El voraviu

Dijous vam tornar a entaular-nos (format normativa covid) després de massa mesos de no fer-ho per mor de la pandèmia. Una colla de vells puntaires que ja ens barallàvem per aquest diari als vuitanta. Un d’ells, en Puigdi, ara és, a més a més, 130è president de la Generalitat, a l’exili. Bon ambient, poca política (per no dir gens), la mateixa fermesa que quan fa 40 anys dinàvem a Casa Marieta i, sobretot, una flaire. La flaire de l’ostracisme que predicava dilluns a El Punt Avui el notari Juan José López Burniol no serà. “Flaira, nas, que no en tastaràs”, li diria l’àvia Neus. Era dura, la Tribuna, encara que genèrica. “L’exili no és la mort, però s’hi assembla. L’exiliat passa a ser progressivament un desarrelat: el buit que deixa l’ocupa transitòriament un altre i el seu record s’afebleix, fins que la provisionalitat s’esgota i deixa pas a una situació permanent, en què el record de l’exiliat es converteix en una memòria incòmoda.” Però no serà, notari, no serà. Ho anhelen adversaris i ho inciten correligionaris, però no serà. No ho serà perquè els amics no deixarem que sigui, i perquè aquest exili guanyarà la partida internacional. Tampoc deixarem que ens portin a l’escorxador com ahir advertia Carod-Rovira també en la magnífica Tribuna “Desconstrucció”. L’avís és clar. “Si acuts desarmat a una conversa de pau, no vas a una taula de diàleg, vas a l’escorxador.” Si és el cas, haurem de procurar que escorxin els babaus que hi hagin anat desarmats.

Que el pla A sigui dialogar amb una paret fins a arrencar-li un referèndum és un pla llardós perquè les parets que donen ho tenen escrit en ceràmica. I són coses de l’estil “el veí té dret al sol i a la paret”; “el veí té dret al sol, però no a la paret”, o “el veí no té dret ni al sol ni a la paret”. “Referèndum” i “amnistia” no hi consten. Tampoc consta “taula de diàleg” en la ponència marc del PSOE per al congrés de València. A la vista del que es veu, els socis del govern insisteixen dia sí i l’altre també en un pla B que ells tampoc sembla que tinguin, més enllà de dir que no hem de renunciar a la unilateralitat, que tampoc sé si saben què volen dir, perquè ni tan sols és clar que hi hagi una manera de renunciar a la unilateralitat. Quina bogeria és aquesta? Com s’articula l’astracanada? Qui pren les decisions d’aquells que renuncien a la unilateralitat? És com una entrada en el món vegetal? Si cal ja em podaran? Si cal ja em trasplantaran? L’àvia Neus diria una cosa així com que, a la unilateralitat, hi renuncies si te’n vas a l’altre barri. Mentre ets en aquest, la portes incorporada de fàbrica. El que falta és un pla C, per quan la dreta torni al poder a Espanya. Vindrà carregada, ho sabem. Ahir Casado –no s’ha llegit l’Estatut balear, o sí– ja li fotia contra la llengua a les Illes. No és català. És mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterenc i suposo que cabrerenc. Sense un pla C, i amb tanta gracieta al circ sanchista, pagarem molt cara la mort del matxo.

Dissabte vaig esmorzar a Cal Degollat, a Llagostera, amb el meu amic Martí Fonalleras, fet cessar com a delegat dels serveis d’Ensenyament a Girona. Havia llegit a les xarxes la carta de comiat que va adreçar als directors de centres. Feia anys, molts anys, que no ens assèiem a fer-la petar sobre el bé i el mal, encara que ho havíem fet manta vegades de joves, des d’aquells viatges dels dilluns dels anys setanta a Bellaterra, en el seu 2 CV, quan va ser deixeble d’Heribert Barrera i va començar procés a ERC. Després de 40 anys al Departament, en Martí no és el perfil adequat per als dos anys que venen, “de molta càrrega política, i en els quals caldrà preparar les llistes municipals de cara al 2023”. La decisió l’ha pres i comunicat la federació regional del partit i el conseller l’ha beneïda, tant se val. Què tenen a veure les municipals amb el Departament d’Ensenyament? En teoria, res. És una mostra del que és realment trist de l’ERC d’avui. El peix al cove, la taula del diàleg, l’amor fratern i altres calcomanies de la millor Convergència del segle passat se li poden entendre prou bé, perquè en la lluita per l’hegemonia dins l’independentisme tota estratègia política és acceptable si l’electorat la compra, i els que no la compartim ja resarem “un parenostre per als que van errats”, que diria l’àvia Neus. El realment trist d’ERC és que hagi deixat infiltrar el nepotisme que tant va criticar quan no tocava poder.

