PERQUÈ NO ENS N’OBLIDEM

Quan fa quatre anys de l’exili i de la defensa jurídica dels polítics catalans que van decidir continuar lluitant fora, potser és un bon moment per resumir el que s’ha aconseguit i reflexionar sobre el que tenim pendent. Em limitaré a la part que em correspon, que no és cap altra que la jurídica.

Sobre la base de la decisió política i humana adoptada pel president Puigdemont i part del seu govern, es va estructurar una línia de defensa que permetés, en un termini raonable de temps, establir, d’una banda, el caràcter repressiu de la persecució penal a la qual serien sotmesos; d’una altra banda, evitar els seus lliuraments respectius a Espanya, i, finalment, generar uns mecanismes de defensa que els permetessin assegurar-se un espai de llibertat des del qual poder continuar fent política, desmuntar la causa que s’esgrimia en contra d’ells i retornar a Catalunya com a persones lliures i compromeses que són.

La tasca no era fàcil i encara menys en un moment de gran incertesa i amb un relat monolític segons el qual es tractava d’uns colpistes que havien fugit per por d’afrontar les seves responsabilitats. Segurament, el més gran dels èxits aconseguits fins ara ha estat, justament, desmuntar aquest relat i la resta dels relats que s’han anat gestant de manera sistemàtica per encobrir el fracàs de l’estratègia repressiva.

Tot va començar a empentes i rodolons, però des que vaig conèixer els qui serien els meus defensats vaig tenir clar que hi havia defensa i que ells en serien una part essencial; a poc a poc ens vam anar coneixent, va anar augmentant la confiança i, sobretot, vam anar interactuant de manera que allò que era jurídic els permetés continuar fent allò pel qual van marxar a l’exili.

Mentre a Espanya tots anaven a la presó, el primer triomf exterior va consistir a aconseguir que els exiliats quedessin en llibertat després de posar-se, voluntàriament, a disposició de les autoritats belgues; aquesta decisió va ser mal encaixada en les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles però va ser una clara mostra del xoc de cultures jurídiques que es produiria al llarg de tot aquest procés… Mentre a Espanya es feia servir la presó provisional, a Europa, pels mateixos fets, s’acordava la llibertat… Com sol passar als països amb una cultura democràtica consolidada.

El novembre del 2017 va ser un mes molt intens en què tot l’equip jurídic ràpidament muntat per a aquest cas es va haver d’estudiar bé l’etiologia del cas, perfilar les línies de defensa, conèixer els diferents arguments, buscar les proves, traduir-les i desplegar la defensa… Però la recompensa arribaria el 4 de desembre d’aquell any una vegada celebrada la vista i havent comprovat que el cas no era, jurídicament parlant, viable, per la qual cosa, l’endemà, el jutge Llarena va cometre el primer dels seus grans errors estratègics: va retirar aquella ordre europea de detenció i entrega (OEDE).

Aquest primer èxit va generar un espai de temps que va permetre als nostres defensats poder continuar amb la seva activitat i guanyar les eleccions del 21 de desembre d’aquell any, i a nosaltres, els advocats, començar a preparar-nos per a una batalla que, estàvem segurs, arribaria més d’hora que tard; així va succeir a partir del 23 de març del 2018, quan es va decretar el processament del president i tot el seu govern.

Dos dies més tard, el president Puigdemont va ser detingut a Alemanya quan tornava a Bèlgica per posar-se a disposició de les autoritats judicials d’aquell país; la joia a l’Estat era comparable a la viscuda quan es va guanyar la copa del món a Sud-àfrica… només que en aquesta ocasió no hi havia cap motiu per a una alegria tan injustificada.

Dotze dies va durar l’alegria fins que, i novament prenent com a base criteris d’interpretació democràtica del dret, va ser posat en llibertat, fet que va congelar somriures i va obrir la porta a tota mena d’especulacions, maledicències i desvaris d’opinió mancats de qualsevol fonament. Ni coneixien el dret alemany, ni l’europeu, ni eren capaços de comprendre com s’aplica el dret en termes democràtics.

