A fons
ELS 90 D’ARMAND DE FLUVIÀ
Aquest octubre, Armand de Fluvià i Escorca farà 90 anys. Quan jo el vaig conèixer, el 1979, en tenia 48 i jo, 27. Vam coincidir en aquella aventura insòlita anomenada Nacionalistes d’Esquerra, unes sigles que no es volien partit sinó moviment, d’orientació independentista, socialista, ecologista, feminista i defensora dels drets de les persones homosexuals. Massa fato, segurament, per a tan poca boca crítica, però ningú no podrà negar-li el caràcter precursor en tants àmbits, injustament oblidat, com ara l’Assemblea Gai de Nacionalistes d’Esquerra, que ell promogué. El recordo a ell, a Maria-Mercè Marçal i a Romà Dolcet, exhibint amb orgull un adhesiu que deia: Dones, gais, ecologistes, nacionalistes d’esquerra que, al final, tots vam acabar posant-nos. Culte, pulcre, elegant en les formes, educadíssim, s’avingué molt bé amb tothom en aquell petit món independentista de fa més de quatre dècades, potser amb formes una mica massa estripades per a una persona amb amistats nobiliàries com ell.
Nat a Barcelona al si d’una família burgesa i il·lustrada de músics i escriptors, va fer el batxillerat en dos internats, i el 1950 entrà a la Facultat de Dret de la UB. Llicenciat en dret, diplomat en genealogia, heràldica i nobiliària, membre de l’Institut Internacional de Genealogia i Heràldica i de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’IEC, entre altres entitats nacionals i estrangeres, ha estat guardonat per la seva tasca en aquest àmbit especialitzat. És autor d’un dotzena llarga de títols, com ara Diccionari general d’heràldica (1982) i Manual de nobiliària catalana (2012), i de nombroses col·laboracions en enciclopèdies, revistes especialitzades i premsa en general, havent sobresortit com a expert en genealogies catalanes i en dinasties comtals dels Països Catalans. Fundador i president de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia i Vexil·lologia, assessor oficial d’Heràldica i Genealogia de Catalunya, de l’Arxiu Nacional de Catalunya i de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, elaborà un informe tècnic sobre la bandera de Catalunya, l’escut del cos de Mossos d’Esquadra, proposà a la Generalitat de Catalunya la concessió de tres condecoracions institucionals: Creu de Sant Jordi, Medalla President Macià i Medalla Narcís Monturiol i preparà també un estudi documentat sobre l’escut i la bandera del llavors Consell Insular d’Eivissa i Formentera. Promotor de l’Institut d’Estudis Nobiliaris Catalans, el seu treball destacadíssim en aquesta àrea el feu mereixedor de la Creu de Sant Jordi el 2008, així com el seu paper capdavanter en el moviment gai, un doble motiu pel qual el consistori barceloní li concedí la Medalla d’Honor, el mateix any en què fundà la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica. La seva intervenció ha estat decisiva a l’hora de fixar escuts i banderes de molts municipis del país, àmbit en què és tota una autoritat, així com en el cas d’institucions diverses, tant públiques com privades.
Al costat d’aquesta dimensió més acadèmica i professional, és conegut per haver iniciat el moviment gai, no sols al nostre país, sinó també a tot l’Estat espanyol. Quan el 28 de juny del 1969 esclata l’incident al bar novaiorquès Stonewall Inn, amb la resposta inequívoca dels gais que hi protesten contra una intervenció policial del tot desmesurada i, a finals d’any, es presenta l’avantprojecte de la ley sobre peligrosidad y rehabilitación social a les corts franquistes, Armand de Fluvià decideix que és l’hora de passar a l’acció, mobilitzar-se i trencar el silenci. Amb el seu amic Francesc Francino i Prunés contacten amb la revista francesa Arcadie i creen l’Agrupación Homófila para la Integración Social (AGHOIS), aviat esdevinguda Movimiento Español de Liberación Homosexual, que publica la revista clandestina AGHOIS de la qual surten 18 números tramesos des de París i en què escriu amb el pseudònim Roger de Gaimon. Un mes després de la mort del dictador, funda el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, l’abril següent promou el Front d’Alliberament Homosexual del País Valencià, a l’agost el Front d’Alliberament Gai de les Illes i, a l’octubre del mateix 1976, l’Institut Lambda. El 1978 és Armand de Fluvià qui apareix als programes en català de TVE, De bat a bat i després Vostè pregunta, fent pública la seva condició d’homosexual per primer cop en un mitjà de comunicació a tot l’Estat. Recordo la seva intervenció en el primer, entrevistat per Joan Castelló Rovira, i l’impacte social que va causar, parlant amb seguretat i coratge, rere unes ulleres de sol grosses que pretenien dificultar-ne la identificació. Serà també ell, per primera vegada a la història, el primer a pronunciar una conferència sobre homosexualitat al mateix Consell de les Valls, a Andorra. Autor de l’obra El Moviment Gai a la clandestinitat del franquisme (1970-1975) i de nombrosos articles, com Orígens i història del moviment homosexual als Països Catalans, a divÈrsia (núm. 3, juliol del 2013), documentadíssim treball sobre la matèria.
Cofundador del grup monàrquic liberal Joventut Espanyola d’Acció, substituït més endavant per Acció Monàrquica Catalana, tots dos favorables a Joan de Borbó, va pertànyer al seu consell privat, després d’haver estat detingut, empresonat, processat i multat, en dues ocasions, per propaganda subversiva i associació il·legal, patí la repressió del franquisme amb la retirada del passaport, la intervenció del telèfon i la vigilància personal. Si bé abandonà el grup en jurar Joan Carles el principis del Movimiento Nacional, el 1969, es mantingué lleial a Joan de Borbó fins a la seva mort, el 1993. Políticament evolucionà des del monarquisme liberal fins a l’independentisme d’esquerres i, un cop mort Joan de Borbó, actuà en conseqüència amb aquesta frase: “El rei és mort. Visca Catalunya!” Ovació, o bé, com diuen a Mallorca, mamballetes!
