El voraviu

Els Mossos han donat com una asseveració policialment contrastada que, en el món del narcotràfic i la narcodelinqüència organitzada, la corrupció policial és el pas previ a una corrupció més generalitzada d’altres institucions i poders públics. Es veu que és llei de vida. Llei de la vida fora de la llei, és clar. Concretament han dit que comença a deixar-se ensabonar el poder policial i després s’ho deixen fer els poders polític i judicial. És a dir, que els Mossos vaticinen que després dels quatre policies municipals de Llinars del Vallès i dels quatre mossos detinguts a Santa Coloma de Farners ara fa un any, això serà una processó de més policies, de polítics, i de jutges i fiscals, als quals s’anirà enxarpant fent just el contrari del que s’espera d’ells. Ha de ser així, vist com ha pujat exponencialment en els darrers anys el cultiu de marihuana en cases particulars, naus industrials i camps agrícoles d’accés més o menys complicat. Ja veurem qui trobaran amb les mans untades i ja veurem com afectarà la processó que s’anuncia el debat sobre la legalització, al qual de moment tanquen la porta. També serà bo de veure com s’han situat en el debat de la legalització els que s’hi hauran untat les mans. Mentrestant els auguris policials es compleixen, també serà interessant entendre el perquè. Quina és la lògica de la cadena de successió? Per què és la policia la que sega i baten els polítics, fiscals i jutges? Què s’amaga darrere l’ordre?

Per a ells és un tipus que canta el que canta com ho canta. És un tipus que se’ls va escapar amb tota la Guàrdia Civil alertada. És un tipus que va seguir el camí dels fugats menys fugats de tots els fugats que es fan i desfan. És un tipus que no para de tocar els pebrots des que el juny del 2018 es va unir a Waterloo. Que aquest tipus els engalti al mig del cap com els ha engaltat Valtònyc els ha d’haver posat neurastènics a tots. La judicatura espanyola gratava i gratava perquè els belgues tinguessin en compte la llei de lesa majestat de 1840, que equiparen a les injúries a la corona del Codi Penal espanyol, i que a partir d’aquí donessin tràmit a l’extradició. Però han provocat just l’efecte contrari. Els belgues s’han adonat de la barrabassada de llei que encara tenien vigent i l’han eliminat. Pim-pam. El Constitucional belga. No un jutjat de poble com consideraven el de Schleswig-Holstein que els va clavar la primera gran coça al cul alliberant Puigdemont. Penar les injúries a la corona com fan els espanyols va contra la llibertat d’expressió, i, si hi ha una llei vigent de fa dos segles, el que toca és derogar-la. I així ho han fet. La mala llet que ha de córrer pels cims de la judicatura espanyola deu ser d’un nivell d’agror mai flairat. Però no s’ha acabat, i ho saben. El muntatge ha estat fet amb premeditació, nocturnitat i traïdoria. Ara, com a efecte col·lateral de l’estupidesa del Regne d’Espanya, ha rebut el rei dels belgues.

El que ahir era blanc avui és negre. O ens l’hi pinten. Podemos no serà. No signaran la querella contra Batet per prevaricació. Hi haurà querella però no serà d’un soci del govern contra l’altre, que és molt lleig i que és molta carnassa per a la dreta, la dreta extrema i l’extrema dreta. Ho farà el diputat que s’ha quedat sense escó, Alberto Rodríguez, “a títol personal”. Ara diuen que és una acció legal de l’afectat que comparteix, això sí, tota l’agrupació. Ja veurem quants dies ho compartirà, tota l’organització. El dia abans deien el contrari. Que es querellaven. Ara no. Ara és només el diputat afectat, que, per cert, els deixa plantats i surt de Podemos. Quan va passar una cosa igual al Parlament de Catalunya, varen mirar cap a un altre cantó. I ara que els passa a ells, també. Així d’addictiu és el poder (per uns quants ministeris s’han venut l’esperit del 15-M) i així d’increïbles són algunes esquerres que no paren de donar lliçons i fer sermons com capellans medievals des de la trona. També increïble Otegi, que renya a qui se li acut pensar d’una organització com ells, amb l’historial de lluita i sacrifici que tenen, que ara donaran suport al pressupost per millorar les condicions dels presos. Renya sense una ganyota, renya i es vanta de dignitat, bo i la gravació en què diu textualment el contrari en una trobada de Bildu. Les esquerres, tan increïbles com les dretes, i guanyat a pit. La mentida és patrimoni de tots. Per a mostra, uns botons.

