SÍ, ENCARA TENIM MÉS PRESSA

L’independentisme per la contemplació, com l’ha qualificat amb tant d’encert –i bon humor– Joan Vall i Clara, ha fonamentat el seu imprevist i radical gir argumental en tres idees clau. Una, que cal ser més gent. Dues, que no es pot tornar a ser unilateral. I tres, com a corol·lari de totes dues, que no s’ha de tenir pressa. En la pràctica, això ha volgut dir replegar-se en el vell autonomisme. I, com era previsible, en desdibuixar la proximitat d’un horitzó d’alliberament nacional, per bé que sense arribar a ofegar-lo, ha desmobilitzat –només temporalment– l’independentisme.

De fet, es tracta de tres idees manllevades de l’adversari. La primera, perquè l’independentisme, si més no des del 2008, sempre ha estat majoritari en les enquestes –que és on s’ha pogut fer la pregunta directa–, oscil·lant entre el 66% el 2013 i el 56% el 2017 dels qui tenien intenció d’anar a votar. I aquesta és l’única majoria que comptaria en un referèndum d’autodeterminació, ja que en el vot en unes eleccions parlamentàries intervenen molts altres factors. Democràticament, doncs, en som prou. La segona idea, la d’una unilateralitat desavinent, és una fal·làcia construïda per l’adversari perquè aquí –no em cansaré de repetir-ho– l’únic unilateral és l’Estat espanyol en no atendre les raons del dret a l’autodeterminació que, des d’un punt de vista autocentrat –és a dir, nacional–, no és un principi unilateral si s’exerceix democràticament i convida totes les voluntats a participar-hi. Espanya mai no ha enganyat sobre la unilateralitat del seu unionisme, mentre l’independentisme més envalentit ha picat l’ham que li havien parat volent-se unilateral.

Però, sobretot, la idea més perniciosa de totes és la de la suposada precipitació. Parlo dels crítics d’aquell “tenim pressa, molta pressa” que l’enyorat Heribert Barrera va pronunciar en la invitació d’Òmnium a la manifestació del 10 de juliol del 2010. Recomano molt vivament la lectura del recull de textos que Dèria li va publicar el 2012, poc després de morir, amb aquelles mateixes paraules de títol. I és que, posem per cas, rellegir l’impressionant discurs de Barrera en la comissió constitucional del Congrés de Diputats del 8 de maig del 1978 pot ajudar a entendre el perquè de tanta pressa quaranta anys després. Barrera, llavors, els etzibava: “Les llibertats de les nacionalitats [...] no haurien de ser ni sol·licitades ni autoritzades, sinó que haurien hagut de ser reconegudes d’entrada, com a realitats prèvies.” I per això ja els advertia: “A Espanya, res de bo ni de durable no podrà fer-se si els catalans quedem ressentits i defraudats”, que és exactament el que va passar davant l’evidència del fracàs d’aquell cicle autonòmic.

Vet aquí, doncs, que la pressa no neix de la repressió de l’1 d’octubre del 2017. Ni de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010. Ni del fracàs de l’intent de reforma de l’Estatut del 2006. No són ni 4, ni 20, ni 25 anys de pressa. En són 43, i 85, i tots els que hi vulgueu afegir. I per si algú tenia la temptació d’apuntar-se a la nova independència per la contemplació, a l’independentisme zen, l’Estat espanyol no es cansa, dia sí, dia també, de recordar com entén la “concòrdia”. Manté la repressió i persisteix a amenaçar per fer por. Es proposa comprar voluntats polítiques amb hipotètiques inversions fetes amb els recursos dels mateixos catalans i per, ara sí, dividir-los. I exigeix el penediment per haver tingut mals pensaments i que renunciem a emancipar-nos.

En l’acte de commemoració del primer aniversari de la manifestació del 10-J, el 9 de juliol del 2011, Heribert Barrera va ser rotund com sempre: “Deixem-nos d’eufemismes; no val la pena parlar més del dret a decidir. Tots sabem que, mentre estiguem a l’Estat espanyol els que decidiran seran sempre ells. Nosaltres no decidirem mai res”. També demanava uns diputats al Congrés “independentistes de debò que afirmin amb la seva presència el que és la Catalunya d’avui i que, en comptes de col·laborar, el seu objectiu sigui boicotejar l’Estat espanyol”. I acabava: “Esperem que nosaltres que tenim tants anys puguem veure encara un dia que el nostre país sigui lliure. Visca Catalunya lliure!”

Heribert Barrera va morir pocs dies després, el 27 d’agost, als 94 anys, ara farà exactament deu anys. I va mantenir la lluita i l’esperança fins al final de la seva vida. Tenia pressa, i ara encara en tenim més.