El voraviu

És com la matèria i com l’energia, que diuen que es transforma però no es crea ni es destrueix. Hi haurien d’haver afegit el botellot. Ens estalviaríem digressions i ocurrències del moment sobre la pandèmia i la regulació de l’oci nocturn. El botellot tampoc es crea ni es destrueix, també es transforma. N’hi ha des dels temps dels temps, i n’hi haurà fins al dia del judici final a la tarda. Perquè resulta. Perquè ja no està limitat per sexe. Perquè és barat. I perquè amb les noves tecnologies ha multiplicat possibilitats, pretensions i expectatives. Els que vàrem fer la pubertat i l’adolescència a finals dels seixanta o començaments dels setanta, vàrem conviure amb una oferta d’oci (diürn i nocturn) molt escassa i ens vàrem organitzar. El botellot, com a colla de bordegassos desvagats que maten literalment el temps en qualsevol racó, bevent, badant i desvariant, va ocupar hores i hores. Ni música, la majoria de vegades, excepte cap al final, quan algú cantava l’africana. Ben aviat cada colla va tenir el seu catau on amagar tot esperit de vi que érem capaços d’aconseguir, i més val que no us expliqui els mètodes. Més endavant, cremats, tisanes i sangries a Torre Valentina, el Racó dels Homes, les Roques Planes o a la cala del Paller. I els caps de setmana d’hivern, acampades a les Gavarres que es despoblaven: can Darna, els Metges, Sant Cebrià dels Alls o el Mas Alenyà. No han inventat res, els nostres fills. L’han evolucionat. El botellot es quedarà.

Ja que hem trigat tant, fem-la bé. La llei electoral, dic. Fem-la tan moderna com vulgueu (vot electrònic, vot per correu, referèndums, consultes i l’ave Maria Puríssima, si cal). Però fem-la bé. Fem una persona, un vot, i de veritat. Circumscripció única. Vots emesos vàlids dividits per diputats que s’han d’escollir i dividir el que ha tret cada partit pel que costa un diputat. Ni lleis d’Hondt, ni percentatges mínims, ni circumscripcions. Que surti el que votem. Quadrar al màxim percentatge de vots i de diputats. Tal dia farà un any! O es parteix d’aquesta base o no hi haurà llei electoral o, el que és pitjor, serà un bunyol. El meu vot no ha d’estar sobrerepresentat respecte al d’un ciutadà del Prat, i el d’un ciutadà de Lleida no ha de tenir més representació que el meu. I no toca el tall mínim, que penalitza les minories. El 14-F hi va haver 2.819.328 vots vàlids emesos a candidatures. Cadascun dels 135 diputats hauria de costar 20.884 vots. L’arc parlamentari s’hauria enriquit amb dos partits que en van quedar fora: el PDeCAT (4) i Recortes Zero (1). N’haurien perdut els tres grans: el PSC 31 (-2), ERC 29 (-4) i Junts 27 (-5). S’haurien quedat igual Vox (11) i la CUP (9). I n’haurien guanyat ECP 10 (+2), Cs 8 (+2) i el PP 5 (+2). La majoria independentista persistiria, però seria un bloc de quatre partits i sumarien un total de 69 diputats (un més que la majoria absoluta, que és de 68). Qualsevol altra reforma serà fer-nos fer el mec.

Cada dia fa més la impressió que embolicar-nos amb aquests Jocs Olímpics d’hivern que en algun moment havien estat Barcelona-Pirineu i que ara ja són Catalunya-Aragó és posar-nos en un altre jardí d’espanyolització i de més degradació del territori i d’acumulació de beneficis per a alguns de l’Ibex-35 i poca cosa més. No sento ningú que rebati que aquesta estratègia de creixement per “grans esdeveniments” és una estratègia caducada i sense resultats contrastables des de fa trenta anys, des de Barcelona 92. Així que pot, en canvi, el president aragonès, Javier Lambán, pica de peus i va obtenint declaracions que fan anguniejar. Després de la foto amb Aragonès al Palau de la Generalitat i de la foto amb Illa fent el cafetó en un bar, Sánchez ha passat per l’autonomia veïna. Aragó i Catalunya estaran “d’igual a igual” en la candidatura dels Jocs Olímpics d’hivern, va declarar amb tota l’ampul·lositat al costat de Lambán. És una mica força la llei de l’embut, que diria l’àvia Neus. Si convé, posem les autonomies a trencar un pinyó i fem candidatures olímpiques conjuntes, però si Catalunya, les Illes i el País Valencià remenen cues com ara la reciprocitat dels canals autonòmics de televisió, s’encenen mil alarmes constitucionals. Tot aquest gran procés de diàleg orientat a fer que Catalunya oblidi la independència i a res més és i serà ple de ballestes i paranys. Aeroport i Jocs d’hivern en són dos de clars. No hi ha més.