En paral·lel al que s’havia viscut a Alemanya, a Bèlgica i a Escòcia la situació no era diferent: Comín, Serret, Puig i Ponsatí s’havien presentat voluntàriament davant de les autoritats corresponents i tots gaudien de llibertat provisional.

Mentrestant, tots els ulls estaven posats a Schleswig-Holstein i a buscar la fórmula per portar el president Puigdemont davant del Suprem espanyol i vam ser capaços de construir una línia de defensa sòlida, coherent i clara que va comportar, a Bèlgica, la devolució de l’OEDE pel fet d’estar mal tramitada… Va ser llavors, el 16 de maig del 2018, quan molts van conèixer el nom de Bob-Dogi i el que era rellevant de la sentència que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea havia dictat en el seu cas.

Dos mesos després, i de tornada a Alemanya, el Tribunal Superior de Schleswig-Holstein va rebutjar lliurar el president Puigdemont pel fet d’entendre que els fets no eren constitutius de rebel·lió, ni de sedició, ni de desordres públics; era, si s’hagués fet servir adequadament, un torpede en la línia de flotació de la causa que seguia el seu curs al Tribunal Suprem, encara que autoritzava el lliurament per malversació, no perquè existís sinó perquè entenien que era un delicte comprès en el catàleg d’entregues automàtiques establert per a les OEDE.

Llarena, en el que va ser el seu segon gran error estratègic, va rebutjar el lliurament només per malversació i va procedir a retirar totes les OEDE en curs, motiu pel qual mai no vam poder saber, encara que tenim bases sòlides per intuir-ho, com resoldria Escòcia la reclamació contra Clara Ponsatí.

A partir d’aquests resultats el pas següent consistia a guanyar un espai de llibertat més gran perquè els exiliats poguessin desenvolupar aquella activitat política que els va portar a l’exili, i això depenia, entre altres coses, de guanyar unes eleccions europees i, segons aquests resultats, construir la bastimentada jurídica que els garantís la seva lliure circulació i el retorn a Catalunya. Sabíem, en tot cas, que estàvem ja en terreny inexplorat i, per tant, calia anar pas a pas sobre una base jurídica molt sòlida que era, justament, la que li faltava i li falta a la causa del Suprem.

La feina dels exiliats, i la confiança dels ciutadans de Catalunya, els va portar a guanyar els escons al Parlament Europeu i, a partir d’aquí, ens tocava a nosaltres defensar els seus drets i llibertats, cosa que vam començar a fer, juntament amb Pep Costa i una altra persona més, des d’aquell mateix instant.

Aconseguir que se’ls reconegués la condició d’eurodiputats no va ser senzill, fins i tot diria que hi va haver moments en què propis i estranys dubtaven del que estàvem fent, però els que no van deixar de confiar mai en la nostra feina van ser els exiliats i això va ser fonamental.

Mentre lliuràvem la batalla pels escons, es va dictar la sentència del procés i, a partir d’aquí, Llarena va cursar, per tercera vegada, les OEDE que ara, per imperi de la llei i en contra del seu criteri, estan suspeses.

Amb les OEDE en vigor, i malgrat a qui li pesi, el 20 de desembre del 2019 Luxemburg ens va donar la raó i va forçar així un reticent Parlament Europeu a reconèixer-los com a eurodiputats, amb el que això implicava. Un cop assumits els escons, el Suprem no va perdre temps sol·licitant el suplicatori davant del Parlament Europeu i és aquí on va començar la segona fase de la defensa de l’exili i que, ara, està relativament a punt d’acabar.

