@KRLS, LA PEÇA CLAU

No cal ser de Junts, ni d’Esquerra, ni de la CUP, ni de cap d’aquests tres par­tits per arri­bar a la con­clusió que el pre­si­dent Car­les Puig­de­mont és la peça clau del tau­ler català. És més, es pot ser de Junts, d’Esquerra, de la CUP o de cap d’aques­tes tres for­ma­ci­ons, en el marc d’una plu­ra­li­tat que és política­ment bona i democràtica­ment salu­da­ble, i reconèixer sense cap rubor que aquesta és la situ­ació, agradi més o con­venci menys el per­so­natge. A Cata­lu­nya, actu­al­ment no hi ha cap polític que generi un efecte cata­lit­za­dor popu­lar com el que con­grega el líder a l’exili, amb una trans­ver­sa­li­tat en tot l’arc de l’inde­pen­den­tisme al marge del que voti cadascú cada cop que hi ha una urna. És per això que cal­dria que el paper del pre­si­dent Puig­de­mont fos capi­ta­lit­zat no només pel seu par­tit sinó per tot el sobi­ra­nisme. No cal apel·lar més a uni­tats d’acció, ni a lide­rat­ges messiànics, ni a con­tra­po­sar el govern inte­rior a l’exte­rior. Sim­ple­ment cal saber uti­lit­zar el prin­ci­pal actiu en bene­fici de tot el movi­ment, amb gene­ro­si­tat per part d’uns, dei­xant pre­ju­di­cis a banda per part d’altres.

Totes les estratègies són bones encara que cir­cu­lin per camins dife­rents, sem­pre que comp­tin amb prou suport popu­lar i elec­to­ral al dar­rere, es diguin con­fron­tació o taula de diàleg. No depèn del què, sinó de la capa­ci­tat de defen­sar la posició.

I la carta Puig­de­mont és clara­ment un trumfo en qual­se­vol de les estratègies per una sen­zi­lla raó: perquè és l’única capaç d’ate­mo­rir mínima­ment l’Estat espa­nyol. La fúria malal­tissa i la teme­ri­tat judi­cial amb què s’ha orques­trat des del pri­mer dia la cacera des­en­ca­de­nada con­tra el pre­si­dent mos­tra que és l’autèntic ene­mic a batre. No pas perquè no hi hagi altres líders carismàtics, que n’hi ha, sinó perquè Puig­de­mont és aquell que encara no ha estat desac­ti­vat i que, per postres, compta amb més alta­veus inter­na­ci­o­nals perquè la inter­na­ci­o­na­lit­zació del cas català con­tinuï viva.

És hora que la política cata­lana aixe­qui el cap de la mirada curta i caïnita i torni a pen­sar estratègica­ment per sor­tit de l’atzu­cac, del car­reró sense sor­tida, del cul-de-sac en què es troba no només per motius externs, sinó també interns. En aquests moments del procés, la falta d’uni­tat ja no pro­voca cap lament perquè és una causa per­duda. Allò que encara som a temps de com­ba­tre, tan­ma­teix, és la falta d’intel·ligència col·lec­tiva. I el cas Puig­de­mont s’ha de veure com un cata­lit­za­dor i no pas com l’enèsima excusa per con­ti­nuar llançant-se pel cap els plats cada cop més esmi­co­lats de la vai­xe­lla.