POLÍTICA CONTRA REALITAT

El dra­ma­turg nord-ame­ricà Art­hur Miller, en un lli­bret titu­lat La política i l’art d’actuar (edi­tat en català per La Cam­pana l’any 2002) va escriure: “La premsa està com­posta de crítics tea­trals camu­flats; la substància gai­rebé no compta per res en com­pa­ració amb l’estil i una inven­tiva carac­te­rit­zació. L’impor­tant és si el tipus resulta per­su­a­siu, i no pas allò de què ens per­su­a­deix.”

Actors i polítics, doncs, històrica­ment han abor­dat la inter­pre­tació de forma simi­lar: els pri­mers inten­tant sem­blar creïbles; els segons, pro­cu­rant que no es vegi que fan tea­tre. Dos estils, un objec­tiu com­par­tit. Això no seria cap pro­blema si no fos que massa sovint els peri­o­dis­tes actuem, efec­ti­va­ment, com a crítics tea­trals i no pas com a ana­lis­tes dis­po­sats a desem­mas­ca­rar els fal­sa­ris. Sense comp­tar els opi­nai­res que direc­ta­ment fan de claca del manaia de torn, de vega­des fins i tot gratuïtament. No soc pas dels que pensa que qual­se­vol temps pas­sat és pre­fe­ri­ble i que els diri­gents d’ara són pit­jors, per exem­ple, que aquells que ens van enga­li­par amb la Tran­sició i el règim del 78. Si teniu la temp­tació d’enyo­rar antics líders pen­seu que actu­a­ven davant d’una pla­tea dele­rosa de comèdia lleu­gera després d’anys de drama. En aque­lles cir­cumstàncies, qual­se­vol careta resul­tava con­vin­cent men­tre les gomes que la sos­te­nien fos­sin prou elàsti­ques.

Avui, la neces­si­tat de resul­tar creïble ha anat decli­nant. La deso­ri­en­tació ideològica gene­ra­lit­zada i la gestió pública de façana al dic­tat de la volu­bi­li­tat de les xar­xes soci­als ha fet que el tea­tre de la política deixi de banda la inter­pre­tació per cen­trar-se en la core­o­gra­fia: movi­ments cal­cu­lats, pas­sos de ball exe­cu­tats amb perícia, sal­ti­rons estratègics sense cap altre objec­tiu que anar empe­nyent els anys a còpia de pas­sar dies. I si, de tant en tant, alguna frase és pro­nun­ci­ada fora de marca, a des­temps, o l’actor s’embar­bussa, el ball gene­ral imme­di­a­ta­ment l’engo­leix i en reab­sor­beix la gatada. El cas més recent el tenim en les decla­ra­ci­ons del líder dels Comuns Jaume Asens adver­tint els par­tits inde­pen­den­tis­tes que “no és una bona idea con­di­ci­o­nar l’apro­vació d’uns pres­su­pos­tos a la seva exe­cució”. Com si els pres­su­pos­tos de l’Estat no tin­gues­sin per fina­li­tat l’acom­pli­ment, sinó que única­ment fos­sin les fit­xes del joc de taula on nego­ciar el repar­ti­ment de quo­tes de poder i les garan­ties de con­tinuïtat. És trist que aquests pape­rots els aca­bin inter­pre­tant aquells que van arri­bar per can­viar el món i que, com es pot cons­ta­tar, no han acon­se­guit ni evi­tar que el món els canviï a ells.