GUANYAREM PERQUÈ TENIM RAÓ

No són pocs els articles que es poden llegir aquests dies en relació amb el curs judicial que comença aquest setembre, i alguns fan referència a les causes que l’exili té obertes a Europa, però cap entra a analitzar el que realment està en joc, com es jugarà i les conseqüències que aquests procediments tindran. El puzle té cada cop més peces, i són pocs els que veuen la imatge final que s’ha anat component a poc a poc. Just abans del període estival, llegíem al diari El Mundo que fonts del Suprem sostenien que “la batalla d’Europa està perduda” i, sincerament, crec que no els faltava raó pel que anirem veient a continuació.

En aquests moments, i amb independència del que s’estigui fent al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) en relació amb la sentència del procés, l’autèntica batalla, i la que el Suprem dona per perduda, és la que s’està lliurant al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i al Tribunal General de la Unió Europea (TGUE). És a Luxemburg, i no a Estrasburg, on es definirà el resultat d’una confrontació que mai hauria hagut d’entrar en l’àmbit judicial.

Al Tribunal General (TGUE) hi ha pendents de resoldre’s diversos procediments que abracen des del qüestionament de determinades decisions del Parlament Europeu (l’any 2019) que van impedir als eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí assumir els seus escons des del començament de la legislatura, fins al qüestionament, per via d’acció d’anul·lació, de la resolució del Parlament del 9 de març del 2021 mitjançant la qual es va acordar, indegudament, l’aixecament de la immunitat dels tres parlamentaris i també la negativa, al seu moment, del mateix Parlament de defensar la immunitat dels tres davant les ordres europees cursades per Llarena.

Els temes que abracen aquestes demandes no són menors, i dels diversos pronunciaments que haurà d’adoptar el TGUE sortiran alguns dels elements amb què es construirà la resposta definitiva a una indeguda judicialització de la política, també en relació amb els drets de les minories que han estat obertament vulnerats a instàncies de l’Estat espanyol i per via del Parlament Europeu, en aquella època presidit per Tajani, l’infatigable amic del Partit Popular que tant mal ha fet a les institucions europees.

No esperem que ens donin la raó absoluta en cadascun d’aquests procediments; en realitat, només necessitem que alguns dels temes que s’hi plantegen es resolguin en el sentit que estableix l’ordenament europeu, al qual tan poc, o gens, de cas han fet des de les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles.

Per la seva banda, al Tribunal de Justícia (TJUE) es resoldran les prejudicials plantejades pel jutge Llarena i que han obert una via que no esperàvem, però que servirà per tancar el cercle de la tan nefasta gestió d’un procediment que, com a causa penal, mai hauria hagut d’existir. Les prejudicials han estat un inesperat regal que, durant l’estiu, hem sabut aprofitar perquè, com dic, serveixin per tancar una etapa que marcarà gran part del futur de Catalunya però, també, d’Europa.

De les set qüestions prejudicials plantejades pel jutge Llarena, només la setena tindria aquest caràcter; les altres sis no tenen aquesta consideració, o bé perquè tracten temes ja resolts pel TJUE, o bé perquè tenen una mera orientació hipotètica i no concreta, que és requisit d’admissibilitat per part del Tribunal de Justícia. Sobre aquesta setena qüestió bascularà el debat jurídic i, sens dubte, el resultat distarà molt de ser el que esperava el jutge Llarena i la resta d’altes instàncies jurisdiccionals espanyoles. El TJUE no dictaminarà que guanyem per golejada –que hi guanyarem–, sinó que es limitarà a establir quina és la correcta interpretació de les normes europees, una resposta que no només ha de ser vàlida per a Llarena, sinó per als altres vint-i-sis estats que formen part de la Unió Europea. Amb aquesta resposta entregarà tots els elements que necessitem per tancar el cercle i restablir als eurodiputats els seus drets i, a través d’ells, restablir-los als catalans als quals representen.

En tot cas, la nostra seguretat no prové, com alguns creuen, de l’arrogància, sinó de la certesa respecte a un fet que a Europa és essencial: la seguretat jurídica. Tot el que nosaltres hem plantejat no només s’emmarca en aquest principi, sinó que, a més, es basa en les essències mateixes del dret de la Unió i dels principis rectors d’aquesta confederació d’estats a què pertany Espanya a pesar que alguns s’entestin a arrossegar-la fora.

En definitiva, guanyarem perquè tenim raó, perquè el dret està de part nostra i perquè tot el que estem plantejant és allò que resulta compatible, fins i tot necessari, amb el bon funcionament d’una Unió Europea que, cada dia més, necessita fer-se forta en uns valors que són els que van inspirar la seva creació: els democràtics.