Farem coses molt estranyes per mor de l’èpica del diàleg en què ens hem immers. Ara es tracta d’aïllar, blindar, protegir, salvar, separar el govern del país de la crisi entre ERC i Junts, la segona en cent dies de govern, i Aragonès i Puigneró ho van aconseguir en menys de dues hores de reunió. No afectarà. La crisi entre els socis hi és, però el govern està aïllat i blindat. Vivia a la lluna de València respecte del carrer i la ciutadania, i ara tallaran ponts amb les tribus respectives per evitar que es contaminin de la mala llet que corre per les dependències dels palauets. Si hi afegim que l’altre suport parlamentari, la CUP, troba la faramalla de la taula un fracàs i un despropòsit i que ja pensa en la mobilització popular, no és d’estranyar que l’Albiach torni a manifestar-se ganuda i proclami el gran desig. “Quan ERC assumeixi que amb Junts no va enlloc, nosaltres hi serem.” Sabem de la vostra predisposició, però per ser feliços i menjar anissos heu d’arrossegar-hi el PSC, perquè l’aritmètica és tossuda, i vosaltres i ERC no sumeu per a res. Heu fet madurar prou les coses, Jéssica, perquè sigui venut com un gran èxit una foto a Palau amb el valedor imprescindible del 155. Heu fet madurar prou les coses perquè la reforma del delicte de sedició s’ajorni entre sine die i ad infinitum. Com el referèndum, que tampoc toca. Però sou molt lluny que els independentistes, cap, es pugui permetre un govern amb el PSC. M’ho penso, vaja!

Suar, en el sentit literal del terme, no garanteix res ni en aquelles disciplines, com el futbol, en què suar és part inherent a l’activitat i imprescindible per a la seva pràctica de nivell. Vegeu si no com la suada que va fer dilluns la canalla que Koeman va alinear al Camp Nou no li ha salvat la pell. Empatar amb el Granada a casa és massa per a l’ego culer, ja molt rebregat, encara que el resultat es podria vendre com una millora de l’any passat, quan es va perdre contra el mateix Granada a casa. Com també es podia vendre com una millora que el primer dia de Champions s’ha arrancat un 0-3 al Bayern, que era reduir-ne tres respecte al 2-8 de Lisboa. Si et xiulen fins i tot quan substitueixes un jugador lesionat que t’ha demanat el canvi i encara no ets fora, és perquè no et poden pagar la indemnització. Quin calvari que et ve a sobre, Laporta! Si et poleixes Koeman, l’únic decent com a estructura de club la temporada passada, seràs tu el manxaire que rebrà els cops? Deixem-ho. A veure què i quant ens fa suar el Cadis i a veure si han pres bona nota els del PSOE de l’avís que Rufián va llançar ahir. Que sàpiguen que no tenen els vots d’ERC per als pressupostos i que els hauran de suar com s’han de suar els vots d’ERC. M’ha agradat, aquesta entrada del portaveu d’ERC en el tema pressupostari. Ben dit! Què s’han cregut? Que tenen una comparsa parlamentària? A suar, Rufián, a suar. Que suïn, que suïn!

Observo que m’he quedat molt sol fent cas a Marta Rovira i parlant de “taula de negociació del conflicte polític” en lloc de “taula de diàleg”. No li fan cas ni els seus i després del gran dia encara menys. Vist el grapat de gripaus que ens hem empassat i que ens empassarem, la secretària general d’ERC va ser massa optimista amb la proposta. I jo, creient-la i seguint-la, he fet el passerell, ja ho veig. No ho fem tan majestàtic i glamurós (que tampoc cola) i toquem més el violí, és ara la consigna. Com a diàleg, com a xerrades, com fer-la petar, l’opinió publicada ho compra tot. Com a negociació i conflicte polític resulta massa gros i exagerat. Costa més de fer creure i es fa difícil d’empassar. El nom fa la cosa i “taula de negociació del conflicte polític” és massa nom per a tan poca cosa. A risc de semblar un molinet de vent, torno a girar, i en tornaré a dir taula de diàleg com el comú dels mortals. Per dir-ne alguna cosa, és clar. La ministra Inés Rodríguez ja ha dit que no es tornarà a reunir fins que no hi hagi algun acord. I el ministre Bolaños, que no s’arregla en dos anys, que va per llarg. Com que d’aquí a dos anys el govern de Madrid estarà liquitat i ells han vingut a una taula de governs, la comèdia s’haurà acabat i tornarem al punt de sortida. Si necessiten vots per ser investits, tornaran a oferir una taula de diàleg. I algú dels nostres provarà que n’hi diguem “taula de negociació del conflicte polític”. Gripaus a grapats.

La tossuderia (de vegades irritant) d’un grapat de pagesos organitzats en la Fundació Remença XXI, amb el suport econòmic de l’Ajuntament i l’aval de la UdG, ha posat Calonge (Baix Empordà) al primer pla com a reservori de varietats de ceps que la industrialització del camp havia extingit. La fundació està centrada a preservar el territori i les formes i usos tradicionals de la pagesia. Ara resulta que no eren tan boigs com estaments oficials del món del vi els han fet passar durant anys (cosa que em tranquil·litza perquè en soc el secretari des de la constitució, el 2004). El sommelier Josep Roca parla de “tresor i tossuderia”. El doctor en enologia per la Universitat de la Rioja Pedro Balda diu que va al·lucinar quan ho va constatar científicament. Un títol periodístic diu que “Calonge és una arca de Noè vitivinícola”. D’altres parlen de “patrimoni genètic únic a les vinyes” i que “vuit varietats no s’havien trobat enlloc”. Algunes d’aquestes vinyes les he plantat, he ajudat a empeltar-les, les he llaurat, els hem tret la terra amb l’arada boja i les he veimat (que és com en diem a Calonge de veremar). Milers de litres de vi dels que han donat els he embotellat ampolla a ampolla que abans havia rentat al safareig sorrejant-les una a una. Ho vaig fer dels 13 als 21, abans d’incorporar-me fix a El Punt el 1981. Avui em ve especialment bé mostrar-me orgullós, de formar-ne part. És bo presumir del que es té, deia l’àvia Neus. I tothom té el que té.