Si les dades que els Mossos donen com a primera hipòtesi es confirmen i l’empresa de les Borges del Camp Reserva de la Tierra ha posat en circulació 50 milions d’ampolles d’un xarel·lo que era picapoll (i altres alteracions i gats per llebre), jo els indultaria abans de condemnar-los. Amb tanta estafa barroera i tanta enganyifa basada en l’abús de poder, trobo un cert romanticisme en el fet que algú posi enginy, imaginació i feina per fotre’ns una mica a cadascú sense exposar-nos a perill. No sabem marques ni preus, però sí que etiquetaven com a vins de qualitat vins de taula que ni la naturalesa ni el treball humà havien dotat de cap gràcia especial. Els etiquetaven presentant-los com el que no eren i tampoc sabem quin sobrepreu hi afegien. Mandrosos tampoc ho eren. Entre 8 i 10 milions d’ampolles l’any és un 3% de la producció catalana de vi (una producció mitjana de 300 milions llargs de litres cada verema) i quasi la meitat de la producció de les DO afectades. Fins a 10 milions de vegades l’any, la cerimònia del tast pot haver resultat ridícula. S’ha flairat el vi. S’ha tastat. S’ha meditat i s’ha fet convençut el gest de consentiment. Pensaves que prenies marca i DO i regaves el dinar amb el vi de bota amb sifó amb què omplo el porró. No som res! L’àvia Neus explicava la d’aquell vinater que sentint-se morir crida l’hereu: “Recorda, fill, si un dia et veus necessitat, que del raïm també se’n pot fer vi.”

No sé si tant com aquell de què es queixava Mourinho, però la representació de Maria Àngels Chacón dilluns al TNC va ser teatre del bo, teatre clàssic del bo. Teatre clàssic, sí, perquè torna i torna i torna cada temporada. Temporada d’eleccions que arriba (els nassos ben dotats ja ensumen municipals), obra de reconstrucció del centre sobiranista (unionisme emmascarat) que es reposa. A la producció, a la realització i a la direcció, sempre hi ha els mateixos, que, això sí, fan grans esforços amb les adaptacions, les escenografies i els vestuaris. Els actors també són sempre els mateixos. Intercanvien papers i representen la mateixa obra. Busquen, segons diuen, “l’encant de la centralitat”, aquell paper transversal que va fer Convergència o, si voleu, Convergència i Unió, i que va resultar tan massís (electoralment parlant) per molts anys. Però quan arriben a les urnes els foten tals mastegots que els castells de foc perden la coloraina i les traques peten menys que les innocents cebetes de la mainada les nits de revetlla. Tornaran a provar-ho. Els interessos que defensen són molt potents, i ara l’objectiu és més clar que mai. S’ha d’aigualir com sigui l’independentisme perquè encara no fan prou amb l’aigua que ja han posat al vi Junts, ERC i la CUP. Necessiten trobar una xarnera en l’aritmètica parlamentària que permeti fórmules de govern amb coalicions que ja no siguin independentistes de fets ni de paraules.

A poc a poc ho sabrem tot, tot i que l’emèrit no doni les explicacions que alguns enyoren, tot i que no obrin cap comissió de seguiment al Congrés, tot i que la fiscalia no presenti cap querella, tot i que el caiman torni dels Emirats com clama Felip. Tot i totes les misèries i proteccions, ho sabrem tot. Tard, això sí. Però tot. Quan no peta una costura en peta una altra, i ja ningú repunta, ningú embasta, ni ningú repassa voravius. Ara és Óscar Alzaga, històric de la democràcia cristiana, fundador del PDP, que primer va donar suport a la UCD; després, a AP, i que viu retirat de la política activa des de fa 20 anys. Publica el que ell en diu unes memòries documentades, i David Portabella aprofitava per fer-li una entrevista, en què dues coses cridaven l’atenció dels rocambolescos fonaments sobre els quals es va aixecar el règim del 78. Cap d’aquestes menor, i amb una càrrega molt més que simbòlica. Suárez no va rescatar gent del franquisme en funció del seu compromís amb la democràcia, no. Ho va fer per edat. Bàsicament se’n va endur els joves. Per franquistes que fossin. I el que és millor: la campanya electoral de la UCD, que va fer Suárez president del primer govern de la Transició, es va finançar al 90% amb calés àrabs, que es van ingressar en un compte bancari que es va obrir expressament a tal efecte per ordre del mateix rei Joan Carles. I com diria l’àvia Neus, vet aquí un gat, vet aquí un gos, i aquest conte ja s’ha fos.

“Bona part de la població catalana detestem la policia espanyola. La policia que va colpejar amb ràbia el nostre poble i les nostres persones grans. La policia que va mentir en un judici farsa amb la complicitat d’uns jutges que no varen permetre contrastar in situ les seves declaracions mentideres amb la realitat. La policia que va assassinar Gustau Muñoz, Martí Marcó, Valentí González o Pere Álvarez amb total impunitat. La policia que es va passar dècades torturant a Via Laietana i que encara avui se sent orgullosa d’aquestes tortures. La policia que inventa proves contra independentistes i altres dissidents. Aquesta policia ens fa fàstic i ens genera aversió. I el que li desitgem, tal com es crida en els carrers del nostre país, és que se’n vagin. Que se’n vagin, se’n vagin i no tornin més. Fora les forces d’ocupació!” He manllevat la integritat de les paraules de la diputada d’ERC Montse Bassa al Congrés. Que corrin, circulin, es vegin i es llegeixin. No fos cas que les retirin del diari de sessions, com demanen sindicats policials espanyols, que també han denunciat la diputada a fiscalia perquè hi veuen un delicte d’injúries i un delicte d’odi. Són tan certes, tan dignes i tan necessàries que és obligatori reivindicar-les enfront de la persecució. Reescrivim-les, per si ho retiren, ara que al quilòmetre zero de l’Espanya constitucionalista ja retiren actes de diputat per ordre del jutge Marchena.