Tribuna republicana
EL PODER DE LA MUNTANYA
El volcà de La Palma ens reafirma que les lleis de la natura no es poden ignorar i que quan aquesta es pronuncia, la muntanya pot escampar un mar de lava que arrasa amb tot allò que troba. El foc fet pedra continua cridant com una alerta sobre el moment del nostre planeta i la fragilitat humana. Pensem en els milers d’habitants d’aquella petita illa com gent que haurà de reubicar-se i començar de zero, encerclats en un lloc on probablement, pel que diuen els experts, mai s’hi haurien hagut de construir habitatges en la dimensió i la ubicació que es van fer.
La visió preventiva i rigorosa de l’urbanisme ha estat desplaçada per l’especulació i l’omnipotència. El poder de l’ambició té un efecte boomerang individual i col·lectiu, i venen temps on s’aventuren molts impactes de la crisi climàtica en indrets inundables i sísmics. La decisió de moratòria de construccions en zones costeres és un indicador de la realitat de risc existent. La muntanya, com la natura, persisteix en el seu propi camí.
Aquesta setmana una nova etapa al monestir de Montserrat ha captat l’atenció política i mediàtica cap a la muntanya més emblemàtica del nostre país, tant pel seu poder simbòlic com per la significativa rellevància en la història de Catalunya i la fusió entre cultura, natura i espiritualitat. La cultura té un espai significatiu en aquell indret, amb una biblioteca de 300.000 volums i un museu pictòric amb obres de Picasso, Dalí, El Greco i restes egípcies. L’Escolania és probablement el cor infantil més antic d’Europa. El 2025 el monestir celebrarà el seu mil·lenari. Natura i religió s’apleguen en un indret on la força del misteri, la música de l’Escolania i, malauradament, de forma recent, els escàndols de pederàstia han posat de relleu que aquella Catalunya de Torres i Bages, “una, familiar i catòlica”, podria haver estat superada per la Catalunya de Ferrater Mora, “conscient dels propis riscos, plural i lliurepensadora”.
Ferrater Mora, a Les formes de vida catalana, fa una bona anatomia del mosaic de la nostra cultura i sentir. Mai s’esgota el seu missatge estimulant de mirall propi, en què alerta de forma visionària de tots aquells factors que sovint ens fan difícil el progrés. De fet, inicia el seu assaig denunciant el risc de supèrbia, el de ressentiment i el d’embriaguesa que ens fa oblidar per on es camina. Per això reclama la necessitat de distància, la reivindicació d’una forma de ser plural, amb vocació de continuïtat, plena de seny, mesura i ironia. Apel·la a la necessitat d’“estimar l’experiència” i a la necessitat de superar aquell puritanisme fal·laç de Torres i Bages en la pretensió de descriure un país i la seva gent com una sola cosa. Uniforme, excloent. La seva visió europeista i mediterrània és ara un reclam de supervivència cultural i política.
Aquesta doble Catalunya es va identificar primer en aquella visió de la “tradició catalana” emparada llargament amb el pujolisme i amb temptacions hegemòniques malgrat els seus encerts. Sens dubte, els historiadors han escrit molt sobre això, però la crònica del pensament humanista català, i la seva estima per la natura, també es reflecteixen a la muntanya màgica catalana.
L’esdeveniment que ha convocat la classe política al monestir ha estat la nova incorporació de l’abat Manel Gasch, un home de conviccions socials i humanistes que sens dubte obren una via molt més ampla a la significació d’aquell indret cap el país, Europa i el món.
La seva personal trajectòria familiar està íntimament arrelada a la defensa dels drets dels més vulnerables i a una convicció i servei al monestir de més de vint-i-cinc anys. Home d’esperit obert i de dimensió col·lectiva, té al davant el repte de convertir en el més ampli significat d’aquest verb, la potencial força de la natura i la cultura cap a un país i una societat plural, laica, i que vol ser part de la modernitat europea, encara per definir.
La seva vocació de servei, i els costos reputacionals que els abusos sexuals tan silenciats han significat per al monestir, són un repte de transparència, reparació dels danys i servei a la societat. La custòdia dels llegats culturals com a espai de resistència a la muntanya ara té l’oportunitat d’esdevenir un poder transformador.
Enmig del moment de complexitat local i global, i d’una natura que perilla, Montserrat resisteix i, amb ella, un país que demana ser reconegut.
“No donem per suposat un futur.” Amb aquesta frase, Josep Ferrater Mora situava el moment present de forma clara. Escoltem la muntanya.
