El voraviu

El govern de Catalunya és hereu del referèndum de l’1-O i no renunciarà a res, segons va proclamar ahir el mateix govern en un acte institucional als jardins de la Maternitat de Barcelona i en boca del mateix president Aragonès amb motiu del quart aniversari de la votació. Boqueta de pinyonet, diria l’àvia Neus. No renunciar a res és una posició molt encomiable però es planteja, sobretot, com una manera sostenible de viure content i enganyat i de fer viure contents i enganyats. La renúncia, per contra, és lletja i molt poc recomanable per als currículums que han de lluir i que han de ser sotmesos a consideració de la ciutadania. Lògic, vist així, que no renunciïn a res. O que ho diguin, vaja. I més concretament que no renunciïn a l’amnistia ni al referèndum d’autodeterminació, que és al que es referia de manera directa el president Aragonès en nom dels dos partits de la coalició. No hi renuncien, però com si sí. El que no fan (només faltaria!) és explicitar que hi renuncien, com ho han explicitat el PSC i el PSOE, que en altres temps també ho reclamaven. No hi renuncien però ho aparquen, tanquen el garatge amb pany i clau, llancen la clau al riu i el 2025 veurem si la trobem a mar. No hi renuncio, però com si sí. I que no sigui dit! Amb la proposició aprovada dijous que l’1-O només el substituirà un referèndum acordat, no hi renuncio però això és visca la Pepa! I ni la CUP hi va votar en contra. Amb qui acordem? L’Esperit Sant?

La tardor hivern tindrà ambient en el món de la comunicació, encara que no siguem trempats com els madrilenys que engeguen diaris nous. Aquí, com a vermut, la Corporació necessita 50 milions més del pressupost públic. No fa amb els 250 del contracte programa i els 8 o 10 que regalimen d’altres parets. Ja veurem si contra el vici de demanar, algú es pot permetre la virtut de no donar, que proclamava l’àvia Neus, o si estan condemnats a afluixar la mosca. Que no sigui que hagin d’escampar! Els mitjans privats agafen una pinta que esparvera. Dels vuit diaris amb edició impresa dels quals sabem resultats del 2020, només El Punt Avui guanya diners. Els altres set sumen pèrdues per sobre dels 20 milions. Ens hem de remuntar al 2008 per veure’n perdre tants! Ja hi ha víctimes, és clar. Display Connectors SL, editora del digital Público, ha tancat El Quinze, setmanari gratuït nascut el 2019, que ha arribat al número 90. N’imprimia 40.000 que es distribuïen a biblioteques de Barcelona i l’àrea metropolitana. L’únic anunciant era la Generalitat, que en els darrers tres anys ha invertit a Display quasi 2 milions (1.970.346 euros), inversió que algun any ha representat més del 25% de la facturació de Display i que no li ha impedit perdre 1.400.365 euros en tres anys. Era un mort en vida. En vida de Miquel Martí Gamisans com a secretari de Comunicació, que ha tingut a bé regar-lo així.

La destitució de Koeman no arregla res que no es pugui arreglar amb ell, i cremaria un altre entrenador, sigui Xavi, Klopp, Ten Hag, Pirlo, Capellas o el mateix Laporta, que amb títol seria la millor opció en les actuals circumstàncies. Potser cal la tàctica Piterman, l’ucraïnès megalòman que va irrompre en el futbol espanyol fa vint anys, que tenia d’advocat Javier Tebas i que en el seu deliri de grandesa i omnipotència seia a la banqueta i feia d’entrenador. S’hi asseia com a fotògraf, encarregat de material o com el que fos si hi trobava un forat legal. El títol d’entrenador el posava Chuchi Cos tant a Palamós, com a Santander, com a l’Alavés. Una bestiesa a primera vista, però no ho és. Els Cos que trobaria són legió, i triaria i remenaria a cap preu. No dic megalòman al president en suggerir l’estil Piterman. Lliga amb el pancarta a pancarta de la nova etapa Laporta. Governa de sorpresa en sorpresa perquè la magnitud del desastre desborda qualsevol planificació. Aquell primer pla de Laporta amb el “Ganas de volver a veros” a 75 metres del gol sud del Bernabéu sobre una lona de 50 metres d’altura per 20 d’amplada ha marcat estil. No hi ha res més. Només sorpreses. Marxa Giró. No hi ha avals. Avala Roures de matinada. Adeu de Messi. Griezmann torna a l’Atlético. Comunicat de Koeman. La Champions més penosa. Ratificació de l’heroi de Wembley 92. Ara ve auditoria i jutjats i després, Laporta Piterman. O ja m’explicareu.

Sense embuts. Els líders dels dos partits espanyols majoritaris tenen un objectiu comú, proclamat en públic sense cap mena de vergonya i amb la clara pretensió d’obtenir-ne rèdits electorals. Saben que sumen si gallegen de detenir Puigdemont i portar-lo a Espanya, davant del Tribunal Suprem, que el jutjarà i el condemnarà com ja ha fet amb els altres membres del seu govern. Per sedició i ves a saber si per rebel·lió. Visca la fi de la separació de poders! Visca la persecució política! Després de l’espectacle de la plaça de bous de València d’aquest diumenge, ha quedat consagrada a Espanya La cacera de Puigdemont. No és La escopeta nacional, de Berlanga, no. No fa cap gràcia i porta grans dosis de mala llet contra més de dos milions de catalans. Un individu que creu i proclama que després de la romanització el millor que li ha passat a la humanitat és la hispanitat, és una bomba de rellotgeria amb potes. Viatjaran fins a l’últim país d’Europa? Quin és l’últim país d’Europa? “Per exigir respecte a la nostra justícia”? Que no és la justícia espanyola la que ha d’acatar la justícia europea? I quan l’últim país d’Europa hagi dit el mateix que Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Itàlia, França, Lituània, Àustria i Escòcia, què faràs, llumenera? Perquè Europa diu que no hi ha sedició ni violència, té molts dubtes sobre la malversació i que no grateu més enllà de la desobediència. Però ahir Llarena hi tornava. Que portin també Comín i Ponsatí!

