MANTENIR LA CALMA

Quan la pre­o­cu­pació bàsica, l’objec­tiu pri­o­ri­tari i l’estratègia prin­ci­pal dels dos par­tits polítics que gover­nen a casa nos­tra, prèvia­ment a qual­se­vol altra política, és enfon­sar-se res­pec­ti­va­ment per asso­lir l’hege­mo­nia, pas­sen coses com les que han pas­sat aquesta set­mana. És una lliçó de pri­mer curs de coa­lició. Quan aquests par­tits, a més, han estat trin­xats orgànica­ment per la fúria repres­siva de l’Estat amb l’empre­so­na­ment i l’exili dels seus líders prin­ci­pals, la per­se­cució judi­cial inces­sant de les sego­nes files diri­gents i l’amenaça per­ma­nent con­tra els que vin­guin al dar­rere, podem con­cloure que encara anem prou bé.

Ima­gi­neu-vos per un moment que a l’Estat espa­nyol el 2018 hagues­sin empre­so­nat durant més de tres anys Mari­ano Rajoy i la majo­ria dels seus minis­tres (de motius no en fal­ta­rien), hagues­sin detin­gut i empre­so­nat el rei Joan Car­les (de motius, com bé sabem, tam­poc en fal­ta­rien) i Pedro Sánchez i Pablo Igle­sias hagues­sin mar­xat a l’exili per evi­tar fer la mateixa fi. I que Pablo Casado i qui hagués aga­fat les reg­nes al PSOE esti­gues­sin vivint amb l’amenaça per­ma­nent d’aca­bar igual o que hagues­sin estat des­tituïts per posar una pan­carta a La Mon­cloa dema­nant la lli­ber­tat dels seus pre­sos polítics. Si avui dia la política espa­nyola és un desori de pro­por­ci­ons con­si­de­ra­bles, no costa gaire fer-se la pel·lícula de com seria si els prin­ci­pals actors polítics del país veí hagues­sin des­a­pa­re­gut del mapa de la nit al dia.

No és cap argu­men­tació per inten­tar bus­car con­sol i apai­va­gar la indig­nació que puja per l’estómac con­tem­plant l’enèsima pica­ba­ra­lla entre Esquerra i Junts, ara per la taula de diàleg, demà aneu a saber per què. Però sí que ser­veix per con­tex­tu­a­lit­zar aquesta paràlisi estratègica crònica de l’inde­pen­den­tisme. Fa de mal dir quan durarà el procés de recom­po­sició de l’espai sobi­ra­nista i quan, men­tres­tant, resis­tirà un elec­to­rat cada cop més des­con­cer­tat. Si la deso­ri­en­tació porta a la des­mo­bi­lit­zació o a l’empre­nya­ment, o a totes dues coses alhora, va per bar­ris, però segur que la situ­ació pre­sent no ajuda a con­so­li­dar les expec­ta­ti­ves.

Cata­lu­nya és un país de gent paci­ent i s’hi ha ins­tal·lat una certa indulgència resig­nada i també una certa dis­sidència sarcàstica res­pecte dels diri­gents polítics nos­trats. Entre altres coses, perquè la majo­ria de la soci­e­tat cata­lana és cons­ci­ent que qual­se­vol alter­na­tiva a la situ­ació pre­sent encara seria pit­jor, la qual cosa no vol dir que cal­gui tibar inde­fi­ni­da­ment la corda de la nos­tra paciència. Tant, tant, al final petarà.