ELS GATS DE KABUL

Sem­pre he cre­gut que per posar fi a la misèria al món n’hi hau­ria prou amb inver­tir en les per­so­nes tots aquells diners que gas­tem en el man­te­ni­ment dels nos­tres ani­mals de com­pa­nyia. Veure com gua­nyen espai als super­mer­cats els pres­tat­ges des­ti­nats al men­jar per a bes­ti­o­les, o topar amb per­ru­que­ries cani­nes com la que veig cada dia anant a tre­ba­llar, prop de la porta de la qual sovint dorm algun indi­gent sense sos­tre a qui fa temps que ningú pen­tina ni fa la mani­cura, em sem­blen metàfores de la dis­so­lució d’una soci­e­tat occi­den­tal que recorda cada cop més aque­lla Roma deca­dent on l’empe­ra­dor nome­nava cònsol al seu cavall.

Per experiència sé que un arti­cu­lista de premsa que vul­gui estal­viar-se pro­ble­mes inne­ces­sa­ris amb els lec­tors pot escriure sobre qual­se­vol tema sem­pre que no toqui els quis­sos, ni la religió, ni l’afició a ocu­par les car­re­te­res fent ciclisme espor­tiu. Durant més de dues dècades he pon­ti­fi­cat modes­ta­ment sobre política, sobre llen­gua, sobre afers inter­na­ci­o­nals, sobre drets diver­sos, indi­vi­du­als i col·lec­tius, i mai no he rebut tanta acri­tud com els dies que he gosat cri­ti­car teni­dors de mas­co­tes, ciclis­tes de cap de set­mana o rose­ga­al­tars.

Tot i que soc una per­sona pru­dent de mena, m’és impos­si­ble pas­sar per alt la notícia que a l’aero­port de Kabul, on tots sabem la tragèdia huma­nitària que s’està vivint, el Regne Unit ha deci­dit eva­cuar un parell de cen­te­nars de gats i gos­sos. Mai no he defen­sat la violència gratuïta con­tra cap semo­vent, però com a ver­te­brat supe­rior rei­vin­dico el sen­tit de la pro­por­ci­o­na­li­tat i la mesura. I sal­var una colla de cans i felins ocu­pant pla­ces que encara que sigui a la bodega podrien ser per a per­so­nes és d’una obs­ce­ni­tat radi­cal. Amb el permís d’Isop i la Fon­taine, l’ima­gi­nari antro­pomòrfic gene­rat per la fac­to­ria Dis­ney ha fet molt mal. I espe­reu, que pot ser només la punta de l’ice­berg pro­tec­ci­o­nista que acabi enfon­sant la huma­ni­tat. Resulta que, segons un estudi d’una uni­ver­si­tat bra­si­lera, els tomàquets patei­xen davant les agres­si­ons i eme­ten uns ultra­sons de queixa imper­cep­ti­bles a l’oïda. I dedu­eixo que qui diu el tomàquet, esco­llit per a l’expe­ri­ment, diu el cogom­bre o la pera de Lleida, que quan la mos­se­gues deu quei­xar-se en llei­datà. Ja compto els dies que fal­ten per a la pre­sen­tació de la pro­tec­tora dels préssecs de vinya i el movi­ment de defensa con­tra la tor­tura del prem­sat del raïm. El món comença a ser un lloc tan inver­sem­blant que cada cop estic més con­vençut que només ens sal­varà l’únic atri­but que els humans sem­bla que tenim en exclu­siva: el sen­tit de l’humor. Plo­rar de riure per dis­si­mu­lar les llàgri­mes de la pena que fa tot ple­gat.