GENT DOLENTA

L’any 1975, es va estrenar una coproducció russo-japonesa que va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. El gran director japonès Akira Kurosawa ens va fer un regal ple de bellesa, natura i humanitat. El personatge de Dersu Uzala, l’home menut i caçador de la taigà que ha perdut la seva família, es fa el millor amic d’un militar topògraf rus, i ens ofereix una extraordinària experiència de connexió i revelació de la condició humana.

En els seus diàlegs d’amistat, ell recupera una expressió clau per definir persones, i animals. Amb tota la simplicitat més bàsica Dersu assenyala amb l’expressió “són gent bona” o “són gent dolenta” per destacar la traïdoria, la maldat i la perillositat. Sovint en surten més ben parats els animals que els éssers humans.

Reviure aquest film una tarda d’estiu ens ofereix la possibilitat de mirar al voltant i experimentar alguna revelació.

D’entrada sorgeixen algunes preguntes elementals. Tenim capacitat d’identificar la “gent dolenta”? Podem afirmar que existeixen? No es tracta de reproduir en un article d’opinió les àmplies tesis sobre les psicopaties, però sí que és possible, a vol d’oreneta, planar per realitats properes i quotidianes que fan la vida trista per a uns i dolorosa per a d’altres.

Hi ha dinàmiques com les de poder que faciliten una adaptació camaleònica al medi i els éssers reptilians nocius són els que tradicionalment han triomfat. I això tant en l’àmbit públic com en el privat. Des del caciquisme unilateral que actua defensant interessos particulars davant la llei o l’interès general, la permanent discriminació de gènere en moltes organitzacions, les actuacions abusives i l’ús distorsionat de les institucions com la del Tribunal de Comptes, fins a la persecució de treballadors carismàtics que creuen en la feina ben feta. A petita, mitjana o gran escala, el mal genera patiment.

Dinàmiques entrellaçades amb pràctiques abusives i ajuts nous com l’ús d’alguns digitals subvencionats per a la difamació generen unes pors als subjectes que són eficaces en la pretensió dels que instiguen el mal... que no és d’altra que neutralitzar l’acció. Es generen uns contextos que demanen tanta resistència i energia que afebleixen en la funció principal de treball diari.

Són eines sofisticades, conegudes, tolerades, finançades, però no per això menys fastigoses. I cal que en parlem. A punt d’entrar en vigor la directiva europea de protecció dels alertadors, celebrem com a gran encert que el nou govern de la Generalitat insti els alts càrrecs a fer cursos d’integritat. Sense complexos. Recordo fa anys en una conversa amb un líder polític català que li vaig recomanar fer un curs al partit sobre ètica i valors. La seva resposta va ser molt eloqüent: “Estaria bé però no interessaria a ningú.” Segurament tenia raó. Per això és imprescindible reforçar l’“interès”, per la integritat, afrontant el gran repte de la cosa pública per la supervivència de les institucions democràtiques.

Les cultures judeocristianes tenim una relació curiosa i en part m’atreviria a dir malaltissa amb el mal. De fet, una exacerbació exagerada de la compassió cap al dolent, la capacitat d’obtenir el perdó de la divinitat mitjançant el sagrament de la confessió i l’expressió grandiloqüent del “tot és amor”, han fet que en general no hàgim estat educats en el discerniment cap a l’altre, amb la suficient capacitat per atendre senyals vermells que adverteixen del mal potencial. D’altra banda les organitzacions, si estan liderades per subjectes de baix sentit ètic o per fugir d’eufemisme “gent dolenta” com diu l’amic Uzala, generen un clima contaminant en què al final a poc a poc es va permeabilitzant la pèrdua de valors, els silencis còmplices, inclús el risc d’“establir escola” per a la gent jove que s’hi incorpora.

Un exemple clar d’aquest fenomen és la perpetuació de la violència masclista, amb més mortes aquesta setmana, o el silenci entorn als abusos a menors, malauradament encoberts per la “gent de bé”, famílies avergonyides i les esferes eclesials.

Estic convençuda, com tantes persones, que venen temps nous, poders nous i nous lideratges. I que a partir de la consciència i identificació de la “gent dolenta” es podrà avançar molt. Entretant ens toca seguir remant en mar en forta marejada.