VALTÒNYC, PEYU, JAIR

Acu­mu­la­des unes quan­tes experiències des­con­cer­tants, fa temps que he dei­xat de tenir cri­teri a l’hora de valo­rar els límits del sen­tit de l’humor. He sen­tit riu­res a la pla­tea en repre­sen­ta­ci­ons de Mort d’un viat­jant, de Ricard III i de L’oncle Vània. No pas som­riu­res d’apro­vació davant d’alguna escena bri­llant o d’un diàleg remo­ta­ment irònic. Ria­lla­des sono­res. Com­pren­dreu, doncs, que esti­gui domi­nat per un cert rela­ti­visme.

El mateix em passa a l’hora de per­fi­lar els límits de la lli­ber­tat d’expressió. Fa de mal dir fins on es pot arri­bar. En el cas d’en Peyu i en Jair, que ha gene­rat rebom­bori aquesta set­mana, l’abast del riure i els mar­ges de la lli­ber­tat con­flu­ei­xen en un tor­rent d’aigües pro­cel·loses. Si els per­so­nat­ges fan gràcia o no en fan, ho dei­xaré al cri­teri del lec­tor. No cal que repro­du­eixi el diàleg polèmic perquè ja ha esta prou esbom­bat. Sobre la lli­ber­tat d’expressió, d’entrada, quan sents algú apel·lant a la sub­missió sexual de la dona, pen­ses: “Quin mas­clista més into­le­ra­ble i denun­ci­a­ble.” Però quan veus que la boca inter­pel·lada és la de la reina d’Espa­nya s’esva­eix tot ras­tre de mas­clisme i decau qual­se­vol atac a col·lec­tius des­a­fa­vo­rits o vic­ti­mit­za­bles. No es pot trac­tar la reia­lesa com si fos­sin nor­mals perquè, empa­rats en el pri­vi­legi, estan situ­ats voluntària­ment al marge de la nor­ma­li­tat. Con­tra el poder exempt de res­pon­sa­bi­li­tat, la lli­ber­tat d’expressió no només no pot tenir límits estrets, sinó que ha d’explo­rar totes les mane­res d’eixam­plar-los per poder sal­tar-se’ls. Con­si­de­rar broma allò que con­tra qual­se­vol altra dona és un atac con­dem­na­ble és una forma legi­tima de remar­car la des­hu­ma­nit­zació de la monar­quia.

I, si hi ha algun dubte, tenim el cas del senyor Valtònyc. Una cura d’humi­li­tat per als esti­ra­cor­de­tes del bon gust i els lle­pa­fils de la cor­recció política. “Sofía en una moneda, pero fusi­lada”; “No apoyo la vio­len­cia gra­tuita, pero jus­ti­cia sería pasar­los por la gui­llo­tina”; “Lle­ga­re­mos a la nuez de tu cue­llo, cabrón, encontrándo­nos en el pala­cio del Borbón”. Són algu­nes de les tor­na­des que han cos­tat al raper mallorquí con­demna i exili. Ens poden sem­blar vul­gars. Exemp­tes de gràcia, tot i que tam­poc crec que el can­tant volgués fer riure. Ara bé, defen­sant el dret a dir el que li passi pel magí, Miquel Àngel Are­nas i el seus advo­cats (Gon­zalo Boye: sem­pre hi és) han obtin­gut una victòria històrica. Efecte dòmino que va començar amb una ras­te­llera d’exa­brup­tes i que ha aca­bat, de moment, amb la dero­gació d’una llei belga massa pro­tec­tora amb la monar­quia. Poca broma, amb els bro­mis­tes.