EL DIT POLONÈS

Mentre tots miren el dit polonès, n’hi ha pocs que mirin la lluna espanyola, però el principi de primacia és un tema que a les societats i sistemes més retrògrads i autoritaris els està costant molt d’encaixar; no obstant això, sense una exigència clara de respecte, el projecte de la Unió Europea no funcionarà i, per això, estem veient que incomplir les resolucions i saltar-se el dret de la Unió està generant respostes dures des de diversos àmbits de les institucions europees.

Si analitzem el tema des d’una perspectiva senzilla, simple i gairebé col·loquial, veurem que la idea central és configurar una Unió Europea com un sistema federal –fins i tot confederal es podria dir– i, per aquest motiu, resulta necessari regir-se per una sèrie de principis que tots els membres han de respectar, especialment quan arriba l’hora d’aplicar les normes i les decisions que s’adopten al si de la federació o confederació (la Unió Europea i les seves institucions).

No es tracta que existeixi una relació de jerarquia general entre el dret de la Unió i els diferents drets nacionals, sinó que, sobre la base d’una assignació de competències, quan alguna cosa està assignada a la Unió serà d’aplicació preferent el dret de la Unió per sobre de qualsevol altre. És en aquest àmbit que molts s’estan equivocant per diverses raons.

Segurament, la base de l’error en què s’han embarcat alguns es troba en una cosa tan senzilla de comprendre com complexa d’assimilar: el dret de la Unió és tan propi com el que emana dels parlaments nacionals només que, en alguns temes, és d’aplicació preferent i, a més, s’ha d’interpretar de manera uniforme a tots els estats membres.

La uniformitat de la interpretació del dret de la Unió l’aporta el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i ho fa, entre d’altres però principalment, a través de les diverses qüestions prejudicials que li remeten els tribunals dels estats membres. És mitjançant les sentències del TJUE que es va establint la manera correcta d’interpretar normes que algunes vegades no són del tot clares o que, com passa amb Polònia i Espanya, impliquen un desenvolupament democràtic per al qual, segurament, no estan preparats.

És a dir, una de les funcions del TJUE és la interpretació de les normes de la Unió perquè tots els estats les apliquin de forma similar –si no idèntica– i, d’aquesta manera, generar un espai de llibertat i seguretat en què la lliure circulació estigui garantida; incomplir aquests criteris interpretatius comporta, necessàriament, un deteriorament del procés de confluència entre estats membres i una pèrdua de viabilitat del projecte europeu.

Justament és en aquest últim punt on radica l’essència de la reacció que s’està veient respecte a la recent sentència del Tribunal Constitucional polonès, que estableix que les seves normes constitucionals estan per sobre de les normes europees.

No necessitem recórrer a traductors ni enfocar cap a Polònia per veure com s’intenta, de manera sistemàtica, retrotreure’ns a un marc jurídic previ a la incorporació plena a la Unió i en què la primacia del dret intern segueix sent la forma com s’entén la realitat.

El dret de la Unió és un marc comú, d’essència democràtica, en el qual tots ens podem sentir més segurs; però això implica, entre altres coses, una pèrdua de sobirania que els de sempre, aquells que veuen la realitat en blanc i negre, no estan disposats a acceptar. Especialment es resisteixen a admetre que hi ha àmbits en què el dret de la Unió i les interpretacions que donen des del TJUE marquen un camí que, si es recorre, no encaixarà bé amb projectes polítics retrògrads, antidemocràtics i repressius incompatibles amb una Unió Europea on, entre altres coses, estan reconeguts i han d’estar garantits els drets de les minories nacionals.

Dies abans del tema de Polònia, el Tribunal Constitucional espanyol va emetre un comunicat, no pas una sentència, indicant que, per unanimitat, havien acordat desestimar una demanda d’empara interposada en nom dels exiliats catalans i en contra de l’emissió de les seves respectives euroordres. Aquest comunicat va ser interpretat en clau interna i de final de futbol, però la cosa és molt més peluda si tenim present que aquest recurs es fonamentava, principalment o exclusivament, en dret de la Unió i que el portàvem a col·lació basant-nos en la més recent jurisprudència del TJUE.

Veurem amb què ens sorprèn el TC un cop acabin de redactar una sentència que té, com a complicació afegida, la situació creada pel Constitucional polonès, però, sens dubte, sembla evident que resoldre com ha anunciat el TC no sembla que sigui gaire compatible amb el dret de la Unió ni amb el principi de primacia.

Des del primer dia, ara ja fa quatre anys, hem planificat la defensa dels exiliats basant-nos exclusivament en una resposta europea, en unes normes europees i en el principi de primacia del dret de la Unió; fins ara, en un escenari incomprensible jurídicament parlant, ho hem perdut tot a les instàncies jurisdiccionals espanyoles i ho hem guanyat tot a les europees… Alguna cosa hauria d’indicar un resultat tan escandalós i una asimetria tan aclaparadora en la manera com es veuen i s’interpreten les coses més avall o més amunt dels Pirineus.

Europa, que com als vells motors dièsel li costa arrancar, ens mira, i la divergència entre els resultats interns i els externs –així com la concatenació de resolucions incompatibles amb el dret de la Unió que s’han anat dictant–, més aviat que tard demostrarà que per veure un incompliment sistemàtic del dret de la Unió i un atemptat directe al projecte europeu no és necessari anar fins a Polònia, sinó que n’hi ha prou amb fer un volt per Espanya.

Els mecanismes coercitius que té la Unió Europea per impedir que els estats membres incompleixin les normes o atemptin contra el projecte europeu són diversos, però gairebé tots impliquen una important càrrega econòmica… Veurem si Espanya, per tal de garantir la seva indissoluble unitat, està disposada a endinsar-se en un procediment sancionador com el que se li acosta a Polònia.