UNA SOLA SALUT

La salut dels humans, la dels animals i la del planeta estan lligades i són interdependents. Aquest concepte que defensa l’existència d’una única salut global, i que en anglès es coneix com one health, es va començar a utilitzar l’any 2004, però ha estat amb la crisi del coronavirus quan s’ha estès de manera més generalitzada. En realitat, la idea que la salut pública té a veure amb l’entorn que ens envolta no és nova. El pare de la medicina occidental, el grec Hipòcrates, ja ho deia en el segle IV aC, al seu tractat Aires, aigües i llocs. En aquella època, els elements ambientals que s’havien de tenir en compte eren la disposició de les ciutats en relació amb els vents, la qualitat de les aigües que hi arribaven o els condicionants geogràfics, entre d’altres. Tot això, segons va escriure, afectava l’estat físic i l’estat mental de les persones.

En el segle XIX, un metge alemany, Rudolf Virchow, va utilitzar per primera vegada la paraula zoonosi per descriure malalties que podien passar dels animals als humans. Virchow, que també era investigador, escriptor, editor i un polític reformista molt preocupat per la salut dels més pobres, va reivindicar la importància de la feina conjunta de metges i veterinaris quan estudiava casos de triquinosi, una malaltia que es produeix quan es menja, poc cuita, carn en mal estat que conté paràsits. Al final, la salut de la resta dels éssers vius que ens envolten és tan important per a nosaltres com la nostra pròpia salut. No és estrany, doncs, que a mitjans del segle XX, la sanitat veterinària aconseguís el seu propi departament al CDC (el centre de control de malalties dels Estats Units) i que cada cop s’investiguin més els llaços entres malalties animals i humanes.

Tanmateix, si el concepte one health ha anat guanyant importància darrerament és perquè en les últimes dècades s’han produït canvis importants i impactants en les interaccions entre les persones i el seu entorn. El creixement de la població i l’expansió en nous espais on abans no es vivia en són un exemple. Les comunitats humanes tenim una estreta relació amb els animals, ja sigui per menjar-los, per extreure’n llana, cuir o altres materials, com a mitjà de transport o com a mascotes. Si es continua desforestant, urbanitzant i ocupant espais nous sense control, és més fàcil que els animals domèstics entrin en contacte amb animals salvatges i es transmetin malalties entre ells. El salt als humans és qüestió de temps, perquè tampoc és tanta la distància biològica que ens separa.

De fet, se sap que hi ha unes 300 afeccions de diferents tipus que animals i humans compartim, entre les quals l’Ebola, la ràbia, la grip aviar, la tuberculosi, la leishmània o la malaltia de Lyme. D’altres no les compartim, però els animals ens poden passar vectors (virus o bacteris) que als humans ens emmalalteixen. Segons les dades de l’Organització Mundial de la Salut, el 60% dels patògens humans són d’origen animal, i cada any apareixen cinc malalties noves per aquesta causa.

Un exemple del risc per a la salut que representa destrossar hàbitats el podem trobar a Malàisia: la desforestació de la selva per impulsar el cultiu de palma ha fet augmentar els casos de dengue i malària. Les comunitats de simis que queden aïllades als pocs espais verges sense aprofitar es transmeten més aquestes malalties entre si, i després la picada d’un mosquit és suficient per infectar els humans que hi viuen a prop. Pot semblar un exemple llunyà, però més a prop tenim una altra situació que demostra que la nostra relació amb els animals i l’entorn se’ns pot girar en contra. Es tracta de l’abús d’antibiòtics en la ramaderia intensiva per millorar el rendiment de les explotacions, que afavoreix l’aparició de bacteris resistents. De fet, alguns experts ja diuen que d’aquí a trenta anys els superbacteris causaran més víctimes mortals als països desenvolupats que el càncer. Hi ha motiu de preocupació: el 2017 es va fer públic un estudi europeu en què s’afirmava que l’Estat espanyol és dels països on s’administren més antibiòtics als animals que després mengem: en concret 402 mg per cada quilo de carn. I el pitjor de tot és que són animals sans, que reben aquests medicaments per evitar que es posin malalts per les condicions d’amuntegament i estrès en què viuen.

L’altre gran canvi que ens obligarà tant si com no a pensar en una salut global és precisament el canvi climàtic. Quan el planeta emmalalteix, emmalaltim tots. Sabem que hem de reduir la contaminació, i aquí la ramaderia intensiva també hi té molta responsabilitat. Segons la FAO, emet més gasos contaminants amb efecte d’hivernacle que el sector del transport, suposa una despesa enorme d’aigua (15.000 litres per produir un quilo de vedella) i contamina greument el sòl amb excrements entre els quals és més fàcil que prosperin nous patògens. Finalment, també cal tenir en compte que vivim en un món globalitzat i que els viatges de llarga distància –tant de persones com de mercaderies– fan més fàcils que vectors de malalties s’estenguin travessant fronteres, com ha demostrat la pandèmia actual.

En resum, ara que els científics tenen clar el concepte one health és s’esperar que les administracions també el tinguin en compte a l’hora de planificar i, sobretot, que la ciutadania se’l faci seu. Hem d’entendre que les decisions que prenem cada dia afecten el nostre entorn i, per tant, la nostra salut. Sí, deixem de menjar tanta carn, deixem de contaminar i deixem d’explotar els recursos com si fossin il·limitats. Ja sabem els costos que haurem de pagar pel nostre consumisme exagerat.