El voraviu

Demà a la tarda, un pèl abans de les 17.14 seré palplantat a la cita. Com un clau. A fer per un a la convocatòria de manifestació. I així serà un any darrere l’altre cada Onze de Setembre mentre no siguem un estat independent, mentre convoquin la manifestació i mentre sigui viu i em pugui valer per mi mateix. Qui vulgui fotre’s d’aquesta cita clau de la revolució dels somriures que se’n foti. Que ridiculitzin tant com els sembli no deixar cap paper ni cap plàstic a terra, no fer cap ratllada al mobiliari urbà i reunir-nos ordenadament centenars de milers un cop a l’any per fer una cridanera foto aèria que obri telenotícies i posi nerviosos els unionistes i els monàrquics. Sí, sí, és clar que sí. No fa vergonya. Una foto i cap a casa. És del més eficient que s’ha fet aquests anys, i precisament per això ho han ridiculitzat i també precisament per això han menyspreat el sistema de finançament a partir de les samarretes. Tan simple, tan poca cosa, tan petitburgès i tan llirista com vulgueu, però la mar d’eficient. Veure que hi havia un poble mobilitzat un any rere un altre en un volum descomunal, ni que fos una vegada a l’any, és el que tenia acollonits els d’allà i obligats i tensos els d’aquí. Deixem-nos de tants de rotllos i siguem pràctics. Recomencem. Superem el desencant, superem la repressió i superem la pandèmia. Reprenem la mobilització ni que sigui un dia a l’any. Els cau com una puntada de peu a la boca de l’estómac.

L’exhibició de la Via Laietana, el Pla de Palau i la Ciutadella ha estat una bona represa, sí. Molt per sobre del que organitzadors, participants i observadors esperaven. S’ha copsat ben aviat a l’ambient. Des del minut 1 que els assistents ens miràvem els uns als altres amb cara que tornàvem a ser molts més dels que ens deien i volien. I, a banda del número, feia goig l’ambient que es respirava, bo i el morrió que portava degudament posat el 90% dels manifestants. Res a veure amb les campanades a mort del 2019 a la plaça Espanya. Res. Després del desencís posterior al 2017, amb la repressió que navega a tota vela, i amb la cua de la pandèmia que encara havia comptabilitzat divuit morts ahir, aquest Onze de Setembre haurà estat una bona represa de la mobilització. Objectiu complert. Segur que ha caigut a més d’un com la puntada de peu a la boca de l’estómac de què parlàvem ahir. Tornaran a portar-ho al ball de xifres i la Guàrdia Urbana en posa 108.000 on l’organització en posa 400.000, però l’agror d’estómac que els hem fet venir i que hauran de passar és la mateixa i no és poca. No fan amb un Almax. I, a més, què hi fa? Que es fotin! I que es preparin per als tres dies d’octubre. Aquest 11-S era per provar quin braç de palanca tenim després de tot, i tenim un senyor braç de palanca. Sabent com sabem alguna cosa de física, ja descobrirem el punt de recolzament que necessitem per moure el món.

Tenim la tradicional i clàssica del procés, la dita taula de diàleg, que ara hem quedat que en diem “taula per a la negociació del conflicte polític”, que muda més, ens mostra més consistents i tanca ferides en el bloc independentista. Tenim la també tradicional i clàssica taula de la comissió bilateral, en què no hi entra la metafísica política i en què es tracta d’allò que en diuen “les coses que interessen a la gent”. Tenim, encara que només durant els vint dies que queden de coll per al Consell de Ministres que aprovarà el Dora, la taula de negociació de l’aeroport i la llacuna de la Ricarda, que ve a doblar la taula d’entitats que ja existia també sobre l’aeroport i que els grans es passen per on convingui segons quan convingui. A més a més, l’unionisme continua demanant una taula de partits catalans per a la reconciliació, el retrobament i la concòrdia, que, de moment, se’ls ha dit que se la pintin a l’oli, però que tal com està la parròquia de predisposada al diàleg també podries encetar en qualsevol moment. Si poguéssim, faríem molta via de muntar una taula internacional per a l’observació i el seguiment del festival o per al que sigui, perquè no sabeu quant muda una taula internacional. Molta taula parada, ja es veu, i sempre els mateixos a asseure-s’hi. Si no vigilem, acabarem enfitats, que diria l’àvia Neus. Enfalaga tanta taula parada només de veure-les. Esperem que de la petició de Paluzie al president no en surti una altra.

Remenen i remenen la mentida podrida que han organitzat a l’entorn de l’aeroport, la bassa de la Ricarda, la tercera pista, el suposat imprescindible hub de vols intercontinentals, els quatre ànecs, els 1.400 milions que ha d’invertir-hi l’Estat, la revitalització de Reus, Girona i l’Alguaire, la ruïna que vaticina Foment no sabem per a qui, l’acord que no va signar ningú, la marxa enrere del ministeri que l’endemà torna a tenir vint dies de coll, els 84.000 llocs de treball que no es crearan i el 2% del PIB que no creixerem. Mireu... no me’n crec res ni me’n crec cap. I si aquest és el tema unionista per a la taula de negociació del conflicte polític, n’hi ha per llogar-hi cadires, que diria l’àvia Neus. El que més porta que no te’n creguis res ni te’n creguis a cap és la rapidesa amb què han aparegut els números de la ruïna. 2,24% del PIB el 2042. 7.378 milions aquell any. 97.473,4 milions en el període. Què us sembla? No ve d’un pam, diria La Trinca. Tot ho portem pengim-penjam. Així fem els números. Demà el quilowatt ja es posarà a 171 euros, quatre vegades els 43 euros de fa un any. La vicepresidenta Calviño ha reconegut que preveien que la llum s’apujaria, però no tant. Aquest preu el veien més enllà del 2030. Tampoc fan millor els càlculs amb els ingressos. Recordeu la famosa taxa Tobin, aquella cosina germana de la Google, marques exclusives del govern més progressista de la història? De 850 milions, es quedarà en el 17%. No me’n crec res ni me’n crec cap.

