Escala de grisos
LES PERSONES NO SÓN MERCADERIA
Segons l’últim informe de la Comissió Europea sobre tràfic de persones, als vint-i-vuit països de la UE (encara es compta el Regne Unit) es van registrar oficialment, només en el bienni 2017-2018, un total de 26.268 víctimes. Són les identificades en procediments policials, i són només la punta de l’iceberg. Les entitats que treballen sobre el terreny alerten que les dades oficials representen el 2% de les reals. Per tant, a l’Europa dels valors i la defensa dels drets humans, l’Europa que aquesta setmana ha presumit d’estar superant amb bona nota la crisi de la pandèmia i que es vanta de tenir un futur prometedor, en aquesta Europa hem de suposar que hi ha més de d’1 milió de persones que han estat víctimes de l’esclavitud en la seva versió actual. Són persones esborrades, amagades i tractades com a simple mercaderia a partir de la qual obtenir beneficis. Els han robat tots els drets a còpia d’enganys, amenaces i por, i pràcticament ningú dona la cara per elles. Aquest mercadeig és el segon negoci més lucratiu del món, al davant del tràfic d’armes i només al darrere del de drogues. Es calcula que mou 5 milions d’euros al dia només a l’Estat espanyol. Seguim amb les dades de la Comissió: els cinc països amb més persones arrestades per càrrecs relacionats amb aquesta pràctica inhumana són, per aquest ordre, Itàlia, França, Alemanya, Romania i Espanya. Si parlem de les víctimes, el 58% són dones, el 38% homes i el 3% no tenen assignació de gènere. Potser la dada més colpidora és la que fa referència a les edats: el 32% són menors. La prostitució i l’explotació sexual són els motius principals en el cas de les dones, les noies i una part més petita de nois. En canvi, l’explotació laboral és la que més afecta els homes.
Per percentatges: el 60% de les víctimes són explotades sexualment, el 20% laboralment en tasques en condicions inhumanes i el 20% de casos restants inclouen la mendicitat, el servei domèstic abusiu i la incorporació a la força a grups criminals. Resulta sorprenent que, en un 27%, aquest tràfic de persones es produeixi al mateix país de les víctimes. Per tant, no estem parlant només de xarxes internacionals, sinó d’una realitat més propera del que ens pensem. I el pitjor és que aquelles víctimes que aconsegueixen sortir del cercle infernal a què s’han vist abocades, no trobin un sistema sòlid que les aculli i les assessori. Massa sovint només són les ONG i les entitats solidàries les que ofereixen ajuda a aquestes persones, per superar el trauma, la marginalitat i l’estigma que les converteix en doblement víctimes.
