DEFENSAR EL CATALÀ

Fa uns dies que estem pre­o­cu­pats en gene­ral pel futur de l’idi­oma i en par­ti­cu­lar indig­nats arran de l’avant­pro­jecte de llei de l’audi­o­vi­sual espa­nyol que arra­cona el català a les pla­ta­for­mes. Per no par­lar de la volun­tat de l’exe­cu­tiu coman­dat pel PSOE d’intro­duir encara més la poteta del cas­tellà a l’escola o la nega­tiva del mateix govern més pro­gres­sista de la història a dema­nar l’ofi­ci­a­li­tat del català a Europa. En la defensa d’aquests drets davant les auto­ri­tats colo­ni­als espa­nyo­les tin­drem un des­gast nego­ci­a­dor per acon­se­guir una cosa que tenim garan­tida per llei. Ja se sap que el més sem­blant a un geno­cida lingüístic de dre­tes és un geno­cida lingüístic d’esquer­res. En el cas de la recu­lada del català com a llen­gua d’ús cor­rent a casa nos­tra, en canvi, la culpa no és pas només de Madrid.

Cas pràctic: ima­gi­nem que con­vi­dem a una reunió el senyor de, posem per cas, Net­flix, per expo­sar-li les nos­tres raons en relació amb la presència del català en el món de l’audi­o­vi­sual. Si no us agrada Net­flix, poseu-hi HBO. L’exem­ple fun­ci­ona igual. Tor­nem al senyor exe­cu­tiu. I si no us agrada un senyor, poseu-hi una senyora. L’exem­ple con­ti­nua fun­ci­o­nant. L’anem a bus­car en taxi. Com que el taxista no parla català, ens pas­sem al cas­tellà. Al res­tau­rant on el por­tem a dinar, com que el cam­brer no ens entén en català, ens pas­sem al cas­tellà. A l’hora de pagar el compte (paguem nosal­tres, com sem­pre), la fac­tura és en cas­tellà però pas­sem per caixa amb diligència. A la reunió, li diem: “Escolti, exi­gim que ens ser­vei­xin con­tin­guts en català perquè bla, bla, bla.” El senyor de Net­flix (o la senyora d’HBO, o la com­bi­nació que vul­gueu) ens mirarà amb cara de no enten­dre-hi res (tot i que li hau­rem par­lat en tot moment en cas­tellà perquè ens enten­gui) i tru­carà a la cen­tral abans de pujar a l’avió de tor­nada dient pro­blema resolt.

Com diu el refrany catòlic, no tots els pobres els fa Déu, que secu­la­rit­zat sig­ni­fica que molts mals no venen de fora. L’exem­ple més clar és la cam­pa­nya d’Òmnium. Després d’anys de letar­gia lingüística fins i amb tot cam­pa­nyes bilingües com si el català no fos sufi­ci­ent per arri­bar a tots els cata­lans, ara es des­perta i tots són pres­ses. Natu­ral­ment, tot és a les nos­tres mans, men­tre que quan ells han tin­gut l’opor­tu­ni­tat, amb el pre­si­dent al cap­da­vant, de rei­vin­di­car el català com a llen­gua d’ús cor­rent en l’esce­nari amb més llums i taquígrafs de la història recent, han deci­dit pres­tar decla­ració en cas­tellà no fos cas que els senyors jut­ges s’ofen­gues­sin i els con­dem­nes­sin a nou anys en comp­tes de con­dem­nar-los a nou anys.