PASSEM PER CAIXA

En aquests temps que ja han pas­sat de ser líquids a ser gaso­sos, la cul­tura de l’esforç està en declivi. No només el con­cepte clàssic de l’esforç en el tre­ball indi­vi­dual i en el progrés col·lec­tiu, sinó també en el sen­tit d’asso­lir un com­promís per algú o per alguna cosa encara que ens costi, sigui difícil o no ens acabi de venir de gust. Vivim en una soci­e­tat extre­ma­da­ment exi­gent amb els drets i peri­llo­sa­ment laxa amb els deu­res. No és tot culpa de la soci­e­tat. Hem pas­sat molts anys con­tem­plant com els poders públics des­man­te­lla­ven l’estat del benes­tar eixam­plant la distància entre els que tenen més i els que tenen menys i reforçant la des­con­fiança en el fet que la con­tri­bució solidària amb el comú acabi bene­fi­ci­ant real­ment el comú i no sim­ple­ment una casta de pri­vi­le­gi­ats. Vivim cada cop més ins­tal·lats en una sen­sació de campi qui pugui, de xim­ple l’últim, que cadascú miri per ell i Déu per tots, sigui dit com a frase feta total­ment secu­la­rit­zada.

Obli­dem, tan­ma­teix, que de tot això que passa no en som sim­ples espec­ta­dors o vícti­mes, sinó actors. Amb papers petits, secun­da­ris, sovint sense cap rat­lla de text. Ben orga­nit­zats, però, podem mati­sar, modi­fi­car o recon­duir l’argu­ment de molts aspec­tes de la història. Tenim més força de la que ens pen­sem. Més capa­ci­tat de fer coses de les que ens volen fer creure els que ens anes­te­sien amb dis­cur­sos buits i pors gene­ra­des o induïdes i ens ino­cu­len el desànim com a acti­tud exis­ten­cial.

La Caixa de Soli­da­ri­tat n’és un exem­ple. No resulta pla­ent gra­tar-nos la but­xaca per fer front a les fian­ces de gent a la qual no conei­xem, alguns que pot­ser per­ta­nyen a par­tits que no hem votat ni vota­rem mai, d’altres que ens cauen més bé o més mala­ment. No resulta pla­ent per aquests motius i, en alguns casos, també per motius estric­ta­ment econòmics. En un moment de crisi no tot­hom té la dis­po­sició per con­tri­buir-hi. Però cal fer-ho, cadascú en la mesura de les seves pos­si­bi­li­tats, per més peti­tes que siguin. Perquè aquesta caixa està des­ti­nada a resis­tir les anda­na­des d’un estat con­tra uns polítics que, pre­ci­sa­ment, no van actuar en interès propi (és clar que par­lant molt i no fent res hau­rien aca­bat millor), sinó tre­ba­llant, amb més o menys encert, per a un futur millor per a Cata­lu­nya. Els devem molt. Un deute que no té res a veure amb els diners, tot i que ara són diners el que cal. Per con­ti­nuar resis­tint. Per enviar un mis­satge clar als rapi­nyai­res de Madrid que ens volen espan­tar amb l’amenaça de la ruïna. No ens dei­xem aco­qui­nar. Fem la caixa forta.