UN ‘REENCUENTRO’ IMPOSSIBLE

L’afer del MHP Car­les Puig­de­mont a l’Alguer, qüesti­ons judi­ci­als a part, ha tor­nat a posar en evidència la natu­ra­lesa del con­flicte entre Cata­lu­nya i Espa­nya. I molt par­ti­cu­lar­ment, una de les espe­ci­fi­ci­tats més relle­vants i que expli­quen, en les cir­cumstàncies actu­als, la seva quasi impos­si­ble reso­lució. Parlo d’allò que mos­tra el trac­ta­ment infor­ma­tiu aquí i allà tant del pre­si­dent com de la reso­lució judi­cial que l’ha tor­nat a dei­xar en lli­ber­tat.

Així, si ate­nem a la nar­ra­tiva periodística a Espa­nya i a Cata­lu­nya sobre la detenció i poste­rior decisió judi­cial, queda en evidència que en un lloc i a l’altre es viuen dues rea­li­tats des­con­nec­ta­des. No és que es tin­guin dues opi­ni­ons con­fron­ta­des d’un mateix esde­ve­ni­ment, sinó que en la mirada d’uns i altres hi ha dues rea­li­tats dis­so­ci­a­des. Per dir-ho en ter­mes més acadèmics, hi ha dos fra­mes, dos marcs de lec­tura dels fets que els con­ver­teix en dos mons alter­na­tius encara que els pro­ta­go­nis­tes, els espais i fins i tot les imat­ges siguin les matei­xes. El cas dona­ria per a una d’aques­tes pel·lícules de ficció en què es viuen rea­li­tats diver­gents i alhora paral·leles.

M’interessa molt asse­nya­lar que no estem par­lant de dues opi­ni­ons opo­sa­des sobre els matei­xos fets. Al cap­da­vall, la dis­crepància és pròpia de les soci­e­tats ober­tes, plu­rals i diver­ses, i això porta a dis­sen­si­ons par­ci­als, però no totals. Hi poden haver, posem per cas, opi­ni­ons pola­rit­za­des res­pecte del model econòmic desit­ja­ble, i tan­ma­teix com­par­tir la per­ti­nença naci­o­nal. O hom es pot iden­ti­fi­car amb equips de fut­bol rivals, però aquesta riva­li­tat només es pot mate­ri­a­lit­zar par­ti­ci­pant en una mateixa com­pe­tició i accep­tant unes matei­xes regles de joc. A Cata­lu­nya, en el cas de l’aspi­ració inde­pen­den­tista, podem dis­cu­tir quin grau de pola­rit­zació política és supor­ta­ble sense que es creïn difi­cul­tats de con­vivència. En canvi, no hi ha una pola­rit­zació sig­ni­fi­ca­tiva arran del dret d’auto­de­ter­mi­nació en què el con­sens arriba a incloure més de tres quar­tes parts de la població.

En canvi, pel que fa al con­flicte entre Espa­nya i Cata­lu­nya no hi ha pola­rit­zació sinó escissió. No hi ha divisió d’opi­ni­ons sinó lec­tu­res diver­gents dels matei­xos fets. Obser­vats amb un marc men­tal o amb l’altre, hom veu coses que no tenen cap con­nexió entre si. Ho hem vist aquests dies: allà on es veu un polític que s’ha lliu­rat a la justícia (euro­pea), a l’altra banda s’hi veu un fugat per­se­guit per la justícia (espa­nyola). On uns veuen un líder coratjós, els altres veuen un delinqüent covard. I això no ho con­si­de­ren opi­ni­ons, sinó rea­li­tats fàcti­ques. En defi­ni­tiva: la dis­puta política no té una base fac­tual comuna.

Entre Espa­nya i Cata­lu­nya, doncs, la par­tida es juga en camps dife­rents i amb regles de joc incom­pa­ti­bles. La segre­gació en la repre­sen­tació de la rea­li­tat com­porta dis­so­ci­ació en la per­cepció dels fets, en la seva sig­ni­fi­cació moral, i es tra­du­eix en una rup­tura emo­ci­o­nal pro­funda. Una escissió que és cons­truïda, man­tin­guda i exa­cer­bada per unes lògiques infor­ma­ti­ves pràcti­ca­ment unànimes dins del sis­tema comu­ni­ca­tiu espa­nyol perquè allà, amb el suport de l’Estat, la uni­tat naci­o­nal queda per damunt de tot.

A Cata­lu­nya, en canvi, no hi ha una­ni­mi­tat en la lògica infor­ma­tiva, cosa que con­tri­bu­eix a la pola­rit­zació interna però no fins al punt de divi­dir la soci­e­tat cata­lana. En tot cas, hi pot haver una part de la ciu­ta­da­nia –pot­ser aquest 6,5% que es con­si­de­ren “espa­nyols que viuen a Espa­nya” (CEO, Enquesta sobre con­text polític, de maig de 2021)–, que pot estar exclu­si­va­ment vin­cu­lada al marc comu­ni­ca­tiu espa­nyol a través dels seus canals tele­vi­sius, però que vivint aquí i havent-hi de fer la vida de cada dia, els ha de ser impos­si­ble ser total­ment imper­me­a­bles a la rea­li­tat cata­lana.

En defi­ni­tiva, aquí hi ha pola­rit­zació davant d’una rea­li­tat comuna, però escissió entre les dues rea­li­tats, d’aquí i d’allà. Una dis­jun­tiva de reso­lució impos­si­ble –un “reen­cu­en­tro” quimèric– si no can­via l’estruc­tura política que fabrica l’auto­per­cepció naci­o­nal de cadas­cuna de les dues parts.