Els suplicatoris van trigar més del previst a substanciar-se i això va ser producte, principalment, de la pandèmia i les seves restriccions, però, finalment, la vista a porta tancada davant del comitè JURI del Parlament Europeu va tenir lloc el 13 de gener. Sabíem que aquesta vista no serviria de res, ja que aquest comitè estava controlat a través d’una forta presència del nacionalisme espanyol dirigit per l’eurodiputat Adrián Vázquez; tot i això, era un tràmit ineludible i que aprofitaríem perquè els tres eurodiputats exposessin un resum dels centenars de pàgines d’al·legacions que havíem anat aportant al llarg dels mesos precedents i que desmuntaven la petició d’aixecament de la immunitat.

A la vista, hi arribàvem molt reforçats perquè dies abans, el 7 de gener del 2021, la Cambra d’Apel·lacions de Brussel·les ens havia donat la raó ratificant la decisió adoptada pel Tribunal de Primera Instància de Brussel·les del 7 d’agost del 2020, mitjançant la qual es denegava el lliurament de Lluís Puig de manera definitiva; aquest èxit es va deure, entre altres coses, a la mateixa actuació del jutge Llarena, que va aportar documentació sobre la legislació espanyola que no deixava cap dubte sobre la manca de competència del Tribunal Suprem, i això es va convertir en el seu tercer gran error.

Tan important era aquest resultat com el contingut de la sentència, que estimava que no es podia procedir al lliurament perquè existia risc evident que es vulnerés el seu dret a la presumpció d’innocència i perquè el Tribunal Suprem no era el competent per investigar els fets pels quals se’l reclamava. Era una victòria doble que contrastava amb la competència autoconcedida per part del Suprem per condemnar la resta de membres del govern del president Puigdemont a elevades penes de presó.

El 9 de març del 2021 el ple del Parlament Europeu va procedir a votar la proposta d’aixecament de la immunitat i així es va acordar, no sense que el nacionalisme espanyol s’emportés una gran sorpresa: va ser aprovat per 58 a 42% dels vots de la cambra, motiu pel qual, almenys, quatre de cada deu diputats europeus consideraven que es tractava d’una persecució política. Si avui es repetís aquesta votació, segurament, el resultat ens seria molt més favorable a la vista dels comportaments recents del Tribunal Suprem.

Tot just concedir-se el suplicatori, el jutge Llarena va procedir a remetre una qüestió prejudicial davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) no sense “perdre’s en la traducció”, fet que va ser ràpidament posat en evidència pel mateix TJUE.

Més que les respostes que li entregui el TJUE a aquestes qüestions prejudicials, que tots les podem intuir, l’estratègia seguida per al seu plantejament no és cap altra que guanyar temps, mantenir l’statu quo i intentar generar alguna situació, com la recentment viscuda a Itàlia, en què es pogués procedir a la detenció dels exiliats i el seu lliurament a Espanya.

El jutge Llarena, com tot bon jurista, coneix les normes que regulen les qüestions prejudicials i, per tant, sap perfectament que la seva presentació suspèn el procediment del qual porten l’origen; no obstant, i com vam descobrir el 23 de setembre, ell no només no va suspendre el procediment, sinó que va mantenir en vigor les OEDE, fet que no coneixia ni l’advocada de l’Estat que representa Espanya al TJUE.

En paral·lel a tot aquest esdevenir processal, contra la resolució del Parlament Europeu vam interposar una demanda d’anul·lació davant del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) i vam sol·licitar unes mesures cautelaríssimes que ens van ser atorgades al juny. Aquesta mesura va ser recorreguda pel Parlament Europeu i per Espanya, que es va sumar al procediment a títol d’intervinent i, en vista del que es va exposar, especialment per Espanya, el TGUE va entendre que no eren necessàries les mesures cautelars perquè el procediment d’origen i, per tant, les OEDE estaven suspeses. Aquesta era l’entesa general, però Llarena tenia una altra visió i uns altres plans.

