El voraviu

Per coneixement i experiència pròpia, sé una mica qui és, com és, què pensa i de quin peu calça l’anomenat propietari de la nova 8tv, Nicola Pedrazzoli. Per això em peto de riure quan sento i llegeixo companys de professió que parlen d’una suposada competència que li sobrevindrà a TV3 des que es va anunciar que Godó venia el canal a l’italià, client fix de jutjats i audiències i poca cosa més destacable com a currículum. Mirin que soc crític amb TV3, però pensar que Pedrazzoli hi construirà una competència és un insult a la intel·ligència i a les professions periodístiques i de l’entreteniment. Ara la promoció del canal també s’ha estrenat amb el mateix missatge a les xarxes. “TV3, esteu preparats?” Pedrazzoli és qui és. Tothom té el que té i a ell, de palica, no n’hi falta, però no és res més que palica. Palica i denúncies als jutjats. El món de la comunicació a Catalunya té escrites moltes pàgines d’èpica, moltes pàgines de lírica, moltes pàgines d’estafes i, sobretot, moltes pàgines de necrològiques. La nova etapa de Pedrazzoli no serà gaire diferent de les anteriors i es mourà aviat cap a les pàgines de les necrològiques. Veurem quants espectadors incauts aconsegueix moure i quants diners és capaç de rampinar a grups de pressió i grups polítics. I veurem quan comença la tocata i fuga, que serà més d’hora que tard. No hi ha més expectativa. La nova 8tv que anuncia competència de TV3 serà una broma de mal gust.

L’alcaldessa ja no plora quan la xiulen i l’escridassen. Ja ha après una altra tàctica. Ja no sent intimidada la seva llibertat d’expressió pels dogmàtics, sectaris i reaccionaris que no volen acceptar el to quasi diví de la Colau, que la van sorprendre fa un parell de setmanes i que van fer sentir Jordi Cuixart obligat a donar-li un cop de mà. De Gràcia a Sants, de pregó de festa major a pregó de festa major, tot s’ha girat com un mitjó, i no només això. Ara la ciutat de l’alcaldessa dels prodigis és una ciutat oberta, presidida per una dona que sap entomar i que té espai per als que la xiulen. Així mateix ho recalcava ella des del balcó de la vila de Sants. Xiuleu, xiuleu, maleïts, que amb el meu departament de màrqueting ja hem analitzat com fer-ho per rendibilitzar els vostres xiulets abans d’ofegar-los. Aquí em teniu, impertèrrita davant la vostra simfonia de la desaprovació, perquè soc progre i accepto la crítica i perquè per al proper pregó ja haurem calibrat exactament quants han de ser al grup que m’aplaudeixen perquè a vosaltres no se us senti. Xiulets i crits, sí, però uns quants decibels sota els aplaudiments i ja us en cansareu. És el que té l’esquerra alliberadora i caviar. Ja no recorda que protestar contra l’autoritat no era personal ni capritxós, sinó crida, clam de la ciutadania desatesa que demanava atenció i, si podia ser, solucions. Ells tiren de màster però, com diria l’àvia Neus, no tot es cura amb un cataplasma.

Divendres vam saber que la CNMC (Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia) sanciona amb 61,3 milions d’euros dotze empreses per una infracció constitutiva de càrtel consistent en l’alteració de les licitacions de serveis de conservació i explotació de carreteres convocades pel Ministeri de Foment entre el 2014 i el 2018. Les adjudicacions aconseguides pugen fins a 530 milions d’euros. La sanció també proposa que no puguin contractar amb l’administració. Ja ho veurem. Manipulaven i s’ho repartien com fan tants i tants petits delinqüents que es passen la vida entrant i sortint de la presó. Però ara no és el cas, i per això dic “ja ho veurem”. Aquí no hi ha manobres. Ni rerefons polític que s’oposi al règim, i per això s’ha portat amb discreció i sense pena de telenotícies i no s’ha detingut ningú a casa davant les càmeres ni s’han avisat tots els mitjans de comunicació. La protagonista és la màfia del règim. L’oficialitat. El generalat. El sistema ha actuat, d’acord. Però hem vist amb quina discreció, i ara veurem com acaba la cosa. Els noms ho diuen tot. Acciona, Aceqinsa, Alvac, Acs, Elecnor, Copasa, Elsamex, OHL, Ferrovial, Copcisa, FCC i Sacyr. José Manuel Entrecanales Domecq, Juan Agustin Sánchez Bernal, Paula Valdecantos Álvarez, Florentino Pérez Rodríguez, José Luis González Gutiérrez, Juan Miguel Villar Mir, Rafael del Pino Calvo Sotelo, Eloi Carbonell Santacana, Carlos Slim Helu i Manuel Manrique Cecilia.

