El voraviu

Acostumats com ens tenen a tot tipus d’ocurrències, invents del professor Franz de Copenhague i tapaforats diversos, ja podem obrir un paraigua per trobar aixopluc a la pluja d’idees que han engegat les ministres Montero i Ribera per fer abaixar el preu de la llum. Es veu que encara no han potinejat prou, bo i que multiplica per més de tres el preu d’ara fa un any i en una setmana haurà fet cinc màxims històrics. Déu salvi la reina! Tornen a parlar de grapejar la tarifa i la factura i fins i tot parlen de crear una empresa hidroelèctrica pública que aglutini les concessions una vegada expirin els seus terminis actuals. No ho sé. O sí que ho sé, vaja. Més por que pedregada seca, que diria l’àvia Neus. Una nova nòmina clientelar estil Tribunal de Cuentas o consell assessor de la Policía? Noves portes giratòries que condueixin a un nou consell amb sous de reiet? A la llum de l’experiència, més val que ho deixin passar, que ja tirarem. La idea seria que no hi hagués idees. Dit així pot fer lleig, té un to d’ideologia inquisitorial, però els manobres hi guanyarem, segur. Per tres raons. Primer, pel tipus d’idees que tenen i que han fet el que han fet amb el preu de la llum. Segon, per la traça que hi posen i han demostrat tenir a tirar-les endavant. I tercer, per l’allau de picardiosos adaptats al segle XXI que ja no es conformen a veure si en treuen un rosegó de pa i un tros de formatge: a la que ensumen diner públic, descontrol i comissions.

En la tercera fase del cicle del llagrimeig que passen al govern amb el títol “No es pot anar a la taula de diàleg havent dit que no s’hi creu abans d’asseure-s’hi”, ja hi ha tingut torn d’intervenció el president Aragonès. Ja veurem si la cosa acaba aquí o falta la rematada final de Junqueras avui, demà o demà passat. De moment, Vilagrà (diumenge passat a Europa Press), Vilalta (dijous també a Europa Press) i Aragonès (divendres des de la platja de Caldes d’Estrac) han reclamat unitat en l’entusiasme per la taula de diàleg (reclamen entusiasme a Junts, és clar). No volen que diguin públicament que no hi creuen. Van ells, en canvi, i ho repeteixen una vegada i una altra des de totes les instàncies d’ERC possibles, i així amplifiquen més i més allò que diuen que no s’hauria de saber perquè resta força negociadora. El president Aragonès divendres no es va estar de punyetes a l’hora de qualificar la taula. La veu com “la negociació més difícil en dècades” i insta que l’agafem “com una gran oportunitat”, que l’agafem “sense recances”. La veritat és que té raó, el president: s’han d’aprofitar totes les oportunitats. El que passa és que la biologia és implacable i no puc evitar que la taula de diàleg m’esventrelli. No em reca, però m’esventrella. Que no els sentim, als que han de seure davant nostre? Ahir, sense anar més lluny, Pablo Fernández, el nou coportaveu de Podemos... No era caguera el que venia sentint-lo?

Em repiquen un missatge de l’historiador José Luis Muñoz Díaz que assumeix el repte llançat pels partidaris de l’ampliació de l’aeroport. D’acord, debatem, diu ell. I llança una constatació. “Voleu un aeroport al Prat de 52 milions de viatgers (2019) més 20 amb ampliació, però heu estat incapaços en dinou anys d’acabar una línia de metro L9/10 per a 130 milions de passatgers l’any (previsió acabament 2029).” La reflexió és encertada. Per què tants fronts oberts? Per despistar? Per distreure’ns? Tot empantanegat i no acabem res. Fases i fases. Estudis i estudis. Avantprojectes i avantprojectes. Projectes definitius i projectes definitius. Primeres pedres i primeres pedres. No seria millor centrar els esforços? Per què no comencem les obres i hi fotem llenya fins que acabem? La corpo podria tenir un canal que ens permetés veure en directe l’evolució sense desplaçar-nos-hi. Una mena d’auditoria constant per part de la ciutadania. Podria haver-hi un programa fix per a les més importants i cadascuna podria tenir com a mínim tres marcadors que ens permetrien comparar dades i elaborar hipòtesis i teories basades en la realitat. Quants dies portem i quants en falten. Quin cost s’ha assumit. Quants jornals dedicats. Metres cúbics de formigó. Tones de ferro... Ni aeroport ni res. No deixar ni parlar de cap obra nova mentre no s’acabin les velles, les entretingudes, les començades, les projectades i les promeses. Fora orgues!

