GENT DOLENTA

L’any 1975, es va estre­nar una copro­ducció russo-japo­nesa que va gua­nyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. El gran direc­tor japonès Akira Kuro­sawa ens va fer un regal ple de bellesa, natura i huma­ni­tat. El per­so­natge de Dersu Uzala, l’home menut i caçador de la taigà que ha per­dut la seva família, es fa el millor amic d’un mili­tar topògraf rus, i ens ofe­reix una extra­or­dinària experiència de con­nexió i reve­lació de la con­dició humana.

En els seus diàlegs d’amis­tat, ell recu­pera una expressió clau per defi­nir per­so­nes, i ani­mals. Amb tota la sim­pli­ci­tat més bàsica Dersu asse­nyala amb l’expressió “són gent bona” o “són gent dolenta” per des­ta­car la traïdoria, la mal­dat i la peri­llo­si­tat. Sovint en sur­ten més ben parats els ani­mals que els éssers humans.

Reviure aquest film una tarda d’estiu ens ofe­reix la pos­si­bi­li­tat de mirar al vol­tant i expe­ri­men­tar alguna reve­lació.

D’entrada sor­gei­xen algu­nes pre­gun­tes ele­men­tals. Tenim capa­ci­tat d’iden­ti­fi­car la “gent dolenta”? Podem afir­mar que exis­tei­xen? No es tracta de repro­duir en un arti­cle d’opinió les àmplies tesis sobre les psi­co­pa­ties, però sí que és pos­si­ble, a vol d’ore­neta, pla­nar per rea­li­tats pro­pe­res i quo­ti­di­a­nes que fan la vida trista per a uns i dolo­rosa per a d’altres.

Hi ha dinàmiques com les de poder que faci­li­ten una adap­tació camaleònica al medi i els éssers rep­ti­li­ans nocius són els que tra­di­ci­o­nal­ment han tri­om­fat. I això tant en l’àmbit públic com en el pri­vat. Des del caci­quisme uni­la­te­ral que actua defen­sant interes­sos par­ti­cu­lars davant la llei o l’interès gene­ral, la per­ma­nent dis­cri­mi­nació de gènere en mol­tes orga­nit­za­ci­ons, les actu­a­ci­ons abu­si­ves i l’ús dis­tor­si­o­nat de les ins­ti­tu­ci­ons com la del Tri­bu­nal de Comp­tes, fins a la per­se­cució de tre­ba­lla­dors carismàtics que cre­uen en la feina ben feta. A petita, mit­jana o gran escala, el mal genera pati­ment.

Dinàmiques entre­llaçades amb pràcti­ques abu­si­ves i ajuts nous com l’ús d’alguns digi­tals sub­ven­ci­o­nats per a la difa­mació gene­ren unes pors als sub­jec­tes que són efi­ca­ces en la pre­tensió dels que ins­ti­guen el mal... que no és d’altra que neu­tra­lit­zar l’acció. Es gene­ren uns con­tex­tos que dema­nen tanta resistència i ener­gia que afe­blei­xen en la funció prin­ci­pal de tre­ball diari.

Són eines sofis­ti­ca­des, cone­gu­des, tole­ra­des, finançades, però no per això menys fas­ti­go­ses. I cal que en par­lem. A punt d’entrar en vigor la direc­tiva euro­pea de pro­tecció dels aler­ta­dors, cele­brem com a gran encert que el nou govern de la Gene­ra­li­tat insti els alts càrrecs a fer cur­sos d’inte­gri­tat. Sense com­ple­xos. Recordo fa anys en una con­versa amb un líder polític català que li vaig reco­ma­nar fer un curs al par­tit sobre ètica i valors. La seva res­posta va ser molt eloqüent: “Esta­ria bé però no interes­sa­ria a ningú.” Segu­ra­ment tenia raó. Per això és impres­cin­di­ble reforçar l’“interès”, per la inte­gri­tat, afron­tant el gran repte de la cosa pública per la super­vivència de les ins­ti­tu­ci­ons democràtiques.

Les cul­tu­res jude­o­cris­ti­a­nes tenim una relació curi­osa i en part m’atre­vi­ria a dir malal­tissa amb el mal. De fet, una exa­cer­bació exa­ge­rada de la com­passió cap al dolent, la capa­ci­tat d’obte­nir el perdó de la divi­ni­tat mit­jançant el sagra­ment de la con­fessió i l’expressió gran­di­loqüent del “tot és amor”, han fet que en gene­ral no hàgim estat edu­cats en el dis­cer­ni­ment cap a l’altre, amb la sufi­ci­ent capa­ci­tat per aten­dre senyals ver­mells que adver­tei­xen del mal poten­cial. D’altra banda les orga­nit­za­ci­ons, si estan lide­ra­des per sub­jec­tes de baix sen­tit ètic o per fugir d’eufe­misme “gent dolenta” com diu l’amic Uzala, gene­ren un clima con­ta­mi­nant en què al final a poc a poc es va per­me­a­bi­lit­zant la pèrdua de valors, els silen­cis còmpli­ces, inclús el risc d’“esta­blir escola” per a la gent jove que s’hi incor­pora.

Un exem­ple clar d’aquest feno­men és la per­pe­tu­ació de la violència mas­clista, amb més mor­tes aquesta set­mana, o el silenci entorn als abu­sos a menors, malau­ra­da­ment enco­berts per la “gent de bé”, famílies aver­go­nyi­des i les esfe­res ecle­si­als.

Estic con­vençuda, com tan­tes per­so­nes, que venen temps nous, poders nous i nous lide­rat­ges. I que a par­tir de la consciència i iden­ti­fi­cació de la “gent dolenta” es podrà avançar molt. Entre­tant ens toca seguir remant en mar en forta mare­jada.