El voraviu

Què importa que el president Puigdemont estigui fort, ferm i serè? Què importa que la defensa jurídica es mostrés molt tranquil·la? Què importa que dijous ens adormissin amb la piulada de Cuevillas que divendres a l’Alguer brillaria el sol? Què importa que quedi clar que el regne d’Espanya (que si els naps de l’advocacia de l’Estat, que si les nespres del TS) ha enganyat la UE? Què importa que ens agradi viure convençuts que els indults no duien incorporat un pacte per continuar encerclant la peça major? No s’aturaran si els donem per la menjadora perquè salvin els mobles del règim del 78 i d’un estat fallit políticament. Qui té el compromís electoral de portar Puigdemont? Dialoguem. Però plantem-nos mentre duri la repressió desbocada. L’espanyolisme està eufòric a les xarxes com en els millors moments de l’orgull patri. El PSOE i el PSC, evidentment, callen. I l’independentisme es posa les mans al cap i torna a reclamar unitàriament amnistia i autodeterminació, però ja hi havia qui avisava que trencar ponts no. L’intel·ligent és que fem ponts. Sí, senyora! No cal trencar ponts de diàleg. Cal no votar pressupostos i treure el suport parlamentari. Dialoguem, dialoguem, però no votem. Ja votarem quan hi hagi acords. O és que només dialoguen amb pressupostos i estabilitat parlamentària, aquesta gent del govern més progressista de la història? Ja n’hi ha prou, d’aquest color. Passa de taca d’oli, diria l’àvia Neus.

“El que ha de fer és comparèixer davant la justícia i sotmetre-s’hi.” Desvergonyiment, hipocresia, cinisme, sarcasme. De tot i força destil·laven les paraules del president Sánchez en conèixer la detenció a Itàlia del president Puigdemont, abans de saber-se com acabaria i que acabaria en qüestió d’hores. De tot i força destil·laven, però sobretot mentida. Mentida podrida. Això és el més inquietant. Que surti de la boqueta del líder del govern més progressista de la història i amb què el nostre govern està assegut en una taula de diàleg i estem obsessionats a establir i mantenir ponts de diàleg. Que deixin de mentir, hòstia! Que deixin de mentir en públic, si no res més. En saber la detenció del president Puigdemont a l’illa de Sardenya, Sánchez Castejón va tornar a la cantarella. Altre cop la cançoneta del pròfug i del fugat que tant serveix per anar alimentant la ira de l’espanyolisme. El 130è no ha deixat de comparèixer mai ni de sotmetre’s mai a la justícia. O és que ja no són europeus? Ja han fet un Brexit, els espanyols? No reconeix la justícia europea Sánchez Castejón? El capgròs surt amb aquestes i la boqueta de pinyó de la ministra Robles diu que una “qüestió personal” no hauria d’interferir en la negociació dels pressupostos de l’Estat. “Una qüestió personal”? Ha fet de jutgessa tota la vida a Barcelona aquesta dona o ve de Mart? Una “qüestió personal”, la detenció del president a Itàlia?

Es va rodar i estrenar l’any 1957. Jo no era ni nascut, però l’he vista un munt de vegades. La recordeu? El pont del riu Kwai. Set Oscars. Potser vau aprendre a xiular amb la marxa del coronel Bogey, de la banda sonora de la pel·lícula. Com aquells presoners aliats, estem obsessionats amb els ponts i els ponts i els ponts. Ponts de diàleg, diuen. A aquells presoners fer pont els estalviava una mica de repressió, els permetia sobreviure amb certa decència i els mantenia viu un orgull potser prou malentès. Però el que era realment el pont era un servei descomunal als interessos estratègics de l’exèrcit japonès. Hem de bastir ponts facin ells el que facin. Ara, resulta que la detenció de Puigdemont és una operació del deep state per fer trontollar la taula i els ponts i no hem de consentir-ho. Hem de protegir la taula de diàleg i els ponts abans que res, diuen. Encara que, com al riu Kwai, l’estructura que aixequem només hagi de servir per facilitar l’arribada de més i més efectius que venen a anorrear les nostres reivindicacions. Camions i camions de piolins passaran pel pont quan l’hàgim acabat. Aixequem ponts, doncs! Amb alegria, pas marcial i xiulant com els presoners aliats a les ordres del coronel Nicholson (Alec Guinness). Hem de saber, però, que fugirà (si no ha fugit ja) un major Shears (William Holden) del camp de concentració i tornarà per volar el pont i impedir que arribin subministraments als opressors.

Agafa cos (o fan que n’agafi) la teoria que hi ha un deep state espanyol que busca les pessigolles encara que hagin perdut pans en les fornades de Bèlgica, Alemanya, Escòcia, Suïssa i ara sembla que Itàlia. La detenció del president a Sardenya és cosa, diuen, d’aquest estat profund. Hi convergeix tothom en l’explicació. Avui el vicepresident Iglesias, ara contertulià de Basté a RAC1 del Grup Godó, deia que són jutges i policies d’alt nivell que volen fora el diàleg i que volen fora Sánchez. No és el primer. Ni serà l’últim. Hi ha un reguitzell d’escrivents, tertulians, politòlegs i portaveus oficials posant benzina al foc de la teoria. Al final fotrien gràcia, si no fos que al poble ens coneixem tots, com diria l’àvia Neus. Es deté Puigdemont per torpedinar el diàleg i deixar Sánchez sense suports. Vinga home! Us penseu que ens mamem el dit? Que no ho saben, aquests jutges policies tan dolents/dolentots que li facin el que li facin a Puigdemont, Sánchez tindrà els mateixos suports parlamentaris i els mateixos dialogants a la taula de diàleg? El deep i el que no és deep a l’Estat espanyol volen el 130è president detingut, emmanillat, empresonat, jutjat i condemnat. Somien en aquesta seqüència. Vendrien, si no ho han fet ja, l’ànima al diable. No va ser el deep state qui ho va prometre. Va ser Pedro Sánchez. I ja sabia què prometia, ja. Ara voleu que em cregui que pobret ell que ho passa tan malament amb la detenció?

