QUI DIÀLEG PASSA, ANY EMPENY

La nova minis­tra espa­nyola de Política Ter­ri­to­rial s’ha estre­nat demos­trant que es pot ser el res­pon­sa­ble d’orga­nit­zar un ter­ri­tori sense ni conèixer-lo ni enten­dre’l. Seguint la sonsònia del seu pre­si­dent –que els cata­lans estem emo­ci­o­nal­ment frac­tu­rats–, en la seva pri­mera com­pa­rei­xença com a por­ta­veu del govern espa­nyol, el que ha sabut dir de Cata­lu­nya ha estat allò de la con­vivència, a més que “els cata­lans fan cot­xes”. Lite­ral­ment, diu que vol “posar fi a una situ­ació molt dura des del punt de vista de la con­vivència social a Cata­lu­nya, i donar tran­quil·litat a la soci­e­tat cata­lana”.

Més que no pas irri­tar, el ser­mo­net de la supo­sada mala con­vivència a Cata­lu­nya cansa. Pri­mer, perquè no hi ha cap evidència d’aquesta mala con­vivència. Estu­dis com Con­vivència i pola­rit­zació a Cata­lu­nya, de l’Ins­ti­tut Català Inter­na­ci­o­nal per la Pau (ICIP) de finals del 2020, asse­nya­len tot el con­trari. Segons l’enquesta de l’ICIP, la con­vivència a Cata­lu­nya és bona. La con­fiança entre la ciu­ta­da­nia és més ele­vada que la del con­junt d’Espa­nya o la de la mit­jana euro­pea. I no hi ha frac­tura social, i les dis­crepàncies sobre els grans temes de debat, diu l’estudi, no es cor­res­po­nen amb les posi­ci­ons sobre el debat ter­ri­to­rial. És a dir, com també con­cloïa l’Informe sobre la cohesió social a la Cata­lu­nya del segle XXI, de l’IEC, i també del 2020, la qüestió ter­ri­to­rial no ha con­ta­mi­nat la resta de debats pro­pis d’una soci­e­tat plu­ral, avançada i crítica com la nos­tra. I, en aquest sen­tit, cal remar­car el fracàs dels qui han inten­tat pro­vo­car enfron­ta­ments per, efec­ti­va­ment, frac­tu­rar-nos. Res: pes­si­go­lles.

En segon lloc, l’obs­ti­nació de veure’ns divi­dits és ridícula, perquè qui mos­tra uns nivells de con­fron­tació fran­ca­ment ele­vats és Espa­nya. No diré que la seva sigui una soci­e­tat frac­tu­rada, perquè seria caure en el mateix abús. Per bé i per mal, els meca­nis­mes per crear vin­cles soci­als, tot i els tras­bal­sos, seguei­xen forts arreu. De manera que les con­fron­ta­ci­ons polítiques i soci­als a Espa­nya no tenen res a enve­jar a les de qual­se­vol soci­e­tat simi­lar. Insis­tir en la mala con­vivència a Cata­lu­nya no és altra cosa que una estratègia retòrica per des­pi­tar sobre el pro­blema polític real i crear con­fusió entre els espa­nyols. Aquí, la bola no fa forat.

En tot cas, l’única frac­tura que hi ha és la de bona part de Cata­lu­nya amb l’Espa­nya política. I aquí és on hi ha la veri­ta­ble pola­rit­zació –ben des­crita amb l’a por ellos i refer­mada per la sis­temàtica actu­ació repres­siva del sis­tema judi­cial espa­nyol– que, lògica­ment, genera res­pos­tes crítiques i sovint iras­ci­bles. Aquesta és la frac­tura que real­ment els hau­ria de pre­o­cu­par i que inten­ten igno­rar des­es­pe­ra­da­ment, ocul­tant-la a l’opinió pública amb l’argúcia d’una supo­sada mala con­vivència a Cata­lu­nya.

A la senyora minis­tra, doncs, no l’ha d’ocu­par voler “tran­quil·lit­zar” la soci­e­tat cata­lana, perquè ja n’estem, de tran­quils. Pot­ser massa i tot. I, en qual­se­vol cas, les dis­crepàncies polítiques entre inde­pen­den­tis­tes i uni­o­nis­tes les reso­lem de manera democràtica, amb un referèndum, que és l’única manera de fer-ho en les soci­e­tats plu­rals per asse­gu­rar-ne la cohesió. En canvi, pre­ten­dre resol­dre auto­ritària­ment la frac­tura real amb Espa­nya recor­rent a un marc de repressió gene­ra­lit­zat, pot­ser pot emmas­ca­rar-la un temps, però a la llarga apro­fun­dirà en la divisió. Ja s’ho tro­ba­ran.

Tan­ma­teix, és ben com­pren­si­ble que la minis­tra i el con­junt de l’esta­blish­ment espa­nyol s’hagin d’auto­en­ga­nyar a ells matei­xos i neces­si­tin enga­li­par els altres. Adme­tre on rau el veri­ta­ble con­flicte els obli­ga­ria a ima­gi­nar la seva nació d’una manera radi­cal­ment dife­rent i a dei­xar de pen­sar que, com solen dir, una “Espa­nya sense Cata­lu­nya, no seria Espa­nya”. Men­tre no assu­mei­xin que no són el que es pen­sen, qual­se­vol pro­posta de solució veri­ta­ble al con­flicte els fa veure com uns traïdors a la pàtria.

És per això que alguns pen­sem que el diàleg només és per gua­nyar temps. Els inde­pen­den­tis­tes sí que ens podem ima­gi­nar una Cata­lu­nya espa­nyola, dife­rent a la que volem, si un referèndum ho decidís així. En canvi, sabem que a l’esta­blish­ment espa­nyol li és intel·lec­tu­al­ment impos­si­ble –tam­poc mate­ri­al­ment, és clar– pen­sar-se d’una altra manera. I en aques­tes con­di­ci­ons, tot diàleg és inútil.