Llegeixin, si no ho han fet, l’entrevista que Marc Salgas publicava ahir a El Punt Avui amb el doctor José Antonio Donaire. “Anem cap a un nou model de turisme i ens hi hem d’adaptar ràpidament.” Crida especialment l’atenció com una autoritat en la matèria qualifica dues de les grans apostes del puixant imperi de la gestió de les coses que importen a la gent, l’ampliació de l’aeroport i els Jocs. Ni l’una ni l’altra. Són models obsolets, van contra les directrius europees de sostenibilitat i medi ambient i contra el futur. L’ampliació arriba quaranta anys tard i els grans esdeveniments com els Jocs en fa trenta que no funcionen. Els defensors del ciment argumentaran allò de sempre de la il·luminació dels teòrics, que si fos pels professors no es faria mai res; però algunes de les dades en què fonamenta la seva posició es fan abraçar. Després de Barcelona 92: “Jocs rere Jocs, el balanç que es fa, tant en termes econòmics de recuperació d’inversions com de prestigi de marca, dona una imatge buida i plana.” I a més, d’aquí a quaranta anys, el canvi climàtic ens haurà deixat sense neu i, per tant, sense turisme de neu. L’ampliació de l’aeroport també és una croada contra el món que opta per la sostenibilitat. “Un vol contamina entre vuit i vint vegades més per passatger que el tren.” El querosè s’encarirà cinc vegades el preu actual, els vols intercontinentals cauran i no hi haurà passatgers per a l’ampliació. No els recorda res, això?

A en Madrenys (nascut a Sils el 1932 i mort dilluns a Girona) l’anomenava indistintament Pere Madrenys i Pare Madrenys. No em va preguntar mai per què i ara és l’hora que em revinc que em sortia natural i que mai fins avui m’havia aturat a pensar-hi. Era un “pare” de capellà, és clar, perquè, bo i secularitzat i casat amb la seva estimada Montserrat, en Madrenys sempre va mantenir la traça, els dots i els aires dels mossens. Però era molt més que això, aquell dir-li “pare”. Era un “pare” de pare, de pare paràs, de pare professional, de mestre de l’ofici (el de periodista, compte!) que hem compartit amb devoció. En aquella redacció (Madrenys va ser a El Punt del 1985 al 1997) només ell, en Pep Collelldemont i en Jaume Fabre tenien bagatge, ofici i altres experiències professionals que la d’El Punt. La colla de destralers que érem la majoria dels redactors, vinguts de la universitat o de corresponsalies i revistes locals, hem estintolat en ells bastiments bàsics del projecte Punt Diari, després El Punt i ara El Punt Avui. D’en Pere Pare Madrenys em fascina una anècdota de quan era columnista d’El Correo. Un dia va rebre un taló “anònim”perquè deixés de parlar en contra d’una urbanització. L’endemà de rebre’l ja ho denunciava a la columna sense encomanar-se a Déu ni al diable. “I del taló què en vas fer, Pere?” “Que què en vaig fer? L’havia ingressat abans. M’acabava de casar i anàvem estrets.” Anys setanta, Pere Pare Madrenys!

Zoila Riera és una convergent de les de sempre que encara ho seria si no li haguessin incinerat el partit. Ara només milita a Òmnium i sosté que si tothom es llegís tots els llibres dels protagonistes del procés el moviment es desinflaria. Així titulava David Portabella l’entrevista que publicava diumenge a El Punt Avui. Reconeix, per tant, implícitament que encara hi ha força tremp (per sort els que llegeixen llibres són els que són) i queda també clar que deu ser de les poques ciutadanes que els ha llegit tots i marcant amb un llapis entre línies, pràctica que li ha fet veure les batusses, retrets i rancúnies que tenen entre ells i li han fet posar les mans al cap. Com que fa temps que ho ensumo, jo no m’he llegit ni els dels amics i poso els cinc sentits a seguir-ho cada dia en viu i en directe. La reflexió de la Zoila m’ha cridat molt l’atenció. Fins ara tenim molt clar que el que havia inflat (mantinc la seva expressió) el moviment eren els dirigents unionistes i alguns especialment, erigits en verdaders fabricants d’independentistes cada cop que han obert la boca. Zoila hi afegeix que els protagonistes desinflen si es coneix el detall del que ells mateixos expliquen. I el gran dubte el genera el que sentirem aquests dos anys de la contemplació que han abraçat tots. Escoltar ahir la Carme Forcadell que des de l’ANC cridava “posi les urnes”, feia angúnia. Amb tots els respectes, presidenta! De veritat que esperem una proposta del govern espanyol?

El futbol és una delícia. Un espectacle brillant fins i tot sense tovallons de paper a mà per fer més èpic l’episodi. Una empresa factura prop de 1.000 milions d’euros, en té més de 1.000 de deute, n’ha perdut 97 el darrer any conegut i la facturació li ha caigut a la meitat. Vota un nou consell, i just abans de començar plega el dels números, que diu que se’n va a l’estranger però reapareix al cap d’unes setmanes de responsable de la comptabilitat del govern. El president reuneix els avals personals que necessita de miracle, i al cap de res ja s’anuncia que no els hi renovaran. Li han perdut la confiança. Havia centrat molt la seva proposta a mantenir el principal actiu de la companyia, però l’actiu es perd a mans de la competència sense cap tipus de transacció econòmica. Per fitxar personal imprescindible han d’implorar a personal que sobra que es rebaixi el sou o que plegui, però no hi ha diner per indemnitzar i no poden fer-los fora. El president avança el resultat d’una auditoria, que no fa pública, i anuncia que les pèrdues del darrer any són de 487 milions i se’n preveuen unes de 300 per al proper exercici. I en aquestes circumstàncies, signen un crèdit de 600 quilets de res, a l’1,98% d’interès a deu anys: 460 quilets corresponen a nou endeutament i 140 serviran per cancel·lar un crèdit que pagava un interès del 6%. Ara ho provin vostès, d’anar al banc. Una delícia, el futbol!