VALTÒNYC, PEYU, JAIR

Acumulades unes quantes experiències desconcertants, fa temps que he deixat de tenir criteri a l’hora de valorar els límits del sentit de l’humor. He sentit riures a la platea en representacions de Mort d’un viatjant, de Ricard III i de L’oncle Vània. No pas somriures d’aprovació davant d’alguna escena brillant o d’un diàleg remotament irònic. Riallades sonores. Comprendreu, doncs, que estigui dominat per un cert relativisme.

El mateix em passa a l’hora de perfilar els límits de la llibertat d’expressió. Fa de mal dir fins on es pot arribar. En el cas d’en Peyu i en Jair, que ha generat rebombori aquesta setmana, l’abast del riure i els marges de la llibertat conflueixen en un torrent d’aigües procel·loses. Si els personatges fan gràcia o no en fan, ho deixaré al criteri del lector. No cal que reprodueixi el diàleg polèmic perquè ja ha esta prou esbombat. Sobre la llibertat d’expressió, d’entrada, quan sents algú apel·lant a la submissió sexual de la dona, penses: “Quin masclista més intolerable i denunciable.” Però quan veus que la boca interpel·lada és la de la reina d’Espanya s’esvaeix tot rastre de masclisme i decau qualsevol atac a col·lectius desafavorits o victimitzables. No es pot tractar la reialesa com si fossin normals perquè, emparats en el privilegi, estan situats voluntàriament al marge de la normalitat. Contra el poder exempt de responsabilitat, la llibertat d’expressió no només no pot tenir límits estrets, sinó que ha d’explorar totes les maneres d’eixamplar-los per poder saltar-se’ls. Considerar broma allò que contra qualsevol altra dona és un atac condemnable és una forma legitima de remarcar la deshumanització de la monarquia.

I, si hi ha algun dubte, tenim el cas del senyor Valtònyc. Una cura d’humilitat per als estiracordetes del bon gust i els llepafils de la correcció política. “Sofía en una moneda, pero fusilada”; “No apoyo la violencia gratuita, pero justicia sería pasarlos por la guillotina”; “Llegaremos a la nuez de tu cuello, cabrón, encontrándonos en el palacio del Borbón”. Són algunes de les tornades que han costat al raper mallorquí condemna i exili. Ens poden semblar vulgars. Exemptes de gràcia, tot i que tampoc crec que el cantant volgués fer riure. Ara bé, defensant el dret a dir el que li passi pel magí, Miquel Àngel Arenas i el seus advocats (Gonzalo Boye: sempre hi és) han obtingut una victòria històrica. Efecte dòmino que va començar amb una rastellera d’exabruptes i que ha acabat, de moment, amb la derogació d’una llei belga massa protectora amb la monarquia. Poca broma, amb els bromistes.