, sí. Perquè l’independentisme mai no tanca portes democràtiques. Però cal anar-hi conscients que el crupier repartirà les cartes marcades i que la partida està perduda malgrat que és una partida que cal jugar. I a partir d’aquí, la feina estratègica s’ha de fer entre tots els independentistes deixant de banda les pugnes partidistes i els càlculs electoralistes. El 2023 serà, probablement, la darrera oportunitat per reprendre la construcció de la República que va quedar penjada el 2017.