‘SOYLENT GREEN’ I ‘EL JOC DEL CALAMAR’

Segur que no us ha pas­sat per alt el glo­bus sonda que fa unes set­ma­nes va llançar el minis­tre d’Inclusió, Segu­re­tat Social i Migra­ci­ons, José Luis Escrivà, quan va asse­nya­lar que “cal un canvi cul­tu­ral” per men­ta­lit­zar-nos que la jubi­lació és una pas­ta­naga que penja d’un bastó cada cop més llarg i que ja ens podem arre­man­gar per con­ti­nuar tre­ba­llant fins als 75 anys. La recepta del senyor minis­tre deriva dels pro­ble­mes irre­so­lu­bles de tre­so­re­ria que causa als estats el fet que els ciu­ta­dans tin­guem aquesta insos­te­ni­ble mania de viure tant.

Pen­sant en el pro­blema m’ha vin­gut al cap una pel·lícula diri­gida per Ric­hard Fleisc­her l’any 1973 que es diu Soy­lent green. Explica la història d’un poli­cia del futur en una Nova York super­po­blada on les auto­ri­tats inten­ten man­te­nir l’ordre gràcies, d’una banda, a un pro­grama de suïcidi assis­tit per a la gent gran i, paral·lela­ment, ali­men­tant la població sense recur­sos amb unes gale­tes nutri­ti­ves gratuïtes la marca de les quals dona nom a la cinta. Tot des­fent el cab­dell d’un crim mis­teriós, l’agent des­co­breix que les gale­te­tes estan ela­bo­ra­des, secre­ta­ment, amb les des­pu­lles dels que s’han aco­llit al pro­grama d’eutanàsia activa. Un exem­ple maca­bre d’eco­no­mia cir­cu­lar. Bo i que us hagi expli­cat com acaba, el film manté el ganxo de la inter­pre­tació de Charl­ton Hes­ton fent de poli­cia i, espe­ci­al­ment, d’un cre­pus­cu­lar Edward G. Robin­son en l’últim paper de la seva car­rera. Ja us podeu ima­gi­nar com mor i en què acaba con­ver­tit.

Tot ple­gat, doncs, una vella pel·lícula fruit de temps de des­es­pe­ració com els de la crisi dels anys setanta, que té, ara que hi penso, con­nexió directa amb l’actu­a­li­tat. Pro­jec­tant les pors enda­vant, el film se situa en el futur, allò que avui se’n diu distòpia i que abans, amb més modèstia ter­mi­nològica en dèiem ciència-ficció. L’ave­nir esco­llit el 1973 va ser, atenció, el 2022. Estem a punt d’arri­bar-hi. Podem con­ti­nuar men­jant gale­tes sense mala consciència. Sem­bla que a curt ter­mini no ens enfor­na­ran pas. Ens neces­si­ten com a mà d’obra per sos­te­nir el sis­tema. Men­tres­tant, els apo­calíptics actu­als podeu posar-vos la por al cos amb El juego del cala­mar, la sèrie que fa furor a can Net­flix. Per­so­nal­ment, abans d’anar a raure en un mal­son maca­bre amb molta sang i poca ori­gi­na­li­tat, m’esti­ma­ria més aca­bar els meus dies, un cop cotit­zats els anys con­vin­guts, còmoda­ment arren­gle­rat entre teu­les, cro­cants i neu­lets de xoco­lata en una d’aque­lles capses de llauna tan boni­ques que fan a Santa Coloma de Far­ners o a Cam­pro­don. Ep, si no és dema­nar massa.