AIXÒ VA DE DIGNITAT

Escriu Theodor Kallifatides a Una altra vida, encara (Galàxia Gutemberg, 2020): “M’importa un rave la dolçor de la vida. El que vull és dignitat. Sense dignitat, fins i tot la mel és amarga.” L’escriptor suec nascut a Grècia –en un llibre que és una joia– posa el dit a la nafra. De la mateixa manera que hi ha pobresa, malaltia o repressió viscudes amb dignitat, el benestar, la salut i fins i tot la llibertat poden ser viscudes indignament. I llavors, “la mel és amarga”.

La reflexió ve a tomb just aquest cap de setmana de l’11-S, preàmbul de l’1-O, perquè veig que a l’hora de justificar la voluntat d’independència de Catalunya –i de ser més–, s’insisteix molt en la possibilitat de fer millors polítiques socials i mediambientals, és a dir, de guanyar en benestar, equitat i sostenibilitat. I és cert que tot fa pensar que una Catalunya independent tindria l’oportunitat de ser un país socialment més just i ambientalment més responsable. I encara és més justificat esperar que una Catalunya lliure fos un país més radicalment democràtic i compromès amb els drets humans.

Ara bé, crec que totes aquestes expectatives no acaben de justificar el trasbals polític i el patiment que pot representar la separació d’un Estat espanyol que mai no acceptarà una ruptura democràticament civilitzada. No pas perquè els desigs no siguin rellevants, òbviament, sinó perquè són aspiracions que ja devem compartir amb molts espanyols i, diria, amb la majoria de ciutadans del món en els seus respectius països. A banda, és clar, que són objectius que cada vegada depenen menys d’un àmbit estrictament local i més de polítiques europees i globals. No: una Catalunya independent no lligarà els gossos amb llonganisses!

L’altra objecció que tinc en una independència justificada només en determinades polítiques de benestar, respecte a la diversitat o climàtiques és que, des d’una consciència profundament democràtica, cal estar oberts a les diverses interpretacions de què siguin objecte aquests principis pels diferents actors polítics, progressistes o conservadors, que en cada moment competiran per governar el país. Tinc confiança en la capacitat de les noves generacions per governar bé el nostre país, i sovint, més que en les velles. Ara bé: en una Catalunya independent qui decidirà seran aquestes noves generacions, pensin què pensin, i no pas d’acord amb el que ara imaginem.

Si això fos tal com dic, què justificaria l’esforç titànic col·lectiu –i els seus costos personals– de seguir insistint a voler la independència de Catalunya? Per a mi, la resposta és clara. La independència es fonamenta en l’afirmació d’una dignitat nacional insubornable. És a dir, en la voluntat de supervivència de la comunitat entesa com a subjecte polític. Un subjecte amb voluntat de construir un projecte col·lectiu propi i obert al futur i amb el qual ens puguem sentir compromesos i cohesionats i tenir veu pròpia al món.

És per aquesta raó que la preservació de la llengua, per a un independentista, no pot ser un afer merament instrumental. La llengua catalana ha de ser viva i útil, sí, però en el nostre cas particular, és la dipositària última de la nostra dignitat com a poble. Per això, a més de defensar-ne la vitalitat, cal assegurar-ne un ús també solvent i digne, com li correspon a l’alt servei que n’esperem. Frivolitzar amb l’ús de la llengua, relativitzar-ne el paper com a expressió de la comunitat, posar-la en risc, és atemptar contra el futur digne que busca la independència.

Amb tot, i més enllà de la fonamentació primera de la independència en la dignitat nacional, també hi ha una raó estratègica. L’accelerat creixement de l’independentisme d’ençà del 2006 no va respondre pas a cap demanda de més polítiques socials, ni a la consciència de l’existència de l’espoli fiscal, ni al creixement de la lluita contra les desigualtats de gènere. Seria menystenir la història d’aquests moviments i la seva autonomia. No: el que va provocar l’inesperat desvetllament independentista va ser el sentiment d’amenaça a la dignitat nacional. I no és estrany que el dia que més solidaritat ha trobat l’independentisme a Catalunya fos ser el 3-O. És a dir, el dia que es va respondre a l’agressió violenta contra la dignitat nacional. Si voleu, aquell dia es va exigir que la mel tornés a ser dolça, i no com ara que ens resignem que sigui amargant.