Justament d’aquests plans i visió ens vam assabentar quan el president Puigdemont va aterrar a l’Alguer la nit del 23 de setembre i va ser detingut en virtut d’una OEDE que tots, inclosa la representació del Regne d’Espanya, enteníem que estava suspesa. Poques hores van ser suficients per a la seva posada en llibertat perquè la jutgessa encarregada de la seva situació personal va assumir, tal com s’esperava, que, d’acord amb l’Estatut del Tribunal de Justícia, l’OEDE estava suspesa i que el president gaudia de plena immunitat.

Una setmana després, i malgrat els laments d’alguns, la Cambra d’Apel·lacions de Sàsser va ratificar aquesta entesa i va deixar suspès, sine die, el procediment obert dies abans a instància del jutge Llarena.

No passaria de ser una anècdota més d’aquests anys el que s’ha viscut a Itàlia, però les conseqüències de tal despropòsit es veuran els pròxims mesos, i es demostrarà que s’ha tractat del quart gran error del jutge Llarena, ja que si alguna cosa ha quedat clara de tan deslleial comportament és que hi ha una evident pèrdua d’imparcialitat per part del jutge Llarena i, encara pitjor, que amb el propòsit d’empresonar el president i els exiliats s’arriba a límits incompatibles amb el bon fer judicial a Europa i que es basa en la confiança mútua.

Els diversos procediments que tenim oberts davant del TGUE i les prejudicials davant del TJUE són l’etapa final en la col·locació de les peces d’un puzle que vam començar a construir el 29 d’octubre del 2017 i que ara, després de molts disgustos, molta repressió i un elevat cost personal, es comença a entendre i que, sens dubte, en els pròxims mesos s’acabarà de visualitzar.

És d’aquests diferents procediments dels quals sorgirà un marc jurídic que garanteixi plenament la immunitat dels tres eurodiputats i que permeti que puguin tornar, molt abans del que molts desitjaven, a Catalunya, i, a això, cal unir-hi una cosa essencial: de les prejudicials plantejades pel jutge Llarena sorgirà una altra sèrie de respostes que li permetran garantir a Lluís Puig la seva lliure circulació, així com una cosa que anem discutint des d’un començament: que el Tribunal Suprem no és l’òrgan competent per entendre dels fets pels quals se’ls reclama als quatre exiliats.

No era jurídicament factible discutir tots els problemes legals sorgits arran de la repressió desencadenada després de l’1 d’octubre del 2017, calia segmentar els temes, plantejar-los en diversos escenaris i portar-los, finalment, tots davant la justícia europea, aquest ha estat el treball realitzat aquests quatre anys.

En cap d’aquests procediments estem buscant una resposta que comporti un esforç ni al TGUE ni al TJUE en el qual hagin de canviar la seva jurisprudència o crear-ne una de nova; tot el que hem demanat s’ajusta, acumulativament, a allò que ja han establert ells en diferents casos i sentències i, ara i a causa de la complexitat del cas català, els demanem que posin tot això en línia i donin la resposta que, conforme al dret de la Unió, permeti desjudicialitzar la política i portar el conflicte allà d’on mai no hauria d’haver sortit: la negociació política.

La nostra feina ni ha consistit ni consisteix en el fet de solucionar la part política del conflicte sinó, simplement, desjudicialitzar la política perquè les parts es puguin embarcar en un procés de negociació que els porti a una solució satisfactòria per a tothom. Aquest procés polític només es pot fer entre persones lliures, que es reconeguin mútuament en els seus drets i legitimitats, i que estiguin disposades a mirar el futur, que és justament el que ha fallat fins ara per part dels que van arrossegar la política als jutjats i, també, dels que han apostat per sortides individuals a allò que és col·lectiu.

Han estat quatre anys vertiginosos, quatre anys en els quals hem pagat un preu molt alt, però, sens dubte, han estat quatre anys que han valgut la pena perquè hem pogut ser al costat correcte de la història.