ENEMICS ÍNTIMS

No tinc ni la més mínima idea de quan es farà la pròxima reunió de la taula de diàleg entre els governs d’Espa­nya i de Cata­lu­nya, un des­co­nei­xe­ment que no és impu­ta­ble a la meva ignorància, sinó bàsica­ment al fet que em sem­bla que no ho saben ni els interes­sats, com va demos­trar la nova minis­tra del ram, Isa­bel Rodríguez, mos­trant l’agenda ben buida en aquest punt. Mal­grat tot, ja hi ha coses que es poden anar pre­pa­rant per quan cal­gui posar fil a l’agu­lla. Per exem­ple, si jo fos dels nego­ci­a­dors de la banda cata­lana em por­ta­ria la taula i les cadi­res de casa. I els gots i les ger­res per a l’aigua. I els bolígrafs i les lli­bre­tes per pren­dre notes. I fins i tot el cen­tre flo­ral que se sol posar en aquest tipus de reu­ni­ons. Tam­poc no des­car­ta­ria arri­bar-hi amb un joc de bom­be­tes per enros­car per­so­nal­ment abans de la tro­bada i un ori­nal per si de cas hi ha una neces­si­tat impe­ri­osa d’alleu­ge­rir la bufeta durant la nego­ci­ació. Mai no se sap on pot ins­tal·lar els micròfons l’espi­o­natge espa­nyol. Tota pre­venció és poca.

Les noves reve­la­ci­ons sobre les cla­ve­gue­res de l’estat hispàniques tor­nen a fer emer­gir una catipén que inten­si­fica la ferum de podrit que ja fa anys que supor­tem. Quan Micro­soft explica que un cen­te­nar de per­so­nes de tot el món hau­rien estat vícti­mes d’espi­o­natge a través d’un pro­grama maliciós, ja podem pujar-hi de peus. Quan ens diu que entre les vícti­mes (a l’hora d’escriure aquest arti­cle ha trans­cen­dit el nom de Puig­de­mont) hi ha polítics, acti­vis­tes de drets humans, peri­o­dis­tes, acadèmics, ambai­xa­dors i dis­si­dents, ja podem començar a patir. Quan espe­ci­fica que entre els estats que han uti­lit­zat el malware hi ha l’Estat espa­nyol, podem tre­mo­lar. Quan, entrant en detalls, Micro­soft sosté que aquest pro­gra­mari maliciós s’hau­ria fet ser­vir con­tra ciu­ta­dans cata­lans, ja ho tenim. Ves per on. Qui­nes coses.

Un cas com un cabàs que pro­vo­ca­ria una cadena de dimis­si­ons i una des­fi­lada de com­pa­rei­xen­ces en seu par­la­mentària en qual­se­vol estat decent del pla­neta. A Espa­nya no pas­sarà res. No va pas­sar amb l’escàndol de Fernàndez Díaz; no va pas­sar amb l’espi­o­natge a Roger Tor­rent i com­pa­nyia. Mai no passa res per més ter­ri­bles que siguin les reve­la­ci­ons. La sen­sació d’impu­ni­tat és abso­luta. La situ­ació és difícil d’evi­tar. El que no hau­ria de ser exces­si­va­ment com­pli­cat és dei­xar de ser les com­par­ses que hi van posant l’altra galta. De què ser­veix anar a seure en una taula de nego­ci­ació on els de l’altra banda ja saben què hi vas a dir perquè ho han escol­tat abans que hi arri­bis?