SÍ, ENCARA TENIM MÉS PRESSA

L’inde­pen­den­tisme per la con­tem­plació, com l’ha qua­li­fi­cat amb tant d’encert –i bon humor– Joan Vall i Clara, ha fona­men­tat el seu impre­vist i radi­cal gir argu­men­tal en tres idees clau. Una, que cal ser més gent. Dues, que no es pot tor­nar a ser uni­la­te­ral. I tres, com a corol·lari de totes dues, que no s’ha de tenir pressa. En la pràctica, això ha vol­gut dir reple­gar-se en el vell auto­no­misme. I, com era pre­vi­si­ble, en des­di­bui­xar la pro­xi­mi­tat d’un horitzó d’alli­be­ra­ment naci­o­nal, per bé que sense arri­bar a ofe­gar-lo, ha des­mo­bi­lit­zat –només tem­po­ral­ment– l’inde­pen­den­tisme.

De fet, es tracta de tres idees man­lle­va­des de l’adver­sari. La pri­mera, perquè l’inde­pen­den­tisme, si més no des del 2008, sem­pre ha estat majo­ri­tari en les enques­tes –que és on s’ha pogut fer la pre­gunta directa–, oscil·lant entre el 66% el 2013 i el 56% el 2017 dels qui tenien intenció d’anar a votar. I aquesta és l’única majo­ria que comp­ta­ria en un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació, ja que en el vot en unes elec­ci­ons par­la­mentàries inter­ve­nen molts altres fac­tors. Democràtica­ment, doncs, en som prou. La segona idea, la d’una uni­la­te­ra­li­tat des­a­vi­nent, és una fal·làcia cons­truïda per l’adver­sari perquè aquí –no em can­saré de repe­tir-ho– l’únic uni­la­te­ral és l’Estat espa­nyol en no aten­dre les raons del dret a l’auto­de­ter­mi­nació que, des d’un punt de vista auto­cen­trat –és a dir, naci­o­nal–, no és un prin­cipi uni­la­te­ral si s’exer­ceix democràtica­ment i con­vida totes les volun­tats a par­ti­ci­par-hi. Espa­nya mai no ha enga­nyat sobre la uni­la­te­ra­li­tat del seu uni­o­nisme, men­tre l’inde­pen­den­tisme més enva­len­tit ha picat l’ham que li havien parat volent-se uni­la­te­ral.

Però, sobre­tot, la idea més per­ni­ci­osa de totes és la de la supo­sada pre­ci­pi­tació. Parlo dels crítics d’aquell “tenim pressa, molta pressa” que l’enyo­rat Heri­bert Bar­rera va pro­nun­ciar en la invi­tació d’Òmnium a la mani­fes­tació del 10 de juliol del 2010. Reco­mano molt viva­ment la lec­tura del recull de tex­tos que Dèria li va publi­car el 2012, poc després de morir, amb aque­lles matei­xes parau­les de títol. I és que, posem per cas, relle­gir l’impres­si­o­nant dis­curs de Bar­rera en la comissió cons­ti­tu­ci­o­nal del Congrés de Dipu­tats del 8 de maig del 1978 pot aju­dar a enten­dre el perquè de tanta pressa qua­ranta anys després. Bar­rera, lla­vors, els etzi­bava: “Les lli­ber­tats de les naci­o­na­li­tats [...] no hau­rien de ser ni sol·lici­ta­des ni auto­rit­za­des, sinó que hau­rien hagut de ser reco­ne­gu­des d’entrada, com a rea­li­tats prèvies.” I per això ja els adver­tia: “A Espa­nya, res de bo ni de dura­ble no podrà fer-se si els cata­lans que­dem res­sen­tits i defrau­dats”, que és exac­ta­ment el que va pas­sar davant l’evidència del fracàs d’aquell cicle autonòmic.

Vet aquí, doncs, que la pressa no neix de la repressió de l’1 d’octu­bre del 2017. Ni de la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal del 2010. Ni del fracàs de l’intent de reforma de l’Esta­tut del 2006. No són ni 4, ni 20, ni 25 anys de pressa. En són 43, i 85, i tots els que hi vul­gueu afe­gir. I per si algú tenia la temp­tació d’apun­tar-se a la nova inde­pendència per la con­tem­plació, a l’inde­pen­den­tisme zen, l’Estat espa­nyol no es cansa, dia sí, dia també, de recor­dar com entén la “concòrdia”. Manté la repressió i per­sis­teix a amenaçar per fer por. Es pro­posa com­prar volun­tats polítiques amb hipotètiques inver­si­ons fetes amb els recur­sos dels matei­xos cata­lans i per, ara sí, divi­dir-los. I exi­geix el pene­di­ment per haver tin­gut mals pen­sa­ments i que renun­ciem a eman­ci­par-nos.

En l’acte de com­me­mo­ració del pri­mer ani­ver­sari de la mani­fes­tació del 10-J, el 9 de juliol del 2011, Heri­bert Bar­rera va ser rotund com sem­pre: “Dei­xem-nos d’eufe­mis­mes; no val la pena par­lar més del dret a deci­dir. Tots sabem que, men­tre esti­guem a l’Estat espa­nyol els que deci­di­ran seran sem­pre ells. Nosal­tres no deci­di­rem mai res”. També dema­nava uns dipu­tats al Congrés “inde­pen­den­tis­tes de debò que afir­min amb la seva presència el que és la Cata­lu­nya d’avui i que, en comp­tes de col·labo­rar, el seu objec­tiu sigui boi­co­te­jar l’Estat espa­nyol”. I aca­bava: “Espe­rem que nosal­tres que tenim tants anys puguem veure encara un dia que el nos­tre país sigui lliure. Visca Cata­lu­nya lliure!”

Heri­bert Bar­rera va morir pocs dies després, el 27 d’agost, als 94 anys, ara farà exac­ta­ment deu anys. I va man­te­nir la lluita i l’espe­rança fins al final de la seva vida. Tenia pressa, i ara encara en tenim més.