DEFENSAR EL CATALÀ

Fa uns dies que estem preocupats en general pel futur de l’idioma i en particular indignats arran de l’avantprojecte de llei de l’audiovisual espanyol que arracona el català a les plataformes. Per no parlar de la voluntat de l’executiu comandat pel PSOE d’introduir encara més la poteta del castellà a l’escola o la negativa del mateix govern més progressista de la història a demanar l’oficialitat del català a Europa. En la defensa d’aquests drets davant les autoritats colonials espanyoles tindrem un desgast negociador per aconseguir una cosa que tenim garantida per llei. Ja se sap que el més semblant a un genocida lingüístic de dretes és un genocida lingüístic d’esquerres. En el cas de la reculada del català com a llengua d’ús corrent a casa nostra, en canvi, la culpa no és pas només de Madrid.

Cas pràctic: imaginem que convidem a una reunió el senyor de, posem per cas, Netflix, per exposar-li les nostres raons en relació amb la presència del català en el món de l’audiovisual. Si no us agrada Netflix, poseu-hi HBO. L’exemple funciona igual. Tornem al senyor executiu. I si no us agrada un senyor, poseu-hi una senyora. L’exemple continua funcionant. L’anem a buscar en taxi. Com que el taxista no parla català, ens passem al castellà. Al restaurant on el portem a dinar, com que el cambrer no ens entén en català, ens passem al castellà. A l’hora de pagar el compte (paguem nosaltres, com sempre), la factura és en castellà però passem per caixa amb diligència. A la reunió, li diem: “Escolti, exigim que ens serveixin continguts en català perquè bla, bla, bla.” El senyor de Netflix (o la senyora d’HBO, o la combinació que vulgueu) ens mirarà amb cara de no entendre-hi res (tot i que li haurem parlat en tot moment en castellà perquè ens entengui) i trucarà a la central abans de pujar a l’avió de tornada dient problema resolt.

Com diu el refrany catòlic, no tots els pobres els fa Déu, que secularitzat significa que molts mals no venen de fora. L’exemple més clar és la campanya d’Òmnium. Després d’anys de letargia lingüística fins i amb tot campanyes bilingües com si el català no fos suficient per arribar a tots els catalans, ara es desperta i tots són presses. Naturalment, tot és a les nostres mans, mentre que quan ells han tingut l’oportunitat, amb el president al capdavant, de reivindicar el català com a llengua d’ús corrent en l’escenari amb més llums i taquígrafs de la història recent, han decidit prestar declaració en castellà no fos cas que els senyors jutges s’ofenguessin i els condemnessin a nou anys en comptes de condemnar-los a nou anys.