UN ‘REENCUENTRO’ IMPOSSIBLE

L’afer del MHP Carles Puigdemont a l’Alguer, qüestions judicials a part, ha tornat a posar en evidència la naturalesa del conflicte entre Catalunya i Espanya. I molt particularment, una de les especificitats més rellevants i que expliquen, en les circumstàncies actuals, la seva quasi impossible resolució. Parlo d’allò que mostra el tractament informatiu aquí i allà tant del president com de la resolució judicial que l’ha tornat a deixar en llibertat.

Així, si atenem a la narrativa periodística a Espanya i a Catalunya sobre la detenció i posterior decisió judicial, queda en evidència que en un lloc i a l’altre es viuen dues realitats desconnectades. No és que es tinguin dues opinions confrontades d’un mateix esdeveniment, sinó que en la mirada d’uns i altres hi ha dues realitats dissociades. Per dir-ho en termes més acadèmics, hi ha dos frames, dos marcs de lectura dels fets que els converteix en dos mons alternatius encara que els protagonistes, els espais i fins i tot les imatges siguin les mateixes. El cas donaria per a una d’aquestes pel·lícules de ficció en què es viuen realitats divergents i alhora paral·leles.

M’interessa molt assenyalar que no estem parlant de dues opinions oposades sobre els mateixos fets. Al capdavall, la discrepància és pròpia de les societats obertes, plurals i diverses, i això porta a dissensions parcials, però no totals. Hi poden haver, posem per cas, opinions polaritzades respecte del model econòmic desitjable, i tanmateix compartir la pertinença nacional. O hom es pot identificar amb equips de futbol rivals, però aquesta rivalitat només es pot materialitzar participant en una mateixa competició i acceptant unes mateixes regles de joc. A Catalunya, en el cas de l’aspiració independentista, podem discutir quin grau de polarització política és suportable sense que es creïn dificultats de convivència. En canvi, no hi ha una polarització significativa arran del dret d’autodeterminació en què el consens arriba a incloure més de tres quartes parts de la població.

En canvi, pel que fa al conflicte entre Espanya i Catalunya no hi ha polarització sinó escissió. No hi ha divisió d’opinions sinó lectures divergents dels mateixos fets. Observats amb un marc mental o amb l’altre, hom veu coses que no tenen cap connexió entre si. Ho hem vist aquests dies: allà on es veu un polític que s’ha lliurat a la justícia (europea), a l’altra banda s’hi veu un fugat perseguit per la justícia (espanyola). On uns veuen un líder coratjós, els altres veuen un delinqüent covard. I això no ho consideren opinions, sinó realitats fàctiques. En definitiva: la disputa política no té una base factual comuna.

Entre Espanya i Catalunya, doncs, la partida es juga en camps diferents i amb regles de joc incompatibles. La segregació en la representació de la realitat comporta dissociació en la percepció dels fets, en la seva significació moral, i es tradueix en una ruptura emocional profunda. Una escissió que és construïda, mantinguda i exacerbada per unes lògiques informatives pràcticament unànimes dins del sistema comunicatiu espanyol perquè allà, amb el suport de l’Estat, la unitat nacional queda per damunt de tot.

A Catalunya, en canvi, no hi ha unanimitat en la lògica informativa, cosa que contribueix a la polarització interna però no fins al punt de dividir la societat catalana. En tot cas, hi pot haver una part de la ciutadania –potser aquest 6,5% que es consideren “espanyols que viuen a Espanya” (CEO, Enquesta sobre context polític, de maig de 2021)–, que pot estar exclusivament vinculada al marc comunicatiu espanyol a través dels seus canals televisius, però que vivint aquí i havent-hi de fer la vida de cada dia, els ha de ser impossible ser totalment impermeables a la realitat catalana.

En definitiva, aquí hi ha polarització davant d’una realitat comuna, però escissió entre les dues realitats, d’aquí i d’allà. Una disjuntiva de resolució impossible –un “reencuentro” quimèric– si no canvia l’estructura política que fabrica l’autopercepció nacional de cadascuna de les dues parts.