Recorden Cuando el monte se quema, algo suyo se quema? Va ser una de les campanyes d’impacte dels anys en què se sortia del blanc i negre i el canal únic. Com a totes les que triomfen i perduren en l’imaginari col·lectiu, bona part de l’èxit li va proporcionar la rèplica popular a l’original del Ministeri, que tant s’adjudica a Peridis, com a Perich, com a la lliure creació ciutadana: “Cuando el monte se quema, algo suyo se quema, señor conde.” L’estructura de la propietat del bosc (molt més privada que pública i amb una estranya correlació entre latifundisme i microfundisme) és un problema per a la prevenció d’incendis i per a la planificació de la gestió forestal, gran hipoteca del nostre país, on el 80% del bosc queda fora de la gestió, com ha recordat el Consorci. També és veritat que el foc no és cap espècie invasora i que forma part de la vida del bosc mediterrani, que ha cremat sempre. Com també és veritat que el canvi climàtic dispara el risc i que els resultats de la lluita dels darrers 40 anys són bons si es té precisament en compte l’augment del risc. Dic tot això per centrar un tema amb què es fa molta demagògia i amb què em ve bé de fer-ne una mica més, a la vista de les portades dels diaris d’ahir. Els diaris catalans anaven llançats a portada contra el foc. Els espanyols, ni una paraula. Com si donessin per assumit que Espanya no es crema quan crema Catalunya. Coses dels nostres veïns!

Fa dies que em pessigo les parpelles amb cada nou capítol de la persecució econòmica a què el Tribunal de Cuentas sotmet els nostres líders. En sap un niu, l’alt funcionariat de l’Estat! I que pallussos i lliris blancs que som nosaltres i els nostres dirigents! Cada crònica que llegeixo, cada declaració que sento, cada nova pirueta procedimental que ens dediquen i amb què ens meravellen i prenen el pèl, recordo el poema Castilla de Manuel Machado, que memoritzàvem i declamàvem al batxillerat i que ja he citat alguna vegada. Sempre a l’entorn de la venjança castellana, que és el que vivim: “El rey nos dará muerte, / arruinará la casa / y sembrará de sal el pobre campo / que mi padre trabaja...” Així són les coses en aquest Estat. Com al segle XI. Fins a l’octubre del 2017 es podia entendre que algú pensés que amb l’europeïtzació havia canviat. Però després de l’octubre del 2017 com podem ser tan babaus? Fa quatre anys que ens busquen la mort en vida, que proven d’arruïnar-nos la casa i que sembren de sal tots els camps pels quals passen. Voleu dir que no anem tard i malament amb les fiances i la protecció dels béns dels nostres dirigents? Això el nostre govern no ho havia d’haver tancat fa temps? No hi ha comunitats autònomes espanyoles que ja tenen mecanismes equivalents? “Si fas fermança per algú, agafa els diners i paga tu”, deia l’àvia Neus. Per què hem esperat que plogués? No entrava en el mentrestant?

Emiliano García-Page té més raó que un sant. Parlo, segurament us deu estranyar que en parli així, del baró de Castella-la Manxa del PSOE, sí. No penseu que m’ha estat fàcil escriure els primers 40 caràcters (amb espais) d’aquest article. Vist el que li hem sentit dir al llarg dels anys, en què s’ha comportat com un digne successor de tots els que l’han precedit en el càrrec, ningú m’hauria fet creure que escriuria, repeteixo, els primers 40 caràcters d’aquest article. Però la capacitat de ridícul en les invencions sobre el projecte territorial del sanchisme en el poder ho han fet. Soc conscient que la llengua llarga i bruta d’Emiliano García-Page fa que no s’enyori gens aquella altra bestia parda de l’incendi provocat que era José Bono Martínez, però no importa. García-Page té més raó que un sant i exhibeix els seus pebrots en les lluites intestines del partit. Dimarts, a la cadena SER (casa seva, per altra banda), García-Page va ser un àngel del cel, un reiet gairebé. Déu nostre senyor, si voleu. No es va estar de dir alt i clar que la nova collonada sanchiana o sanchista de l’“Espanya multinivell” que han posat en la ponència programàtica del congrés del PSOE en lloc de la plurinacionalitat de l’anterior ja passa de taca d’oli, que diria l’àvia Neus. “Ara la gent s’inventa cada dia un terme”, diu Page. “Espanya és el que posa la Constitució i ja està.” “La Constitució admet fins a un nivell de ximpleria política enorme.” Doncs això.

Sabia la Pilar Rahola que s’organitzaria el sidral que s’ha organitzat (a les xarxes, als mitjans de comunicació i al mateix Parlament de Catalunya) si pujava la fotografia de la paella d’estiu que habitualment fa a Cadaqués i que aquest any ha fet a la Catalunya del Nord? Ho sabia (té gran experiència en la comunicació, en la política i en el màrqueting) però no hi va pensar en aquell precís moment? Ho sabia, va pensar-hi en aquell precís moment i va decidir que convenia organitzar un sidral? A qui, li convenia? Seria la pregunta. Ves a saber! Seria la resposta. Com ves a saber què hi ha al cap de la Rahola que fa que posi a les xarxes fotos que no s’haurien de moure de l’àlbum personal. O no ho va fer per compte propi i ho va fer per compte d’altri, que és sovint una manera de treballar dels periodistes, siguin freelance o no? I hi ha més preguntes a plantejar tant si ho fa per compte propi o per compte d’altri. El que s’ha de mirar a la fotografia és els que hi són o els que no hi són? És a dir, el veritablement interessant ho marquen les presències o les absències? Qui s’hi incorpora aquest any? I qui salta que hi era els altres anys? On és Laporta? On és Trapero? Com és que el grup d’amics (15/6) és tan poc paritari? La Rahola no escarmenta i es consolida un gènere d’estiu. Com el biquini de l’Ana García Obregón o el suquet d’en Pere Portabella.