OPERACIÓ BUMERANG

La tempesta desencadenada amb la detenció del president Puigdemont a l’aeroport de l’Alguer s’acabarà convertint en un autèntic punt d’inflexió que, com un bumerang, acabarà precipitant el final d’una batalla jurídica de quatre anys en la qual alguns s’han entestat per donar resposta al que no és res més que un problema polític de gran envergadura.

Al llarg d’aquests quatre anys hem vist tot tipus de maniobres que, a partir de destrossar l’ordenament i minar una incipient credibilitat internacional de la justícia espanyola, estan, fins i tot, posant en risc el sistema d’euroordres ideat per lluitar, en principi, contra la criminalitat organitzada i el terrorisme i no, com es pretén des del Tribunal Suprem, contra el líder del moviment independentista català.

No és necessari, arribats a aquest punt del que no hauria de deixar de ser una confrontació jurídica, fer un recorregut per les múltiples i diverses maniobres que s’han intentat, però sí que és convenient dimensionar aquesta última i les conseqüències que tindrà perquè així ningú es podrà sentir enganyat després.

En aquesta disputa, que ja sembla més una obsessió freudiana, s’han creuat tot tipus de línies vermelles –per part dels de sempre–, tot i que n’hi ha una que, des d’una perspectiva europea, només es pot traspassar una vegada: la de la veritat, que, en termes jurídics, s’anomena lleialtat processal.

Ja no hi ha cap dubte que quan el Regne d’Espanya es va oposar a la concessió de les mesures cautelars al Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) ho va fer amb l’únic propòsit d’aconseguir alguna victòria, per pírrica que fos. La culpa d’aquest engany és una qüestió interna per dilucidar entre l’advocacia de l’Estat i el Tribunal Suprem, però les conseqüències d’aquest acte les pagaran tots dos. M’explicaré.

No és que ho tinguessin fàcil, però a Europa la veritat ha d’anar al davant de tot. Si haguessin admès que les ordres europees de detenció estaven en vigor, aleshores mai s’haurien aixecat les mesures cautelars i la batalla de Sàsser no s’hauria gestat i, a més, haurien sorgit preguntes per a les quals ja tenim resposta, com ara: Des de quan estaven en vigor? També ho van estar durant el període en què no s’havia aixecat la immunitat?… Espanya volia guanyar i no va mesurar les conseqüències.

El problema que tenen ara és que han perdut la credibilitat davant, justament, del tribunal que haurà de resoldre la demanda contra la concessió del suplicatori amb què el Regne d’Espanya es juga tant; és davant del TGUE on estem defensant la immunitat del president, de Toni Comín i de Clara Ponsatí, i mentir a aquest tribunal no ha estat una bona idea.

Els que van idear l’operació bumerang no van pensar que una maniobra tan arriscada els podia sortir malament i, per tant, no van mesurar les conseqüències d’una derrota a les estrades de Sàsser; segurament no sabien ni on ni com es desenvoluparia l’esmentada batalla judicial.

Tampoc van pensar quina seria la nostra resposta ni com afectaria un procés que ells s’han pres com si d’una guerra d’independència es tractés… Potser sí que ho és.

De l’operació bumerang es poden extreure diverses conclusions, per exemple que teníem raó sobre la necessitat de tenir mesures cautelars mentre es resol el plet de fons, el de la immunitat –que també guanyarem–. Per tant, a l’hora de presentar el nou plantejament de les mesures cautelars, el TGUE tindrà molt en consideració el que el Regne d’Espanya al·legui sobre aquesta nova sol·licitud… O potser ni ho té en compte, perquè considera que ja ha perdut tota la credibilitat.

En tot cas, serà interessant veure com intenten justificar, després de l’operació bumerang, la suposada inexistència de risc de detenció quan aquestes noves mesures sorgeixen, justament, d’una detenció provocada i planificada des de Madrid.

Sigui com sigui, el que de debò és rellevant és el fons de la qüestió: el plet pendent de resoldre, que, a més i com he dit, es resoldrà davant del mateix tribunal al qual han enganyat amb el tema de les mesures cautelars.

Un dels eixos, no l’únic, de la defensa que estem fent en aquest procediment és que es tracta d’una persecució política, i situacions com les que s’han creat amb l’operació bumerang són el millor exemple que, efectivament, existeix una cosa que el Parlament Europeu, enganyat pels de sempre, no va valorar: el fumus persecutionis o el risc de persecució política.

No hi pot haver més mostres de fumus persecutionis que violentar el dret –serveixi com a exemple l’operació bumerang– o enganyar un tribunal per aconseguir perjudicar l’afectat; tots dos exemples, i no només aquests, són la mostra més sòlida d’aquesta persecució que hem anat denunciant i que ara, entre altres moltes coses, haurà de valorar l’enganyat TGUE.

El TGUE haurà de sospesar si en el plet principal, que alguns s’han pres com si es tractés d’una guerra d’independència, la raó la tenen els que menteixen i retorcen el dret o la tenim els que representem el màxim líder d’una minoria nacional embarcada en una pacífica lluita per la seva independència… La resposta està cada dia més a prop, i a Europa si alguna cosa no es premia és la mentira.

Al final, segurament Sàsser i l’Alguer quedaran per a la història catalana com dos llocs molt rellevants d’un procés que cada vegada s’acosta més al seu final i el resultat del qual es va començar a gestar a Brussel·les, es va definir a Schleswig-Holstein i s’acabarà resolent a partir de Luxemburg, que serà el punt d’inflexió perquè les parts en conflicte comencin a negociar, que no és el mateix que dialogar, i que és el que ja s’hauria d’haver fet el 2017.