Demano si us plau per favor als escrivents de la missatgeria oficial i oficialista d’ERC que no atiïn focs que no he encès ni encendria, i no facin córrer que he dit estúpid a Joan Tardà, a qui sempre he considerat i respectat tant o més que Tardà considera i respecta Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC. El que sí que dic i escric és que trobo una veritable estupidesa l’anàlisi que Joan Tardà va fer dilluns al Tot es mou, de TV3, del discurs que la presidenta havia fet dissabte als manifestants de la Diada, i especialment el fragment en què parodia la clàssica consigna de Forcadell (“president, posi les urnes”) i la converteix en un “president, faci la independència”. Jo, precisament ho vaig trobar molt encertat, en la forma i en el fons, i ho vaig aplaudir (com la majoria dels assistents) amb les orelles, i trobo l’anàlisi de Joan Tardà “una veritable estupidesa”. Jutgin vostès. Deia Tardà: “Va ser una veritable estupidesa. Com pot ser que tenint un micròfon i sabent que les seves paraules tindrien molt de ressò, no ho va aprofitar i va dir com s’hauria de fer? Es va limitar a llançar una consigna genèrica, però políticament està obligada, si no vol fer populisme, a dir quin és el segon nivell de concreció d’allò que demana. President, faci la independència i això, i això i això. Paluzie hauria de sentir-se obligada a anar més enllà d’una consigna tan reduccionista i políticament molt, molt simplista.” A qui ho demanem, Tardà? A en Met de Ribes?

Entre joc de mans (aeroport) i joc de mans (mesa de negociació) amb què ha tornat a distreure els badocs i flipats dirigents independentistes del neoautonomisme, el gran entabanador Pedro Sánchez ha dissenyat un nou numeret de magia potagia perquè ens l’empassem i l’aplaudim tots els mortals amb DNI espanyol. Ell és més de grans aparells i grans formats, i actuar només per als catalans ja ho viu com un joc de sobretaula. Com una foto amb Aragonès i un cafè amb Illa. Ara se centra en “la màgia de la llum”. Vegeu. El preu del quilowatt brut no para de pujar i preveuen que passarà dels 200 euros (cinc vegades el que costava fa un any), però ell promet que la factura de la llum en els propers mesos ens baixarà. És la màgia del govern més progressista de la història. Que com? Fent la cisa, que diria l’àvia Neus. A qui? A les elèctriques mateixes. Cisa de 650 milions d’euros per la via del CO2 i de 2.600 milions d’euros per la via dels beneficis extraordinaris, i els repartirà entre els pobres. Les elèctriques rondinaran i alguna cosa més i els recuperaran amb torna, a l’estil del Castor de Florentino. I paga, que és gata, i amb interessos. Com es pot permetre la teatralització? Perquè en quaranta anys, tres presidents del govern, vint-i-tres ministres i més de quaranta secretaris d’estat han passat de crear les regles del mercat elèctric des del govern a cobrar milionaris sous als consells d’administració de les principals empreses del sector. Aquesta és la màgia!

Baixa una onada de discreció amb pretensions d’omertà i que durarà els dos anys que li queden de mandat a Sánchez. Si fa o no fot els dos anys que tenen pactats ERC, Junts i la CUP per només esgarrapar-se. Després les urnes diran. Allà i aquí. Tindrem temps, per parlar del dia d’ahir. Em centraré en una altra magia potagia. Semblant a la de la llum i les portes giratòries entre govern i elèctriques, però diferent. Ni millor, ni pitjor. Diferent. Nova i mixta. Estat central amb Generalitat. Miquel Martí Gamisans (ERC), secretari de Comunicació entre el 2016 i el 2021, ha fitxat per la consultoria Acento, que presideix Alfonso Alonso (PP), exministre de Sanitat. El CEO és José Blanco (PSOE), exministre de Foment. El DIG és Antonio Hernando (PSOE), exportaveu al Congrés. El director d’operacions és Esteban González Guitart, fill de l’eurodiputat Esteban González Pons (PP). El director de desenvolupament és Ricardo Cortés (PSOE), exeurodiputat. La senior adviser és Elena Valenciano (PSOE), també exeurodiputada. La consultoria es va fundar amb 3.000 euros de capital. El 2019 va facturar 154.333 euros i en va guanyar 59.277. El 2020 ja en va facturar 2.131.234 i ja en va guanyar 818.098. Què els sembla? Això són negocis i ràtios de rendibilitat, i no els seus i els meus. I ja veuran amb els nous fitxatges! Intueixen a què es dediquen i amb quins clients treballen i treballaran? Eh que sí?