Després de setmanes i setmanes de teatralització, ahir van aprovar una pujada de 15 euros al mes del salari mínim en una sessió ordinària del Consell de Ministres del govern més progressista de la història. Un 1,6% d’augment que els intrèpids i agosarats herois del PSOE i UP han arrencat a uns representants empresarials que volien fer zero, que van abandonar les negociacions i que ara prediquen la fi del món per a moltes empreses a causa d’aquest augment del salari mínim. Quanta ximpleria! Un 1,6% d’augment quan s’acabava l’agost amb un IPC del 3,3%. Si es tanca així, voldrà dir que només hauràs recuperat 15 dels 31 euros mensuals que perds de poder adquisitiu. És a dir, tens 16 euros de menys cada mes i hauràs de donar les gràcies per no tenir-ne 31, de menys. I hauràs de viure amb el sentiment de culpa per l’estol d’empreses que hauran hagut de posar la barralleva perquè has gosat acceptar aquests 15 euros que el sistema no es podia permetre. I ens estranya que hi hagi individus que es declarin antisistema? I ens estranya que hi hagi organitzacions que es declarin antisistema? Mentrestant, també ahir, nou rècord del preu de la llum. Però tranquils! Com més pugi el preu, més baixarà la factura. I ara, l’impost de societats. Un mínim del 15% per a les multinacionals que s’escapaven. Jo, vostè i totes les pimes continuarem al 25%. Autèntiques fures, aquests nois del govern!

Jo m’hi apunto. No crec que avui hi voti a favor cap partit independentista majoritari, però jo veig bé l’estratègia de la CUP de fixar un referèndum abans del final de la legislatura. L’encert, l’oportunisme i la mala bava de la proposta de la CUP rau en el fet que trenca la inconcreció, el llim, la retòrica i el sermó en què vivim per posar feina concreta a l’independentisme i per remobilitzar bases i activistes. No gaire res més, segurament, però això ho fa. Fotria castanya a l’ensopiment general, a la desmobilització i al desencant que ara per ara és el que ha rajat de la taula de diàleg i els ponts sobre el riu Kwai. De fet, la CUP ho duia en el programa electoral i no és estrany que busqui concretar-ho en l’horitzó, per més que no fos en el pacte d’investidura, que al cap i a la fi feia una parada i fonda al cap de dos anys. Tampoc cal agafar-la, com diria l’àvia Neus, amb el paper de fumar de la legitimitat de l’1-O. N’hi han fet tantes, a l’1-O, que n’aguantarà una altra si és pensada a fi de bé! Encara més: de la mateixa manera que dic que hem de tornar a les grans mobilitzacions de l’11-S i fer cada any una performance millor que la de l’any anterior, també penso que mentre no siguem capaços de pactar-lo amb l’Estat, cada 1-O hem de fer un referèndum unilateral. I tant que sí! I no votar pressupostos ni donar estabilitat parlamentària. Però dialogar, sí. Enfitem-los, de diàleg, com ens en tenen enfitats. Tot el diàleg del món. I referèndum cada 1-O!

Les posicions oficials dels partits independentistes majoritaris a la proposta de la CUP de posar data a un referèndum en un màxim de tres anys (abans del 2025) eren d’esperar. Els uns diuen que no és hora de posar dates, i que posar dates fins i tot endarreriria la independència (com es mesura l’endarreriment d’un sospir que no té data?). Els altres pensen que no es pot malmetre l’1-O i que si s’ha de fer un altre referèndum, ha de ser acordat amb l’Estat i amb reconeixement internacional. Doncs res, dialoguem. Per dialogar que no quedi. I bastim ponts de diàleg. Que tampoc quedi per ponts sobre el riu Kwai. Però jo continuo en els meus setze (sis de moment) perquè no diguin que no es dona alternativa a la taula. 1. No votem més pressupostos. 2. No donem més estabilitat parlamentària. 3. Una mobilització com mai s’ha vist cada 11-S. 4. Un referèndum cada 1-O. 5. Una taula de diàleg entre governs. 6. Bastim tots els ponts sobre el riu Kwai que la taula de diàleg acordi. Dit això i deixat clar que amb el referèndum estic més amb la CUP que amb els majoritaris, trobo que el diputat Francesc de Dalmases es passa de rosca en piular que és cosa d’“inútils i estúpids” i de “vergonya”. Ho desprestigien molt (com es va fer amb la negativa a retirar la pancarta del president Torra) per posar en relleu que algú s’hi juga la inhabilitació. Aquest és el drama real. Estan lligats al càrrec amb un llibant de pou.