On arribarem, gent de l’esquerra? Què ens passa, amics llibertaris? Vist el seu historial (fa la mateixa cara en veritat com en mentida, que diria l’àvia Neus) es fa difícil discernir si a Ada Colau, al balcó de la Vila de Gràcia, les llàgrimes li queien o si les llençava. No importa. Que en faci l’ús que vulgui, de les potencialitats del seu llagrimall. No ve d’aquí quan s’ha acceptat el vot de Manuel Valls per mantenir l’alcaldia. Però que ni ella ni Jordi Cuixart ens renyin per xiular-la. Fins aquí podrien arribar. Cada vegada que l’esquerra es posa vella matrona o ranci cacic contra la llibertat d’expressió hem de rebel·lar-nos i tornar a cridar que no, que no era això. Res hi tenen a veure els anys injustos de presó i no és just que s’hi apel·li. Xiular és sa. Recrimina el mandatari esgarriat i esbrava la ciutadania. I les sonores xiulades a l’himne espanyol i el seu rei, per posar un exemple? On quedarien? Ells apujaven els decibels de la música als altaveus i nosaltres hem d’apel·lar als anys de presó? De l’espectacle del balcó de Gràcia a agafar el micròfon i fer recriminacions a l’humorista de la festa de Navarcles, com ha fet la regidora de la CUP Ylènia Morros, no hi va res. Què se n’ha fet, de l’esquerra llibertària? Tot ha de ser políticament correcte com a la dreta, però d’esquerres? Quin coi de sectarisme ens hem inoculat, jovent? Què és aquest predicot al públic que no et compra l’adoctrinament? És la diferència entre el receptar i el prendre! Vet aquí!

Un dels diaris de capçalera de la monàrquia, l’ABC, publicava dilluns una enquesta sobre l’acceptació de la institució entre els espanyols (ens regim per enquestes privades perquè el CIS no pregunta des que li va sortir a disgust). Segons l’ABC, un 55,3% creuen que la monarquia parlamentària constitucional és el model d’estat preferible per a Espanya. El problema dels monàrquics, vista l’enquesta, és que té data de caducitat perquè decanten la balança les franges d’edat altes, i el suport de la monarquia en els menors de 30 anys no arriba al 37%. El fet biològic pot resultar letal per als Borbons. En una democràcia normaleta, els assessors ja estarien remenant per batallar un referèndum, guanyar per la monarquia i tirar de beta quaranta o cinquanta anys més. Ara és l’hora, espanyols! Però aquí no anirà així. Aquí ja ens podem preparar per a campanyes, campanyes i campanyes (disfressades o no) de suport, legitimació i engrandiment de la corona i la parafernàlia que l’envolta i en viu. Aniran per monarquitzar els joves a mesura que es facin grans. Deuen confiar en els grapats d’antecedents que constaten entre la classe dirigent del PSOE. La pregunta que genera l’enquesta del rotatiu madrileny és quin nivell de miracle es produeix en els tres punts que van del 52% al 55%. Sense aquest 3% no es pot ni parlar de referèndum, i per aquest 3% ens mengem de per vida la inviolabilitat d’una família de sàtrapes. Quines coses!

Als homes nascuts en els cinquanta, ens varen ruixar i ruixar infància, adolescència i joventut amb conceptes ara anatematitzats. S’adorava l’alcohol, el tabac i la benzina (velocitat) combinats amb el sexe com a instint de depredació i de competició. L’entrada triomfal al paradís dels adults la marcaven aquests quatre pilars. Les veus discrepants eren poques i les ofegaven sense compassió. El model resultant no era de mascle únic, però pocs matisos. Del genet de Marlboro dels cuquis al “Soberano, cosa d’homes” dels destralers. Ha costat i costa, però s’ha girat i es gira. No es predica cap d’aquells valors, al contrari. Hi ha majoria social a assenyalar-los com a defectes, infermetats, males praxis, vicis i addiccions. Tal canvi de paradigma és un orgull generacional. Dubto, però, que siguem capaços de pair canvis com els que proven d’engargallar-nos aquests darrers dies. A saber. Primer: el preu de la llum. Quan han vist que no podien aturar-lo ara ens diuen que no importa, que és cosa dels majoristes i que a la factura de l’usuari afecta molt poc. Segon: el volum del deute públic de l’Estat. Ha superat el 122% del PIB quan el 100% ja havia de ser un desastre i ara ens diuen que endavant les atxes, que tot el sud d’Europa esta igual i alguns, més. Tercer: la bondat dels talibans. Fugim per cames vint anys i noranta mil milions de dòlars després i de cop són de pasta negociadora i dialogant. Anirem de ventre com les oques, que deia l’àvia Neus.

L’arribada a la independència per la via de la contemplació o via contemplativa, que els fets semblen escatir que és la via triada per ERC i no pas l’escocesa que de vegades proclamen, agafa cos dia a dia. En una entrevista a l’ACN, el 132è posa pressió i replica la tesi de la ministra portaveu segons la qual “l’independentisme hauria d’haver après la lliçó”. Aragonès diu que la voluntat independentista no desapareixerà i que si no és la seva generació seran les futures les que tornaran a plantejar escenaris de dificultat. Anem forts, eh? No serà pas cosa de dos anys, això. Una contemplació de generacions. I no es queda aquí, no, no us penseu. Programa els dos anys pactats. Adverteix Pedro Sánchez que la taula no ha pas de ser una raresa temporal i que s’ha de reunir cada dos o tres mesos per encarrilar la situació al conflicte polític. “Encarrilar”, eh? Què us pensàveu de la contemplació? Que només generava badocs? Cada dos o tres mesos vol dir que hi haurà entre set i deu reunions de la taula de diàleg, abans del 24 de maig del 2023, quan farà els dos anys de la presa de possessió del president Aragonès i venç el primer termini del pacte del 52%. I hi seran, les reunions. Ja ho veureu, com hi seran. Perquè, si no hi són, en Pere ja ha avisat en Pedro. “Hi haurà moments de xoc.” Recordeu el “xoc de trens”? Madrid tremola. De recordar aquell xoc, però també d’imaginar els que vindran ara. Xocs d’autos de xoc.