ES POT TENIR SENTIT D’ESTAT SENSE ESTAT?

Un dels arguments més recurrents per explicar la suposada feblesa política dels catalans és el que diu que ens falta sentit d’estat. És a dir, que ens manca l’ambició, però també la capacitat per autogovernar-nos de veritat, amb totes les seves conseqüències. Simplificant, que si no tenim un estat propi és perquè no ens el mereixem.

No cal dir que els qui més hi insisteixen són els qui menys desitgen que en tinguem un, d’estat. Però, com és propi dels pobles sotmesos, la cantarella també és assumida com a marc mental pels esclaus que s’empassen el relat de l’amo. És allò tan típic d’atribuir a la víctima la culpa del seu maltractament, i que recull la brillant frase de John Milton (1608-1674), tan aplicable a la situació dels pobles oprimits i en particular dels catalans: “Els qui han tret els ulls al poble li retreuen la seva ceguesa.”

Un dels autors més rellevants que a Catalunya va teoritzar sobre aquesta incapacitat dels catalans per exercir el poder polític va ser Jaume Vicens i Vives. Molts encara hi recorren, com si fos possible creure en una mena de psicologia col·lectiva dels pobles –en un ADN com es diu ara–, que fatalment ens tindria eternament atrapats entre el seny i la rauxa, l’embadaliment i la rebentada o el tot o res, els punts cardinals d’una suposada i incapacitant mentalitat catalana que Vicens reprenia de Pérez i Ballestar.

Tanmateix, l’experiència política recent dels catalans hauria de desfer aquest retret sobre el fet de no tenir sentit d’estat. Situem-nos a l’1-O de fa quatre anys: va faltar sentit d’estat en aquella confrontació que per radicalitat democràtica i suport popular podria haver estat guanyada? La resposta és fàcil si ho mirem des de l’altra banda: per què Espanya va guanyar la partida? No pas perquè tingués sentit d’estat, sinó perquè tenia estat. Espanya va guanyar la partida perquè tenia una policia que va defensar l’Estat sense escrúpols i sabent que si calia l’auxiliaria l’exèrcit. Va guanyar perquè tenia un sistema judicial disposat a tot per salvaguardar la unitat de la pàtria. Tenia uns mitjans de comunicació per als quals la unitat d’Espanya era un bé superior al de la veritat. Tenia uns empresaris atrapats pel BOE. Òbviament comptava amb un funcionariat els privilegis dels quals depenien de la defensa de la integritat de l’Estat. I, sobretot, a Espanya hi havia –i hi ha– una cultura d’estat, és a dir, uns marcs mentals que, interioritzats, permeten fer naturals els seus mecanismes de coacció sense que ni se n’adonin. Vet aquí el que realment crea sentit d’estat: tenir-lo.

A la part catalana, doncs, no és que li manqués sentit d’estat. El que no tenia són els instruments d’estat. Perquè d’idees d’estat, rai. Tantes com vulgueu. I és un insult a la intel·ligència i a la dignitat de molts responsables polítics ara investigats, condemnats i arruïnats o en risc de ser-ho, retreure’ls que encara no hi haguessin estructures d’estat. Això no és com l’ou i la gallina, que no se sap qui va primer. Aquí, primer va el poder i la força, i després, sí, els projectes sobre el paper es poden convertir en estructures materials d’estat.

En definitiva: des del meu punt de vista, assumir que com a poble no tenim sentit d’estat, és un exemple més de la interiorització del marc mental de l’enemic. Allò que en diem sentit d’estat és el resultat d’una estructura de poder estatal. Tenir sentit d’estat sense tenir estat fins i tot podria ser considerat un deliri. El sentit d’estat no és resultat d’un cop de voluntat, d’un estat mental, sinó de la confiança en la força de coacció que hom pot exercir legítimament. Demanar sentit d’estat quan no es té estat és una altra manera de boicotejar la possibilitat de tenir-ne.

I que tots els bescantadors de les nostres capacitats polítiques per tenir un estat no pateixin: el dia que tinguem estat, ja en tindrem, de sentit d’estat. I així, de passada, s’acabarà de cop aquesta hegemonia actual dels discursos propis de vençuts que sempre troben excuses per aturar les grans i greus decisions que prenen els estats. És a dir, les decisions que evitarien la decadència que ens imposa l’estat del qual ara depenem.