Que bo que sigui el diari ABC i encara millor que begui d’una font tan solvent com l’excap del Cesid Emilio Alonso Manglano perquè ens expliqui què cobrava, d’on cobrava i com cobrava retribucions extraordinàries l’ara emèrit quan era el gran rei de la Transició en l’esplendor del règim del 78, que transitava de la bodeguiya de Felipe a l’Aznar que parlava català en la intimitat. Ja que es tractava d’un sobresou i no pas de la nòmina, el què (5 milionets de pessetes al mes) ja tenia tela marinera, siguem honestos. Parlem del que ara serien 360.000 euros a l’any, però en fa vint-i-cinc, d’això. Recordeu quina nòmina i quin sobresou teníeu fa vint-i-cinc anys? Si el què tenia tela, el d’on és glòria pura. Els cobrava dels fons reservats del Ministeri de l’Interior, en el qual en aquell moment hi havia de titular Margarita Robles. El rei dels espanyols i els GAL estaven amorrats al mateix piló. No us resulta excitant? La jutgessa en excedència, que sabia que “no havien de deixar cap rastre”, havia trobat com fer-li arribar per un sistema que, de senzill, resultava la pera: en metàl·lic. A Joan Carles això no li acabava de fer el pes i el 1994 La Zarzuela es va queixar. Preferia que els 5 milions de pessetes que rebia cada mes fossin en talons del Banc d’Espanya. Tal com ho llegiu. No invento res. Afusello i tradueixo la portada del diari monàrquic ABC. Ho heu llegit bé. No són comissions com amb les armes. És fix directe dels fons reservats.

No sé, ni m’importa, en què devia estar pensant el Mag Lari quan va posar un calamar amb potes a parlar en castellà perquè fes més por i li va fer explicar amb tota la senzillesa del món a ell mateix. “Soy el calamar gigante, vengo a comerme la princesa. Parlo en castellà perquè així semblo més dolent.” Segons la plataforma Hablamos Español, els fets constitueixen un delicte d’odi i són “d’especial gravetat” perquè van dirigits al públic infantil. De fet, l’associació diu que es tracta “d’un acte clar d’adoctrinament hispanòfob”. Segurament no hauria passat res si això ho hagués fet en un dels molts escenaris que recorre cada any i des d’on incita a l’odi contra els de Tarragona si és a Reus, contra els de Sabadell si és a Terrassa, contra els de Figueres si és a Girona, contra els de Bescanó si és a Sant Gregori, contra els de Torroella si és a l’Estartit o contra els de Salou si és a Vila-seca. Però ho va fer a TV3, i l’espanyolisme hi té la proa posada perquè sap que això dona rendiments entre el seu públic. Que l’humor també hagi de passar pel sedàs de la correcció política espanta. Tu no, Mag Lari, tu no. Tu tira milles. Per cert, a l’àvia Neus l’haurien d’haver perseguit per delicte d’odi tota la vida. No suportava els borratxos i quan veia que algú li fotia al vi més del compte, li saltava un automatisme. “No beguis més”, deia, “xerraràs castellà”. I no sé a vosaltres, però a mi em passa, quan vaig borratxo, parlo castellà.

Oficial, oficial, el que es diu oficial, no hi ha res. Però ja veureu com serà això. De moment ho han filtrat, a veure com es reaccionava. Ahir, totes les xarxes, tots els mitjans i tota l’opinió publicada, radiada i televisada ja ho donava per fet. “La fiscalia ho afina”, deia el títol d’obertura d’El Punt Avui, que no em puc estar de dir públicament (en aquest cas no necessito l’àvia Neus) que vaig trobar una genialitat de la nostra redacció. El cas és que algú ha escallimpat per sobre d’alguna taula de la Fiscalia General de l’Estat alguns paperots que deixen clar que un dia d’aquests comunicaran que tot el que han trobat del rei emèrit són papers mullats sense cap valor jurídic i que pensen arxivar la investigació perquè els coincideix la inviolabilitat de l’ocellot, en alguns casos, amb la prescripció pel temps passat, en d’altres, i amb la falta de proves dels que són de després de la inviolabilitat i que encara no han prescrit. Casualitats de la vida, senyors! N’hi ha que neixen amb estrella i n’hi ha que neixen estrellats, deia l’àvia Neus. Cap tracte de favor, eh, això no! És el que més clar ha de quedar! Això ja ho va dir el president Pedro Sánchez el 21 de setembre, un dia que voltava per Nova York i que havia transcendit que l’emèrit sabia que l’investigaven d’abans que fes les regularitzacions a Hisenda. “No hi ha cap tracte de privilegi ni de favor a cap ciutadà, sigui qui sigui i es digui com es digui.” Fins aquí desafina mentre la fiscalia afina.